30 de julio de 2008

Estones de nit.

I recordo aquella última nit.
Mentres jo mirava les estrelles... tu estaves a la lluna.
Però enmig de tot allò hi havia tanta llum..

29 de julio de 2008

somriures de temps.

Arrenco pàgines del calendari sense parar... com si aquestes mateixes passessin volant igual que ho fa el temps. L'agulla del rellotge gira tan ràpid que em perdo en ella.
I nomès sé que he d'aprofitar els moments i els dies com si fóssin els primers... i no parar de descobrir tot allò que em guarda i m'amaga la vida....
i somric al saber tot el que sé.

20 de julio de 2008

Etapes

De petitons solucionàvem les coses ploran: era fàcil.
Ara en canvi quan plorem és perquè alguna cosa ens resulta difícil.
Així ens adonem de que TOT canvia. La vida, i nosaltres.

17 de julio de 2008

Trossos de vidA. *

De vegades em fa nomès falta mirar una foto com aquesta i recordar-me que no estic sola, i que tampoc puc sentir-m'hi... i m'encanta saber que cada persona em dóna un trosset del seu temps i que alhora deixen que jo també ho faci.
No és el mateix poder dir que has passat un bon moment en companyia que un bon moment sol.

15 de julio de 2008

Jocs de presó.

No m'agrada la foscor ni les tempestes, odio els jocs bruts i sóc contrària a les mentides i a les trampes, tot i això tu ara tu jugaràs amb el paper de poli i jo amb el de lladre, et robaré un petó i nomès et demano que m'atrapis i que otorgis als teus braços la categoria de presons.
Hi han condemnes dolçes... molt dolçes.. no creieu?

12 de julio de 2008

Questió de pes.

sóc conscient que la vida és bastant com ens la prenem. Tinc ben clar que hi han coses bones i coses dolentes però que les dues tenen la seva importància, aprenem de somriures i aprenem de llàgrimes. Sóc conscient que podem triar els dos camins: podem pensar en allò que ens falta o podem pensar en el que tenim.
La vida és una balança en la qual sovint sóm nosaltres els que decidim quin costat pesa més.

9 de julio de 2008

Una mica de TOT.

M'a g r a d a q u e t i n g u e m c o n v e r s a c i o n s a m b e l s u lls **

Ulls, no deixeu de parlar, que les paraules encara estan adormidetes,Però espereu una micona, aviat despertaré les paraules i tot i que pdreu seguir jugant, hi haurà un joc millor, el joc dels petons.

7 de julio de 2008

ENCARA, no és demà.

Ets aquells ulls que em miren i no em donen un missatge clar, ets aquells tants i tants moments que volem compartir però deixem per demà, ets aquella mà que agafa la meva mentres el que roda per dins es calla, ets aquell matí silenciós, aquella tarda bromista i aquella nit de mirades, ets aquella indirecta que mai havia entès, ets aquella excepció que mostra originalitat i autenticitat. Pero encara ets un secret i un somni...

He dit ""encara"".

3 de julio de 2008

Jocs de titelles.

Sóc aquella joguina vella que tu vàres guardar al darrer calaix de l'armari en el moment d'estrenar una nova nina, t'adones que jo tinc un tret que t'enganxa, una característica que el mercat no ha imposat a cap altra joguina, alguna cosa que actúa d' imant, i m'agafes, m'agafes i m'introdueixes les piles per tal de donar-me vida, responc i et faig feliç: JUGA AMB MI, et dic tot volent fer el mateix amb tu.Seguidament t'adones que el que toca és jugar amb la nova conquesta, amb la nova nina i jo sense decepció ni alegria me'n torno cap al meu lloc a seguir dormint, però tornes, no pots deixar que la pols em caigui a sobre, et fa mal perquè saps que l'armari no és el meu lloc, saps que no ho vols! Però és hora de dormir i ja no m'agraden els teus jocs, ja no ets el meu amo.
EL bon final en tot això és que la nina se'n va anar sabent que va aconseguir per una vegada que l'única titella en tot això esdevinguèssis ell.

1 de julio de 2008

la felicitat de ser feliços

Feia dies que caminava envoltada de miralls, però no veia res més que una imatge, no sabia ben bé on era la MArta. Feia dies que nomès creia en sorts i casualitats, no en premis.. Feia dies que no sabia què era el que no em feia ser del tot, feia dies que estava una micona perduda, i no sé perquè feia dies que estava així, tampoc sé ben bé perquè ara somric pels ocells que xiulen, no sé perquè arribo a tantes metes si no corro sinó que tan sols camino.. no sé ben bé perquè la sort em somriu si no crec en sorts! però m'encanta aquesta bona etapa i els mesos també perfectes que la segueixen... suposo que tots ens mereixem una mica de sol a la vida! ara bufo els núvols: no vull que tornin!

La felicitat de ser feliços.