29 de noviembre de 2009

Hores de menys

El despertador no sona i ens adormim.
L'autobús passa dos minuts abans i arribem tard.
El supermercat ja és tancat, el dilluns no obren les portes.
Volem inscriure'ns però s'ha acabat el plaç.
Volem estrenar la nova bufanda però ja fa calor.
Volem neu i les portes de la piscina ja estan a vessar de gent que espera.

Fem tard i ja ha passat mitja vida. Hem esperat. Ens hem limitat per horaris, per dates, per llocs i camins. Ens hem prohibit, ens hem comportat. Em seguit les normes.
Però quan hem avaluat tot això ens adonem que no sabem si hem viscut.


Fem-ho ara,bé i molt. Les piles dels rellotges algún dia s'acaven, comptem ara.

Sentint

Les parets eren fosques i tenien instants de tela, d'un color tarronja-mandarina. Quan el vent movia el meu cabell sentia olor a pluja i quan recordo com somreia en aquell indret... construeixo poc a poc un petit racó per quedARm'hi,
Els acords de les guitarres tocaven suaument a la porta dels meus timpans i el meu cor anava al compàs dels cops d'aquella bateria.
I ara, hores després de la pluja; componc un trosset més de melodia i me'l menjo tot senser.

Tinc ganes de menjar-me la música de la meva vida.
Els sons dels meus somiures.
De menjar-me el temps, el món... i això que sento.

28 de noviembre de 2009

em llenço



Els dies que m’enfado amb mi mateixa són els millors. M’escridasso després que m’hagin escridassat des de fora. Avui n’és un d’ells, per sort.

Fa pocs dies vaig aprendre una nova lliçó: Les persones que ens estimen ens protegeixen. Comencen fent-ho quan ens donen de la mà abans de les primeres passes. Després ens acompanyen a l’escola, ens toquen la mà per donar-nos sort i fins i tot, quan algun ésser preciat per a nosaltres se’n va; ens donem la mà, fins l’últim moment gaudim d’una vida de protecció, d’encaixades de ments i de mans. Un afecte extrem que necessitem per anar poc a poc endavant.

Recordo quantes vegades vaig caure abans d’anar amb la bicicleta de dues rodes, també vaig caure quan aprenia a caminar i fins i tot, vaig relliscar quan em deien que no corrés al voltant de la piscina perquè estava mullat. Jo, incessantment, hi tornava.
Tots aquells que m’envoltaven ja ho sabien; jo era així, lliure però dependent.

He estat molt temps pensant que necessitava una segona opinió, en tot i sempre . Però ara, que ja no puc obrir més els ulls, em sembla que moltes de les segones opinions m’han perdut més que situat. Quan comprovava que ambdues no coincidien em perdia i deixava de tenir-ho tot clar. Potser mai vaig ser tant madura com proclamava. L’altre dia, vers una seguretat exemplar pròpia, vaig participar sola en un joc de decisions que em van fa sentir immensament segura.

Si aquesta vegada caic de la bicicleta, si rellisco, si m’erro en les meves passes; almenys estaré satisfeta de poder culpar-me a mi mateixa.  

27 de noviembre de 2009

yellow

...escolteu-la!

Vaig tancar els ulls... i no recordo res més. Només aquell somriure tonto que gairebé em viatjava d'orella a orella, sense punt de parada. No sé on van endinsar-se els meus sentits ni l'equipatge que vàren emportar-se. Quan hi penso revisc la pluja lleugera que feia una besada suau a un terra il·luminat i brillant, on em vaig mantenir en peu, sense relliscar.
Recordo aquella sensació de tenir les mans minimament fredes però molt plenes, i de ser capaç de tancar tant fort els punys, que em sentia inmensament segura del món que m'envoltava. Per uns instants vaig creure haver-me perdut feliçment en un món on només jo i els meus pensaments, ens abraçavem i no necessitavem obrir la porta de l'habitació on ens trovavem. 
Sabia que no havia de dir res però em moria ganes de parlar... i ho vaig fer amb els ulls.

22 de noviembre de 2009

Pluja de pensaments

No sé ben bé d'on sorgeix aquest incansable fred que arrossega la cua pels racons del meu palau. No entenc perquè aquest corrent d'aire m'embolcalla si he tancat les portes, si fa temps que estic aquí dins, si els meus pensaments estan justificats per les radiacions més fortes d'un sol que podria haver nascut un agost. No entenc perquè no vaig a dormir sola quan això és el més fàcil, si es que no fa fred, però reconec que tampoc em sobren les mantes.
Fora el carrer plou. Les gotes que resten inmòvils a la superfície fan que hagi d'apretar molt fort els meus peus sobre el terra, justament per no tenir la sensació de caiguda quan miro endavant i me n'hi vaig. Perquè si fracasso, si rellisco sent ja conscient que el terra estava mullat, la caiguda podria fer mal. Quan vegi que el terreny es segur em posaré les botes, obriré la porta poc a poc, mirant de no esquitxar-me de pluja i tot i que agafaré el paraigues, caminaré endavant.

19 de noviembre de 2009

Somriures estrellats*

Mentre els teus dits lliscaven suaument sobre les cordes d'aquella negra guitarra, jo escoltava l'entonació dels teus cinc sentits, aquells que ballaven al compàs de la brisa d'un mar que estava lleugerament revolucionat. 

L' armonia d'aquella tarda estava afinada i el pentagrama es trobava replé de silencis, així com de notes envoltades d'acords secreta i lleugerament genials.  
El rellotge va escapar-se del meu món per deixar de tenir 60 minuts i tenir-ne 30; així doncs, la sortida del sol fou especialment tardana. 
Tot i que volia caçar estrelles com qui caça papallones al vol, no vaig trobar-ne en cap racó de cel però sortosament, al observar-me al mirall just abans d'embolicar-me entre els meus llençols, vaig parar atenció als meus ulls. Tot i la absència d'estrelles, vaig donar-me per satisfeta al veure que els meus ulls estaven brillant com si estèssin disfrassats d'una màgica nit estrellada. 

Una nit amb molta música..
 i molta lletra.

17 de noviembre de 2009

apretant el play

No sé qui ets ni què és aquest rebombori de pensaments. Quan vaig a dormir, ultimament, em desconcerto. No sé quina substància corre per les teves venes ni quin és el perfum dels teus pensaments però les teves paraules hi ha dies que em ruboritzen, perquè et trobo en molts instants del meu dia i perquè no et conec de res i em sento segura... perquè això és el que menys em preocupa. Ara que sé ben bé qui sóc, ara que estic a dieta de valentia, m'enfronto a un nou repte de guerra de somriures, de guerra d'un tu i de mi que s'escapen a volar, a viure. D'un nosaltres que no té vida en cap dels 5 sentits però em fa escriure'ns. Un joc que ni comença, ni acaba, ni recompesa però em permet escriure en un dia en que el full en blanc ocupa gran part de la meva taula.

14 de noviembre de 2009

No t'amaguis.

Quan vaig veure aquella noia amb el burca em vaig preguntar qui era. O més ben dit, si ella sabria dir-me qui és. Possiblement sabia moltes coses de la vida però no pas el que és més important, no havia triat com ni què ser.
Tapada de dalt a baix però mostrant els ulls, que com ja diuen, són el reflexe de l'ànima. Però jo no en vaig tenir prou, aquells ulls callaven molt i anunciaven poc... Aquells ulls que tenien un color tant potent em van deixar en blanc.
Estava sentada a tant sols dos metres de mi i percebia que les nostres vides tenien quilòmetres de diferències. Que jo podia explicar-me amb hores i ella tant sols amb segons.
I jo, que em trobo en una societat que sembla ser no tant restrictiva com la seva però plena de prohibicions, sóc feliç per poder mostrar al món el tacte de les meves mans, el color dels meus llabis, el moviment dels meus malucs o la tonalitat del meu cabell. Somric al saber que si més no, res em prohibeix mostrar el que sóc i alhora, somric perquè sé que si aluna força externa intenta fer-me ensenyar només els ulls, jo,em destaparé tota. De cap a peus.

paraules de vida

Sóc adicta a les paraules. És quelcom real, em fa sentir.
Mantinc una confessada relació estretament important i autèntica amb cada mot, amb cada cosa que expresso; escrivint i traient tot el que ronda dins el meu interior em sento més plena, menys buida, més humana. La pantalla de l'ordenador s'ha convertit amb el temps amb la meva entrada al paradís, el meu moment d'evasió.
Tinc la sort de poder conèixer moltes persones, i diferents. Algunes de les quals necessiten una llàgrima per tirar endavant. Jo necessito agafar la tinta i donar-li forma, donar vida a les paraules, jugar a jocs de lletres.
Avui, 14 de Novembre confesso que sóc adicta a les paraules, que sense escriure i sense expressar-me no puc ni vull viure. Que aquelles persones que no saben res de tot això; no saben qui sóc. Escric per viure, visc per escriure. I no ho puc fer si no crec en mi, si algú tampoc ho fa per mi...

(Gràcies especialment a tu, Carme)