31 de agosto de 2009

Re-sa-ca d'un estiu

Els llums de la festa major s'han apagat. Els inflables han perdut l'aire, la forma i els colors. La música de l'orquestra resta en silenci en una plaça que dorm. Tothom torna a casa seva, les vacances s'han acavat i avui tot són despedides i “adeus”.
Tanco els ulls i els dies d'estiu passen ràpidament per davant els meus ulls. Mostrant-me tot el que volia fer i no he fet. Mostrant-me el que no esperava viure i he viscut. Passat. Ara és això. I jo? Aquí estic, començant a amagar-me del fred d'un hivernque camina cap a mi. Amb resaca d'una inmillorable festa major, amb resaca d'un millorable i inexistent tu.

15 de agosto de 2009

de cap a peus


NO sóc capaç de fer un recompte de les vegades que vaig menjar-me'l amb la mirada. Ni puc comptar la velocitat a la qual anaven les emocions, a quantes pulsacions per sensació corriem dins aquell cotxe. Va dir-me que li agradava la velocitat i jo vaig posar el motor al màxim i em vaig subordinar al seu control, sent seva, completament seva. De dalt a baix.
Em vaig viciar d'ell aquella nit. Viciada perdudament de la calor dels nostres cossos que estaven en guerra de petons, dels ulls que canviaven de color com en una festa ja hi passa. Viciada seduint i deixant-me seduir. Deixant-li el control de mi mateixa sense ni tant sols pensar-ho. Em sobrava el pensar, la roba i el rellotge que deixava el temps enrere. Em moria de set i de gana. D'ell.
Em revoluciones. Em perds. Em desconcertes. Em ruboritzes. No marxis. Almenys aquest cop m'he equivocat en una petita cosa. Has trucat.

9 de agosto de 2009

Genial.



Tenia les mans de seda. I l’olor… quina olor! de mar, un aroma transparent, com ell. Recordo que els seus ulls eren d’un verd brillant, com l’herba fresca que neix en els millors jardins. I les paraules, en la mesura i el volum just. Allò que deia semblava la música que necessitava sentir, com quan vols caure o aixecar-te i saps que necessites sentir. I feia senzill el que era senzill. Els seus llabis, amb sabor a maduixes d’hivern. I la nit, negra, però plena de llums, d’estrelles que vam tocar amb els dits de les mans. D’una lluna plena, rodona com va ser aquella nit. L’adeu va sortir de les nostres boques igual que va fer-ho la primera salutació. No ens va fer mal que sortis el sol, i quan així va ser, aquell camí es va bifurcar en dos i vam seguir els nostres “destins”. Vàrem donar-nos els telèfons, les mirades, els cossos, la sensualitat i els somriures. Un intercanvi de tu, jo i nosaltres, del que no hem estat i no serem, però hem compartit una nit. L’últim que vas dir-me va ser: et trucaré. I no ho faràs. Però no t’odiaré. Aquella nit va haver-hi tanta llum que possiblement, no hauré d’obrir els ulls per poder veure llum, durant molt temps… i això és més que una primera trucada, o una segona cita.

en solitari


Agafats de la ma. Tots. Tothom. Cadascun.
Semblava que aquell carrer no estava fet per aquells que hi passejavem sols. Semblava que els imparells no estessim de moda. Que fossim diferents. Semblava que ser un: no era ser, que aquells que eren feliços realment nomes eren els que anaven donats de la ma, caminant cap un futur, i no en solitari, mirant-se als ulls els uns als altres. I a mi, no em preocupava. Jo també mirava endavant, veia totes les tonalitats dels rajos dels sol reflectits al mar i em veia a mi mateixa caminant cap a certes sorpresas que estic segura que la vida em tirarà a la cara ben aviat. Aquell dia, entremig de mil parelles donades de la ma, no vaig notar ni el pes ni l’olor de la solitud a la pell, ni a la ment.