26 de octubre de 2009

E-x!

El veus i quan ho fas saps que t'agrada. Des del primer moment. És una connexió mutua, forta, innegable.
El mires una vegada i una altra i saps que és per tu. El busques, com si ja fos quelcom teu.
No saps si ho hauries de fer, no saps si faràs bé, si més tard t'arrepentiràs d'haver renunciat a la resta per ell. No saps si serà alguna cosa duradera i vols plantejar-t'ho seriament, sense errades, sense possibles errors futurs.
Finalment, l'agafes. El fas teu. El sents ben aprop de la pell i saps que tot va bé. Davant el mirall veus que formeu la parella perfecta. I al final, després d'una trista trucada del teu ex li expliques que t'acaves de comprar aquell jersei que tant t'agradava. Il·lús.

Ja es pensava que parlaves d'ell mateix.

fotografiant vida


Visc la vida com si cada instat fos una fotografia.


Els veig, els palpo i els vull fer meus. Tots i cadascún dels instants. I jugo a decir, cada dia, cada momento. Perquè si no apreto el botó de disparar, perquè si no m’atreveixo, si no sento el que veig, si no em crec capaç, si no ho provo quan toca, PERDO l’instant i segons després, res és el mateix.


La realitat és fugaç així com molts instants també ho són. Però m’encanta la fotografia i no deixaré d’apostar pel meu afany de captar moments, pel meu afany de buscar-me vida. La meva vida.


16 de octubre de 2009

Temps al temps.

el meu àlbum de fotografies ahir semblava la guia d'ofertes vacacionals de temporada alta. Ple de destinacions on no es vol anar: cares, fosques, insípides... o simplement, poc adient per dur-se a terme amb la companyia que hem escollit. D'altres, amb sol, desertes, properes i assequibles.
No m'ho he pensat més. En mig de tota aquesta gran oferta he decidit anar-me'n un temps.
M'he demanat vacances de mi mateixa. I viatjaré sense equipatge, només jo.
No necessito tenir temps per pensar sinó que el temps que tinc no em faci pensar.

10 de octubre de 2009

jocs de mi


Sembla ahir però quan miro per la finestra veig que ja s’ha fet avui



Fa un sol esplèndit fora el carrer i avui he esmorzat somriures de xocolata.


Imatges. Allò d’abans. Coses. Ens agradava jugar al joc de les estàtues. Si. Jo de cara a la paret, tu, darrere meu. Sempre comptava fins a deu, potser era poc prudent però em semblava just. Et donava temps per preparar-te, per veure’m capaç de mirar-te i sentir que estaves preparat, que jugaves, si més no, bé. O, com calia. Però jugaves tard, poc i malament. Fins i tot, quan em tocaves l’esquena i corria a atrapar-te erets tan veloç que em perdia, lluny de les regles del joc. Lluny d’una [ v i c t ò r i a ] lúdica de tu i de mi. Deixo de contar fins a deu. Deixo de contar fins i tot fins a tres. (Deixo de comptar amb tu...)

I ...Compto els dies de sol. Les cançons que em posen la pell de gallina. Els petons càlids. Els somriures que em menjo. Les paraules que em bec. Els consells que m’abriguen. Compto amb vosaltres. I amb elles. Amb la felicitat. Compto les lliçons de vida que veig en els ulls de la gent.

Compto; no amb tu ni tampoc d’esquena...


Ara, [compto] amb mi i de cara a la vida :)

s e c r e t s vius*


Tothom té secrets. Alguns es callen en veu baixa i d’altres en veu més alta, gairebé capaços de propagar-se en el medi i revelar-se contra la resta de gent que no en sap res. Secrets amorosos que fan que, en ocasions, amaguem sota els llençols aquella persona que justament és l’única que volem restar inmóvil en aquell indret. Secrets d’amistats prohibides, de mentides imperdonables, de racons de “nosaltres” que ja no son nostres i que mai potser ho han estat. Secrets propis, que ens callem a nosaltres mateixos quan no ens llegim per dins, quan tenim por a mirar-nos i dir devant el mirall: soc jo. Secrets que els nostres ulls diuen en veu alta i guarden en veu baixa. Secrets que ens enpresonen quan intentem ser lliures. Secrets que ens fan lliures quan ens empresonen. Petons secrets dels que no s’obliden. Secrets que son secrets, invisibles.
No em fa por tenir secrets, son tant meus que sé que m’acompanyaran tota la vida. Secretament meus.

6 de octubre de 2009

Tempesta de sentits.


Aquella nit em posava a dormir dintre uns llençols misteriosos, diferents. Era una nit fosca, calurosa e intrigant, sabia que hi havia quelcom més enllà d’un desig només meu… tu, el misteri d’una moneda de dues cares que volia asaborir, impacient.
Jo restava inmóvil, esperan-te. En tenia moltes. Moltes ganes de tu.
Hores més tard vas trucar a la porta. Jo em trobava somiant els teus dits recorrent totes les estacions del meu cos, les teves cames entrellaçades amb les meves i les nostres mans buscant els millors racons, aquells on sabiem ben bé que hi feia menys fred. S’iniciava la guerra de petons i el temps es va parar, intensament i de cop. Ens buscavem d’una forma incansable en aquella habitació amb número 303.
Però de cop, vaig sentir un tro i vaig despertar-me sobresaltada enmig de la nit. Lluna plena; rodona com el meu somni. Magia, misteri. Ja no hi erets però els nostress cossos seguien en contacte, plens de física, de química, de probabilitats entre tu i jo.
Vaig despertar-me nua, exhaltada, teva… i en adonar-me que era un somni… no vaig fer més que somriure.
Per fi estava plovent.

3 de octubre de 2009

imprescindible =)


Es tancaven les portes d'aquell tren, els meus pensaments anaven de conjunt amb aquell abric d'hivern; blanc pur. Era un dia gris fins que aquella trobada el pintà de colors. Estava cansada. Vaig sentar-me i vaig mirar endavant com sempre faig a la vida. Somric. Somrius. Abaixem el cap. Ho tornem a fer una vegada més. Ens preguntem amb els ulls si ets tu, si sóc jo, si som nosaltres. Ho erem i encara ho som.

Hi ha persones que pujen i baixen del teu tren, d'altres hi son sempre, les trobes, no se'n van, com tu. Disposades a compartir, rebre, donar i fer-te la vida un poquet més bonica. Amistats que et diuen bona nit. T'aconcellen. Et fan riure. Et protegeixen. Et mimen. Et fan sentir tu. T'estimen i fan que t'estimis.

Gràcies pels records. Gràcies per acompanyar-me en aquest trajecte... el de la meva vida. Gràcies per fer crèixer aquesta amistat que va nèixer de dos petites mentides i ara s'alimenta de grans veritats! :)