22 de enero de 2011

Parets lliures



Els meus dits s’entrellaçen amb la melodia que sona en aquest racó de l’estància de dormir. Els pensaments s’escapen de les escletxes del calefactor que calma el fred que ens obsequia aquest hivern. Pujo el volum de la cançó però la meva ment crida més fort i no puc ignorar-me. Tinc fred, és innegable i com més fresc és l’ambient, més miro la teva fotografia. L’observo i t’observo, com si d’aquesta manera pogués allunyar-te de la llunyania que ja fa temps va nèixer entre el nostre “nosaltres”. En un tu que no sóc jo, ni arribem a ser nosaltres. Després, agafo l’espill i busco el meu reflex fins trobar-lo, si és que em veig capaç, si és que tinc força. Hi ha dies que em pesen les mans i els pensaments i, per això, no em veig capaç de cercar-me. Hi ha dies que tinc por d’escriure perquè no sóc capaç de pensar-me i entendre’m per dins, ni tant sols per fora. Sóc tempestuosa, no tinc calma i els meus rajos elèctrics tenen dies perjudicials.
Miro el rellotge, és tard. Observo les persianes; estan baixades, dormen, tenen els ulls clucs. Miro l’armari i és plé de roba que fa temps que he deixat de posar sobre la meva pell. Aquest indret és curiós i no deixo d’observar els rectes angles de les quatre parets que m’inclouen aquí, que m’acorralen d’alguna manera... que em protegeixen, també. Però que alhora, a la seva manera, em fan lliure.