SoMiAnT ReALiTaTS... i ViviNt-Les

Viure des de la simplicitat

2011-05-25T08:44:00.000-07:00

La Magda resta just a la dreta d'ell, l'Andreu. Sembla una mica més gran que ell, però ell té una mirada més serena i alguna arrugueta més al front. Ella porta el cabell recollit i ell l'únic que recull són les mirades ingenioses i intrigants de la noia. L'Andreu es veu un refresc rosat i, poc a poc, discretament, de la menja en silenci, amb la mirada desintencionadament interessada en el rostre d'ella. La Magda, tot i semblar insegura i tímida, sap que aquella nit no dormirà sola però no vol posar-li fàcil i per això somriu. Sense mirar-lo als ulls, però. El local és calurós i fosc però les seves pells tenen fred, només aparentment, perquè la sang que recorre les seves venes és purament foc, passió. Sota la taula els seus peus juguen al joc de no trobar-se. Ella s'ha vestit de color blanc, per semblar més pura i menys llançada. Ell ha escollit el negre per semblar més seriós i informal. Jo, que sóc a 200 metres de la seva taula, vestida d'un gris cendra, com si jo en aquell indret fos la tonalitat intermèdia de l'amor, observo la rapidesa del temps i de les mirades i el poder de la passió, des de fora. Amb to objectiu, per entendre'ls.
Quant temps, quantes paraules, quantes taules a dos i quantes espelmes que ja s'han fos, quantes oportunitats de triar, de quedar-se, d'anar-se'n. Tantes coses en tant poc espai.
Jo solc visitar aquell local per parlar amb mi mateixa però avui espero algú.El vestit que duc no es el de les ocasions especials però m'he vestit del millor dels meus somriures i hi m'he emportat les meves mirades sinceres, per si em feien falta, per si necessitava parlar a través d'elles. Avui no tinc ganes de jugar cap paper, avui em jugaré les cartes. Avui no he demanat una copa per sentir-me més segura sinó que, la seguretat que m'envolta, em permetrà gaudir d'una bona copa. Avui no espero, ni imagino, ni demano. Tampoc sobreentenc.
Quants amors, quantes cites preparades, quantes expectatives posades dins cada glop d'alchol. Quantes paraules que es consumeixen amb cada segon, quantes pors. Quantes mans que no es toquen, quants petons que no neixen mai.
I jo aquí, observant i esperan-te. Fent simple el meu món i esperant que les úniques paraules que em diguis quan arribis siguin tant simples com un "estic aquí". Perquè si has vingut per estar-hi, jo em quedaré aquesta nit per ser-hi. I això és tot el que necessito: VIURE!

viure-ho tot

2011-05-23T16:01:00.000-07:00

Per QUÈ vivim o per QUÈ morim?

Ens regalen la vida, ens donen salut i la mantenim si ens estimem suficientment, aconseguim diners per anar tirant i l'amor entra i surt de la nostra vida. Tot passa ràpid, però succeeix.

Després hi ha la sort, la qual alguns tenen i de la qual depenen i altres, en canvi, prescindeixen. En aquesta vida ens donen i ens treuen. És important jugar.

Però, per QUÈ vivim? que és allò que ens fa sentir i seguir de peu, aquí, dia rere dia? Vivim i ho fem d'una forma molt intensa just quan sabem per quines coses morim. Quan ens mirem al mirall i sabem que volem, estem vivint. També ho fem quan ens donen la mà o ens diuen bona nit, quan ens fan un petó, quan hi ha un inici o un final necessari. Som tot allò que ens fa sentir, i fem allò que fa sentir-nos vius. I jo, amb el pas del temps, observo com n'és de necessari viure-ho tot per tal que, si algun dia morim, sigui d'amor, de passió, d'entrega, de felicitat, o colgats de somriures. La mort no és un final, sinó que també pot ser un excés de vida. Avui, ara, aquests dies, em moro de ganes de viure. Em moro de ganes de sentir. Em moro de ganes de somriure.

Suficiències

2011-05-14T15:19:00.000-07:00

Mentre dormia he fet les maletes, com si l'avió s'enlairés, ja, demà. Encara falta temps però, quan temps falta? la quantitat suficient com per fer les abraçades suficients a les persones que els les dec? el temps suficient per enamorar-me o potser per no fer-ho? quant temps? no sé si el suficient com per no deixar de ser jo i de somriure com fins ara. Després, en pocs mesos, faré les maletes de veritat i seré fora 9 mesos i em pregunto el mateix. Serà suficient temps per començar aquesta nova vida que fa temps que cerco? És suficient haver-ho aconseguit, si, és suficient. Suficientment vàlid perquè em fa somriure i ho desitjo... perquè em fa feliç.

10 segons per un nosaltres

2011-05-14T14:43:00.000-07:00

No em miris així. Avui estàs especialment atractiu, mai m'havies mirat així i, ni tant sols, havies estat a tants pocs metres de mí mateixa. No, no m'agafis el braç d'aquesta manera ni em demanis que em quedi. No ho faré, creu-me, no et conec. No ho facis perquè després d'això, no tornaré a mirar-te com abans, com si no hi hagués algun vincle important entre tu i jo. Estic sentint sensacions extranyes, deixa de mirar-me. Escolta'm, fes-ho, em sents? Que no! No, no em demanis que em quedi perquè si ho fas, no me n'aniré i no deixaré que tampoc tu ho facis. M'agrades, ho sento així.. què em passa? no et conec. No em sedueixis més, perquè sóc de sucre i entre les poques paraules que ens estem dient, em vaig desfent i vaig despullan-te amb la mirada. No em diguis més coses, no m'agafis, no em miris... m'agrades, et començo a sentir.

Van ser 10 segons, els dos primers eren novetat. El tercer i el quart van ser somriures. Els dos següents van ser seducció i, just el següents segons, el número 7 em vas demanar que em quedés i el vuité segon vaig dubtar. Però els dos segons últims van ser els millors, hi va haver complicitat i tendresa, sexe i converses, tensió i admiració. El segon número deu va ser decisiu. Me'n vaig anar sense tu i, tot i que et vaig dir adéu, el dia següent vaig tornar. Vaig tornar i em vas tornar a agafar del braç... et vaig tornar a somriure i a sentir. I em vaig quedar.

somriures i llàgrimes

2011-05-05T05:11:00.000-07:00

Ahir a la nit, després d'embolicar-me entre els llençols, vaig sentir fret. He acceptat que te'n vas anar i que, abans que ho fessis, havies estat i ens havies fet a tots unes persones feliçes. Però ahir, quan vaig notar el pes d'aquests 4 anys sense tu, vaig tenir por. Vaig acobardir-me pel ràpid pas del temps, perquè fer-me gran sovint m'espanta i temo no poder acomiadar-me d'altres persones, com ho he fet amb tu. Però saps? n'he après molt; de tu, del temps, de les coses que s'han de dir avui i de tot allò que no hem de deixr per demà. És estrany que, després de moltes llàgrimes quan te'n vas anar... hagi après la importància dels somriures. També m'ho vas saber ensenyar tu. Gràcies, preciós.

De viatge

2011-04-30T15:44:00.000-07:00

Sóc a poques hores de tu i el temps adopta l’olor d’aquella xocolata amb regust de diumenge.

Saps? He estat fora un temps i sé que, quan ens vejem, em miraràs amb aquells ulls de capvespre tot preguntant-me perquè no vaig tancar la porta a l’anar-me’n. Tota aquesta temporada he viatjat molt; he vist llocs fantàstics i he anat de la mà de moltes sensacions diferents. Però avui, torno. No he tingut valor d’escriure’t des que vaig fugir, perquè no em vaig escapar de tu, vaig fugir de mi i de l’ahir; però això és el que menys importa, ara.

Jo sempre ho he sabut i ara, vull que tu ho sàpigues. Aquell dia vaig pujar al tren i em vaig deixar molt equipatge a casa teva, tant que, tot i que he necessitat temps, l’he vingut a buscar. A ell, i a tu. He tornat nova del meu viatge i encara que sé que la teva llar està mancada d’algunes coses per mi i de mi, trucaré la porta i entraré sense fer soroll, si m’ho permets. T’esperaré al saló i t’acariciaré l’esquena fins que els porus de la teva pell em sentin. Et miraré i no caldrà dir res... i només així, si aconseguim dir-nos moltes coses en silenci, serà tot com abans.

Estar fora m’ha fet descobrir que els errors no s’equivoquen... però darrera seu hi ha molts encerts que vull cometre. T’espero, si m'ho permets.

Parets lliures

2011-01-22T07:01:00.000-08:00

Els meus dits s’entrellaçen amb la melodia que sona en aquest racó de l’estància de dormir. Els pensaments s’escapen de les escletxes del calefactor que calma el fred que ens obsequia aquest hivern. Pujo el volum de la cançó però la meva ment crida més fort i no puc ignorar-me. Tinc fred, és innegable i com més fresc és l’ambient, més miro la teva fotografia. L’observo i t’observo, com si d’aquesta manera pogués allunyar-te de la llunyania que ja fa temps va nèixer entre el nostre “nosaltres”. En un tu que no sóc jo, ni arribem a ser nosaltres. Després, agafo l’espill i busco el meu reflex fins trobar-lo, si és que em veig capaç, si és que tinc força. Hi ha dies que em pesen les mans i els pensaments i, per això, no em veig capaç de cercar-me. Hi ha dies que tinc por d’escriure perquè no sóc capaç de pensar-me i entendre’m per dins, ni tant sols per fora. Sóc tempestuosa, no tinc calma i els meus rajos elèctrics tenen dies perjudicials.

Miro el rellotge, és tard. Observo les persianes; estan baixades, dormen, tenen els ulls clucs. Miro l’armari i és plé de roba que fa temps que he deixat de posar sobre la meva pell. Aquest indret és curiós i no deixo d’observar els rectes angles de les quatre parets que m’inclouen aquí, que m’acorralen d’alguna manera... que em protegeixen, també. Però que alhora, a la seva manera, em fan lliure.

Un adéu coincident

2010-12-23T04:56:00.000-08:00

Té la pell molt suau i els ulls molt verds, tot i que no sempre és així, sovint són de color groc. Li agrada menys la xocolata que a mi però té les mans més fredes que les meves. A ell li sobren les paraules i a mi, em sobren les mirades. Jo sóc tant bona en el joc com ho és ell però sóc més dèbil i necessito ser premiada amb sentiments. Jo corro ràpid cap a la meta, ell gaudeix corrent. Ell calla, jo parlo. Ell no diu adéu, l'interpreta en les paraules que no diu. Jo no vull dir adéu però si, també l'interpreto en les paraules que ell no vol sentir.Entre les moltes semblançes i diferències, hi ha el fet que als dos no ens agrada dir t'estimo... però jo el sento, ell no.

Relat de Nadal

2010-12-23T04:49:00.000-08:00

Estimat,

T'escric perquè aquí a la vila ja han caigut les primeres bolbes de neu. A casa ja hem encès la llar de foc i els més petits ja ronden per la casa esperant obrir els regals de Nadal que s'amaguen sobre el nostre voluminós i verd arbre, el recordes? Ells t'esperen, bé, tots ho fem d'alguna manera... però jo m'he acostumat a fer-ho en silenci. L'àvia cada dia està més feble, no creiem pas que se'n surti i, cada nit, ens n'anem a dormir amb la por que no hi hagi un demà per ella. El passat diumenge em preguntà per tu; mentre jo cuinava el teu plat preferit, aquell que no necessitaba cuberteria, saps? Em va preguntar si vindries per Nadal i, tot i que me'n sento culpable, mentre em relliscaba una freda llàgrima dels ulls, vaig contestar-li un sí: tu vindries, "com cada any. L'àvia em va somriure, va tapar-se amb la manta i va submergir-se en el son. No n'era conscient però ella et veuria abans que nosaltres, aquella matinada posterior... La miro i sovint, tot i poder semblar estrafolari, veig tanta vida en ella... tant temps, tantes forçes, tant amor... que no crec que la vida tingui res dolent preparat per ella. Saps, estimat meu? Aquest serà un hivern dur, difícil, molt fred. Jo et trobo molt a faltar i, tot i que no en parlem gaire, les petites també. Saps, amor? Estem més aprop del Nadal en cada segon que em ressona a les orelles i per això t'escric com cada any, però la tinta no deixa de ser negra i la resposta no arriba. T'estimo, si, per això t'escric. T'estimo i sento la calor de les teves mans sobre les meves, cada nit; com si mai haguéssis mort. Perquè, saps? Te'n vas anar però un amor tant vital com ho és el nostre, mantindrà sempre les flames de la vida, les flames de l'hivern, del Nadal.

Bon Nadal a tothom!

Sons amb sentiment

2010-12-11T03:51:00.000-08:00

Avui sento que l'amor és Billie Holiday amb la cançó I must have that man.

L'amor

2010-12-05T03:50:00.000-08:00

L'amor és allò que es sent un dimarts a la tarda, enmig de res, enmig de ningú. L'amor són els silencis i els punts i apart en una conversa. L'amor, el de veritat, és l'espera, el temps.
L'amor, és immens, fort.. però ens fa febles; petits.

De cop i volta, estimes

2010-11-26T03:02:00.000-08:00

La meva cambra estava en silenci, fora el carrer la temperatura tocava els graus baix zero i jo, em cobria les mans amb la manta per no sentir tant aquell hivern que trucava a la meva porta, que volia entrar. De cop i volta, tenia ganes de fumar, ganes d’empassar-me els meus pensaments i convertir-ho tot en boira, en un fum fonedís... Era realment un desitg estúpid, jo, xuclant un cigarret? si mai havia estat així. Si, era una estupidesa però la vida és així... des d’aquell primer tot, des d’aquell primer t’estimo no dit però tant sentit, et promets coses. Et dius a tu mateixa que no hi tornaràs a caure si no és per bé. Et promets que a la pròxima t’enamoraràs d’alguna altra persona amb el cap. I el cor guanya, sempre, i fins i tot a l’hivern, que ens agafa en fred i no en calent. T’esforçes i et promets mil coses, et dius que tens una voluntat enorme i que ets genial, que ho estàs fent bé i després, una nit freda d’hivern com la d’ahir, decideixes anar passos enrere enmig del fred per SENTIR amb majúscules, o bé, també, decideixes estimar un home, t’arriques, mates les pors i un matí d’hivern com el d’avui, t’adones que aquest home té por però et sent. I et quedes amb aquesta versió, “em sent”. I si, també, una tarda d’hivern com la que serà avui, saps que aquell home et mirarà amb aquells ulls verds, et somriurà i et ficarà els pels de punta amb les coses que diu i amb les que et fa entreveure entre línies. Ell és així: prou fort per retenir-me i prou intel·ligent per estobar-me... però em sent, m’ho va dir amb aquella mirada quan em va demanar que em quedés amb ell i jo encara no havia arribat, ni havia marxat.

Ja arriba el fred

2010-11-21T05:13:00.000-08:00

No m'has mentit mai, ni t'has mentit mai a tu mateix... el que no m'has dit ho he sobre-entès, el que no t'has dit ho has demostrat sense adonarte'n.M'ho has posat més fàcil del que t'has proposat sempre, però mai t'he confessat que la teva fortalesa i la teva no-implicació s'esmicola quan sóc davant teu...Em sents.

 Potser doncs, no és tant terrible el fet que dissimulis sentir-me com ho fas, potser és terriblement bo que, simplement, sentis les coses, em sentis a mi. Que els teus silencis tinguin el volum tant alt com perquè els pugui sentir i entendre, que les teves carícies siguin tant profundes que es quedin grabades durant dies, que el temps s'hagi sabut parar quan estem a prop i també quan hem estat lluny... Que passin més coses de les que pensem i, sobretot, que ja hagi passat una primavera, un estiu, una tardor... i ara, començi el fred.

La música i les paraules es complementen

2010-11-13T15:49:00.000-08:00

Tanco la música, escolto els ulls, sento els records i recordo la melodia.

Quan parlo de tu m'adono que res del que dic té sentit, però ho sento molt a dins meu. Em vaig fusionar molt amb tu, les nostres ments es van complementar molt bé, tenim un passat excel·lent, recordes?amb tu vaig tocar en el meu primer concert, vaig fer la migdiada més llarga i vaig aprendre coses tan simples com que les petjades de la platja no les esborren ni les aigues més turbulentes del mar. Vas fer que jo mateixa descobrís la meva millor part. Gràcies.

Un adéu a les fosques

2010-11-13T15:35:00.000-08:00

M’estàs mirant amb aquests ulls negres i estàs transformant la “nostra” nit en un desert sense continguts ni continents. Tu, que sempre t’has vestit les mans de fred, em mires i em cubreixes de gel, crees en instants un glaciar entre tu i jo i el paratge on creiem que aniriem.

Tu, que tens aquest somriure que barreja l’inocència i la valentia, construeixes una barrera entre les meves intencions cap a tu. Mentre em parles, m’adono que he marxat, ja no t’escolto. De fet, no sé quantes vegades he sentit aquesta sensació de marxar d’una conversa abans de dir adéu. Mentre recites el llistat de les coses que disten entre tu i jo, m’adono que el sentiment de culpa només recau a la meva espatlla. Saps que? el color fosc dels teus ulls només és un reflex de la buidor que tens a dins i jo, no vull sentir-me culpable pel que em reclames. No vull sentir-me presonera per ser capaç de donar-te més del que necessites.

Les persones haurien d’aprendre a dir adéu.. i a demanar-se més a elles mateixes, menys als altres.

canviar (me

2010-11-13T15:25:00.000-08:00

Sempre he estat una persona capaç d’esperar i és més, reconec que m’he dedicat gairebé tota la meva vida a fer-ho. He esperat tantíssimes coses que, en tan sols un petit moment de baixar la guàrdia, m’he adonat que he comés un gran error. Bé, molts grans errors. Entremig dels meus minuts he perdut moltes coses; tantes oportunitats que he esperat i no he buscat, tantes coses que no he demanat i he desitjat, tantes paraules que he volgut sentir i no he pronunciat, tans petons que he tastat i no he assaborejat. Jo, tant valenta i sincera, i tant amant de l’espera. Sempre confiant que els moments arriben, sempre pensant que les persones canvien, sempre creient que el temps posa les coses al seu lloc. Mentides que escrivia al meu quadern dels moments. Si, mentides d’aquelles amb gust amarg. No vull ser més el que he estat, enmig de pensaments, m’he donat compte que per aconseguir totes les coses que vull a la vida, la primera que he de fer és deixar d’actuar com ho he fet sempre. Penso en nou, penso en mi.

et fas gran, preciós.

2010-09-29T03:50:00.000-07:00

Molts dies m'aixeco amb els ulls clucs, poso el peu dret a terra i sento com el fred del subsol s'enfila per les meves cames. Hi ha dies en els quals se m'enganxen els llençols, el despertador es precipita i només desitjo uns minuts més. Encara que siguin 5. Només uns minuts, com si fossin qualsevol tresor preciat, com si la vida depengués per moments d'aquells 5 minuts més.

Avui m'he llevat de color gris, he observat el calendari i he vist que fora el carrer desenes de persones protestaven i recolzaven la vaga, es queixaven, es manifestaven. I jo, avui no m'he conformat amb els 5 minuts més. Avui, 29 de setembre del 2010, em manques tu, amic. Tu, panxulina. Tu, que te'n vas anar ja fa uns anys... tu, que erets el meu millor amic i una de les peçes claus del meu dia a dia. Tu, que vas morir i estàs privat d'aquests 5 minuts que a mi em donen tanta vida i a tu te la van treure.
Saps? segueixo estiman-te enormement, segueixo pensan-te i dien-te bona nit, cada dia, sens falta.
I et recordo molt, saps? i tot i que no tornis pel teu cumpleanys, tot i que no hi siguis, t'escric des d'aqui, miran-te a la fotografia de davant meu, sentin-te i somrien-te com si hi fossis... perquè no puc tocar-te, però et sento tantíssim que gairebé es com si bufessis les espelmes al meu costat.

Felicitats petit, felicitats Edu, siguis on siguis... t'estimo.

Ho sento més, i així.

2010-09-25T05:20:00.000-07:00

Sempre he estat més de nit que de dia. Ara, que miro els seus ulls negres, encara ho sento més així. Mai m'han agradat les persones fredes i, després de recorrer els camins de la seva esquena, encara ho sento més així.

Mentides de nit

2010-09-18T10:48:00.000-07:00

Aquesta nit he passejat tants kilometres per la teva suau esquena com per la meva vida. Mentre dormies et vaig veure tan bulnerable que et vaig subestimar i no em vaig adonar que en aquell llit hi dormiem tres. En aquell matalàs hi faltava espai i hi sobraven mentides, hi sobraves tu. De fet, no crec haver expulsat amb tant convenciment algú de la meva vida. Si em menteixes una vegada l'error serà teu... si me'n menteixes dues: llavors, serà meu.

De colors

2010-09-03T11:09:00.000-07:00

Quan et vaig conèixer vaig saber que series camaleònic, que donaries voltes sobre les meves raons i que em capgiraries el món, i, certament, has posat tants colors en el meu jo...

Tu,
BLAU com el cel fins on m'has fet arribar...
GROC com el sol que ha il·luminat els dies que estaves amb mi...
ROSA com la vida que he après a apreciar d'una altra manera...
VERD com l'estat en el que em trobo abans d'arribar a un estat madur...
VERMELL com les roses que em regalaves amb la mirada...
NEGRE com les nits de secrets buscant i arribant a les estrelles...
BLANC com l'estat en què es trobava la meva ment al ser-hi tu...
MARRÓ com el gust immillorable d'una bona xocolata...
LILA com les violetes que em recorden l'aroma dels teus mots..
GRIS com tot allò que no m'has sabut dir, o que no has volgut dir-me

Realment ets un tot, però en part, no sé què és el que jo pinto.. per i en tu.

trobar-te

2010-09-03T10:53:00.000-07:00

Sempre he tingut clar que hi ha un amor per tothom. En ocasions aquesta persona arriba sense fer soroll i d'altres, ens fa tapar-nos les orelles pel ressó que causa en la nostra vida. Si, de vegades no ens ho posa fàcil, en ocasions aquest amor ens fa lluitar. Si, hi ha un amor per tohom, hi és de moltes maneres i de vegades ni tant sols sabem que ja hi hem tingut un primer contacte. Hi ha amors que ens miren als ulls i d'altres amors tímids que ens toquen la mà i se'n van, però són allí. Hi ha dies que hi ha amors efímers, d'aquells que duren instants i sovint es produeixen a peu de carrer. Si, també hi ha amors que ens fan plorar, aquests sovint són rebutjats... però no deixen de ser amors.

Hi ha amors per tothom, però cal saber-los cuidar. Hi ha amors que acaben en odi, i odis que començen amb amors.

Hi ha amor per tot arreu, però,

on sóc jo?

Una via entre tu i jo

2010-09-03T10:37:00.000-07:00

Ja gairebé és l'hora i arribo corrent a l'estació. Sempre intento ser previsora però avui he fallat; ho tenia tot menys el temps, el meu propi temps. És curiós però em trobo sola en una estació que moltes vegades he freqüentat però que, avui, sento molt llunyana, molt aliena a mi. Espero un tren que em portarà a un nou destí; sento il·lusió, ganes, empenta... però no m'he endut gaire equipatge perquè reconec tenir por, tot i que l'equipatge és lleuger, düent-lo a les mans sento un gran pes, no sé si és el que hi porto o és la meva pròpia conciència...
Dins la maleta hi duc un passat que no té lloc en aquest tren amb parada a un futur. Jo, em trobo enmig de tant present i si, ho reconec, em perdo. Si, em desoriento i se'm congelen els pensaments més íntims, més importants, més depenents de mi que cap altra cosa.
Just en aquest moment passa el tren i avanço fent la primera passa, aixeco un peu rere l'altre però, just quan sóc davant la porta, la meva ment s'atura i el tren se'n va. Jo, que encara conservo instants de por, torno a casa perquè no vull seguir sentint-me desorientada com ho he estat, encara que instantàniament. He comès un error deixant escapar aquell tren però hi ha quelcom que no m'ha deixat tirar endavant, cap a ell, amb ell, per estar amb ell. Torno a casa i ho faig si més no segura, perquè potser aquell no és el millor lloc però sé com arribar-hi i no tinc por. Les parets pesen i dia rere dia penso amb saltar-ne els murs i arribar en aquella estació on no només vaig perdre aquell tren sinó que vaig perdre una porció de mi mateixa que podria haver estat molt important i que necessito canviar i recuperar, ben aviat.

Vull aprendre a estimar.
Necessito aprendre a estimar

allò que sóc

2010-08-25T09:15:00.000-07:00

Sóc una noia normal i porto una vida corrent; simple però no simplista. La gent que m'envolta no és peculiar, és senzilla, transparent, sincera. Potser no són res de l'altre món, però ho són tot en el meu món. Visc en un petit poble i en ell he viscut molts bons moments, tant bons que crec que són immillorables. Tinc un bon passat. De vegades, aquests moments han estat bons sense ni tant sols necessitar res, ni tant sols, a mi mateixa. Potser alguna companyia, però no la meva.

De petita jugava a construir cabanyes amb el que jo i els companys trobàvem al carrer... i si, els sopars al carrer, menjant un enrepà al costat de la fresca que corre en alguns simples columpis, sempre m'han semblat un privileji. Estudio publicitat però no sé, ni vull saber, que em depara el futur, avui sóc aquí, així, tinc el que tinc, visc com visc. Si fracasso en la meva vocació, serà perquè triunfaré en alguna altra cosa. No em preocupa aquesta qüestió.

Sóc sensible, sovint ploro i ho confesso. Penso que, tant com cal saber somriure bé, així com cal saber abraçar, saber parlar o saber fer un petó, cal saber com plorar i cal fer-ho sempre que es desitji. Em considero una persona transparent, suficientment com per no deixar entreveure els meus secrets i, també, suficientment com per deixar que em coneguin bé. M'he equivocat molts cops a la vida en aquests 20 anys i espero poder seguir equivocant-me per molt temps més, perquè el que no mata ens fa forts i, la meva maduresa, potser no acaba amb els meus errors però si que hi comença.

Tinc por i no només una simple por, tinc una por si més no complexa, por a coses que no sé o a coses que sé, por als extrems, por a la foscor… però em llanço. M'agrada saber que, a banda de perdre puc guanyar molt. M'agrada el risc i per això, el corro. Sé reconèixer el millor i el pitjor de mi. Sóc tossuda, orgullosa, caparruda, d'estil lliure, egoista. Però saps? quan es tracta d'estimar, quan es tracta dels meus, dels que em fan somriure i ser feliç… sóc, o intento ser, la millor Marta que hi ha entre les moltes que sóc.

La fruita prohibida

2010-07-18T03:29:00.001-07:00

Sabia que la teva era una mirada prohibida, que erets com la poma que Adan i Eva van probar. La temptativa fruita de la prohibició, del plaer. Però ho vaig fer, enmig de la luxúria, la passió i els petits i nous sentiments, vaig arrencar la poma de l’arbre i vaig menjar-me-la sense deixar-ne una engruna. Mossegant-la intrèpidament, però en silenci. Assaborint-la com si mai n’hagués menjat una semblant, com si aquella poma fos insustituible i, just llavors, quan vaig saber que estaba pecants, aquell gust de novetat em va ruboritzar. Aquell gust tant dolç i tant picant alhora, aquella frescor de la fruita, com si fos jove, com si m’hi fes a mi més del que ja ho era. Un menjar deliciós, que sens dubte, m’ha donat i em dóna molta vida, molta felicitat.

No esperar res

2010-07-18T03:23:00.000-07:00

Sempre esperem que succeeixi quelcom que ens canviï la vida o, si més no, que ens canviï una mica a nosaltres mateixos, ja sigui per fora, o per dins. Esperem i ho fem de moltes formes, sentats, acompanyats, en solitari, en silenci... de la manera que volem, com si fóssim completa i totalment lliures d’esperar de totes les maneres en les quals és possible fer-ho.

I enmig de la vida, mentre anem fent camí seguim esperant que passin fets tant inimaginaris que ni tant sols podem presuposar. Sense imaginar-nos-ho, sense esperar-ho com sempre, deixem d’esperar alguna cosa encara que sigui instantàniament i observem que, mentre el terreny està pla i en calma, no succeeix res i som molt feliços.

De cop i volta, hem deixat de canviar l’espera per el “sentir”, pel “viure”. De cop i volta, hem deixat de buscar motius que ens permetin esperar i somiar i vivim amb plena satisfacció tots i cadascún dels instants que ens passen per davant els ulls.

Perquè com ja va dir un sabi, “la vida és allò que succeeix mentre nosaltres fem altres plans”

D'aquí i d'allà

2010-06-13T03:10:00.000-07:00

Veig passar el paissatge a través de la finestra. Observo com es canvia el vestuari a mesura que passen els minuts.

Gairbé cada diumenge, gairebé cada divendres, passo pels mateixos pobles, el tren sempre efectúa les mateixes parades però, jo, sempre ho veig tot diferent. Hi ha indrets que, fins i tot, crec no haver vist abans tot i no ser així.

Com si cada setmana portes unes ulleres noves que em col·loquen o em descol·loquen, que em fan d'aquí o d'allà. Sovint, quan sóc a punt d'arribar a lestació del meu poble, descobreixo que no sóc d'aquí, que potser no hauria d'haver pujat al tren, que el tren podria haver passat abans que jo arribés a l'estació. Que ell, el tren, m'ho podria haver posat fàcil, sense necessitat que jo decidís, no tant d'on vull ser sinó què vull ser, i si vull ser igual en totes les parades.

Sovint, quan recorro aquests númerosos quilòmetres carregats d'energia verda, em perdo entre els arbres, com si fos tant fràgil com ells, com si el vent em pogués derrumbar, fer caure. Però, en canvi, hi ha altres dies en els quals, jo, des de la finestra, veig indrets plens de possibilitat, carregats d'oportunitats i habitats per persones que encara no conec, o que potser, sense assabentar-me'n, conec més del que crec. Ja ho té la vida, ens sorpren, ens ve a trobar justament en els moments que, possiblement, estem més absents.

És cert, també, que quan pujo al tren s'activa la meva ment, justament com ara, que m'escric a mi mateixa. Em pregunto coses que mai m'havia qüestionat i em plantejo ser una persona diferent de la que sóc. Amb molta freqüència confonc les finestres d'aquest tren amb els miralls de la meva llar, em veig, em busco… i si no em trobo, em remeno els pensaments per a poder configurar-me.

Quan m'assento observo les persones del voltant, busco les mirades que em busquen a mi i també busco les que m'eviten i, just en el moment de la trobada, em pregunto qui són i cap on van. Observo els petits detalls com si fóssin les seves millors riqueses; aquell ris dorat que es repenja sobre el seu hombro, aquells ulls blaus que em recorden tant al mar on estiuejava de petita, aquelles mans cansades per els anys, que amaguen mil històries. I, també, hi ha aquells dies en els quals pujo al tren perduda, preguntant-me qui sóc jo, i, just en aquell moment, quan vull jugar, m'adono que sense conèixe'm a mi mateixa, no puc entendre els altres.

La meva maleta sempre m'acompanya, hi ha dies que hi amago la meitat de la meva vida i la transporto amunt i avall, intentant no descuidar-me res per tal de poder ser jo mateixa, sigui on sigui, vagi on vagi. Però també hi ha dies grisos, en els quals, incomprensiblement, la maleta també hi és, ben bé, no sé per quin motiu. La maleta buida? mai. Sempre hi porto alguna cosa per no deixar de ser una mica jo mateixa. Encara que sigui un petit mirall, per mirar-me entre els possibles dubtes que dibaguen entremig d'un punt de sortida i un d'arribada.

Però últimament, ja sé quin és el meu destí preferit: el meu poble. Allà d'on vinc i allà on vull anar. Allà on hi ha les meves arrels i, possiblement, on hi broten els fruits del que sóc jo.

Encara que sovint el meu tren para a Tarragona, jo sento que aquella ciutat mai ha esdevingut del tot meva, mai seré jo al complet i, justament quan hi arribo, quan hi poso el primer peu, descobreixo, entenc i sé que allò no és el final de trajecte sinó un dels destins més on necessito baixar de tant en tant.

M'estimo, i per això, viatgo per la meva pròpia vida, per no oblidar-me del què sóc, i conseqüentment, per no oblidar (mai) cap on vull anar.

flames que no cremen

2010-06-09T03:59:00.000-07:00

Em va sorprendre que no tingués les mans fredes, a mi sempre m'havien agradat els homes així. Però, el tacte que m'ofereixen els seus dits, és inmillorable. Viatja pel mapa del meu cos com si en conegués les estacions, els destins i els horaris de parada. Com si el viatge fos lleuger i l'arribada magestuosa.

Ruboritza, no només els meus sentits, sinó el que està més guardat a la meva ment. Em permet sentir la petitesa de ser gran i la grandesa de ser petita, l'escalfor del fret i el fret de l'escalfor, em porta a un extrem i em retorna, somrient, viva, latent, atrevida com mai ho he estat. Mai m'havia vist tant Marta fins que ell em va plantar aquell mirall davant meu, just en el moment en el qual ens vam fusionar en un. Encara no era la nit de Sant Joan però, nosaltres, ens vam capbussar en la foguera, en les flames, en el que és inevitable.

Els V I C I S!

2010-06-09T03:43:00.000-07:00

El meu món perfecte és un món plé de vicis. Vicis que jo trïo.

L'altre dia, entremig de pensaments embolicats en els meus llençols d'estiu, vaig adonar-me de la gran quantitat de coses a les quals sento dependència. Coses que em fan "jo". Aquella olor de cafè de bon matí, aquell quadradet de xocolata que em regalo després dun bon dia, aquelles mans que m'acaricien com jo espero i vull (i que les busco), aquelles paraules que em diuen a cau d'orella i em ruboritzen (i també les busco). Viciada de mi mateixa, en ocasions. D'aquells dies que em regalo vida, que em cuido, que em faig feliç. Viciada dels vicis. Viciada, dependent i necessitada de somriures que provenen més dels altres que de mi mateixa.

I sobre aquests vicis, que no són dolents, només puc dir que he sabut que són vicis justament quan m'he deixat de viciar d'ells. Quan els he perdut... i per això, els he recuperat, els tinc i espero tenir-ne, en un futur molt pròxim, encara més.

Cosa de molts

2010-06-09T03:24:00.000-07:00

Sovint quan em miro al mirall em fragmento. Veig, en cada petit racó de l'espill, un diminut espai del rostre de moltes persones: properes i no tant properes a mi. Quan em miro, i sobretot, quan em veig, no puc justificar el que observo si no és a través de moltes altres cares que no són pas meves, sinó dels altres. Hi ha dies que vols menjar-te el món en solitàri i d'altres dies, com el d'avui, vols compartir l'àpat de la vida amb la resta, amb la gent que estimes tant i possiblement, tant t'estima a tu.
Sóc, també, el que em fan i permeten ser.

Obsessió

2010-05-08T04:36:00.001-07:00

He après a aprendre. He caigut tornant a caure i he estimat de tant estimar. Però el que va ser allò, si, aquella atracció de sentir-se atret: mai. Aquella obsesió d’estar obsessionat, mai. Aquella manera tant radical amb la qual em vas dir que no me’n anés…mai. Jo, que vaig marxar sense pensar-m’ho, m’he quedat tota la setmana en aquell indret: com si no pogués escapar d’aquell tu d’ulls marrons. Com si m'agafessis amb aquella força que ho vas fer però aquesta vegada només amb la mirada.

I no deixo de pensar-te ...

pensant.

éres, ets, seràs

2010-05-04T10:42:00.001-07:00

Acabo d’arribar a casa amb tres flors a la mà, una per cada any que no te l’he poguda donar. Ets lluny. Aquest any t’he comprat un clavell de color blanc, perquè siguis on siguis, puguis veure les coses amb més puresa i claredat. Aquí tot segueix igual, res ha canviat: ni tant sols la meva manera d’anyorar-te. Saps? Aquí parlem sovint de tu, de les coses boniques i d’aquelles frases tant teves que em (i ens) fan riure i somriure al mateix temps.

Jo i ella recordem les pessigolles que et feiem, i les que tu ens feies a la ment, amb les teves dolçes paraules. Ja n’erets de feliç, ja.. i encara, quan miro les fotografies de la nostra infància, t’hi veig molt, de feliç. I et vull demanar perdó... hi ha dies que encara m’enfado perquè te’n vas anar lluny… i no em vas avisar. No hi hagués pogut fer res... però t'hagués pogut dir adéu. Ara, però, ja no hi ha culpes ni culpables sinó bons records.. i et somric esperant que tot i que estiguis en un paradís molt llunyà, et recordis molt de mí i em diguis bona nit en silenci, com jo ho faig sempre.

3 anys sense tu… i amb tú.

cafè

2010-04-14T12:14:00.000-07:00

En aquell bar vaig tastar-hi el millor cafè que he provat mai. El vaig assaborir com mai ho havia fet amb cap altra cosa. L'obserbava i no volia pas que s'acabés. Era deliciós en el gust i en la forma, de dalt a baix, i mantenia la forma per motius tant simples com que jo l'estava mirant. Aquell dia, en aquell racó, amb el meu cafè, vaig sentir una buidor en finalitzar-lo. Normalment prenia cafè acompanyada però aquella tarda, sola donada de la ma d'una espuma rebel, em vaig adonar que volia tornar en aquell lloc. Ja no era només el cafè... necessitava aquella pau, aquella forma de conversar amb mi mateixa. Aquella forma d'enfrontar-me amb el fet que la vida ens porta a prendre desicions i cal posar-nos a fer feina, a no deixar-ho per demà.

Trucades sense so

2010-04-10T07:57:00.000-07:00

El meu telèfon va sonar a les 5 hores del matí, tot era fosc i jo dormia plàcidament. En veure el meu telèfon il·luminar-se vaig observar el teu nom a la pantalla i vaig tenir la sensació que aquelles lletres que s'hi mostraven eren com la teva mirada davant meu, miran't-me. Dient-me "és de nit i penso amb tu". He donat la volta al coixí i he posat el costat fred adjunt al meu rostre, justament per refrescar les meves idees, per no agafar el telèfon amb ganes de fer viatgar les teves intencions ben lluny de les meves. Et recordo en l'última trobada, amb aquelles mans tant fredes i aquella mirada que parlava més amunt de la meva oida. Si, si, amic, aquella trobada en la qual tu només vas parlar i jo només vaig escoltar; aquella en la qual jo portava els pantalons i vaig pagar el compte; si, aquella en la qual quan et vaig estrenyer ben fort cap a mi abraçan-te, et vaig dir adéu invisiblement. I tu, segueixes marcant el meu número de telèfon. No saps qui sóc.

KAOS

2010-04-10T07:18:00.000-07:00

... aquell dia vaig observar encuriosida l'exterior. Els atmetllers florits compartien el terreny amb les blanques teulades cobertes de neu. El temporal de març es trobava en KAOS així com hi restava mínimament jo, que també teniua neu als pensaments i flors a la mirada. Que anhelava la calor i tenia fred. Que estimava el temps però parava el rellotge.
El KAOS també té vida, i també, com tot, more.. i se'n va, ens deixa.
Només cal voler-ho: endreçar-nos la vida.

al "s-e-v-e-r"

2010-03-14T11:36:00.000-07:00

Respiro el teu aroma dels instants de perfum que descansen al meu canell. Aquesta matinada he deixat de resignar-me a no donar vida als meus pensaments i m'he revelat contra el meu jo. 

Avui les meves cames es senten feixugues i em pesen, els òssos xiuxiuejen l'aire fret del carre i el meu cor té fam, ves a saber de que, ves a saber de qui. 

Però tot i que el meu món avui gira a contrarellotge, tot és diferent. 

Avui escric els meus textos en present. Ho he aconseguit.

Limits

2010-03-14T11:29:00.000-07:00

Sembla ser que en ocasions l'aprenentatge de la vida pot aturar-se i revelar-se, pot anar a la inversa. Vivim regits per pautes, conductes i actuacions disciplinades que són les adeqüades però no sempre són adients. El que em pregunto és: què som tots en un conjunt? Éssers lliures? Som el que volem ser? és impensable. Com podem ser nosaltres si ja des d'infants ens obliguen a vestir de blau o de rosa, ens forçen a tenir unes "aficions" determinades, ens fan dir si quan toca i no quan no toca.

On són els límits del que som, doncs? On s'amaguen les desicions lliures sense influències alienes? On s'ha escapat la llibertat d'expressió?

El que em pregunto jo és quan vam deixar d'escollir. I sobretot, per sobre de totes les coses, el que em pregunto es: quan vàrem perdre les respostes a totes aquestes qüestions?

2010-03-06T15:32:00.001-08:00

Els meus dits es van despertant inquiets, fent moviments giratoris d’esquerra a dreta, com si ballessin una dansa, com si aquests haguessin restat dormits mitja eternitat.No sé quantes llunes han passat des que els meus dits van lliscar en conjunt als meus ulls endormiscats per darrera vegada. No puc assegurar quin és el motiu de la meva absència com a “escriptora” perquè no m’he n’he anat, no he fugit de res i encara menys de mi.

Però el rellotge juga i sé que, si no faig nèixer paraules de dins el meu jo, és perquè quan escric sento gairebé més que quan visc… i temo trobar coses en el meu interior amb les quals no m’hagi ja topat cada matí quan surt el sol.

Avui he tornat al poble després de dues setmanes i m’he sentit extranya. Els ametllers han florit i la gent del poble em saluda d’una manera diferent; sembla que res els preocupa, sembla que tot i que faci un hivern que no em veuen els ulls, em coneixen més per dins que per fora. És curiós.

Avui, que ja és març, sembla ser que les llars incomoden els vilatans i tots volen gaudir del raig de sol que penetra els parcs. Jo, que no em perdo en les inmenistats d’una gran ciutat, ara em sento si més no diminuta en aquesta petita vila. I no és perquè m’hi faltin els motius per somriure sinó perquè he vist un indret que feia temps que no obserbava i tant he trobat a faltar.

Tot és com abans i la primavera em fa ser més lliure, menys esclava dels somnis i més d’aquesta realitat que tant m’agrada.

Sóc el que vull ser.

Vaig dormir amb tu

2010-01-20T14:22:00.001-08:00

Estimada,

T’escric perquè vull confessar-te moltes coses, algunes que m’has ensenyat tu i algunes que, a hores d’ara, ja he après jo.

Ens haviem trobat casualment en alguns indrets, en els rostres d’altres persones i fins i tot, en instants de pensaments de la meva vida on vaig fluixejar d’optimisme.

Mai vaig saber si al teu costat vaig fer-me gran o m’anava empetitint... perquè no et conexia en profunditat. Bé, tampoc volia fer-ho però em preguntava moltes coses sobre tu, perquè la gent et nombrava molt sovint. Saps? Et conexia tothom i sense entendre per quin motiu, les persones que havien conversat amb tu, aquelles que se t’havien apropat, m’havien assegurat que tenies la capacitat de fer veure les coses d’una altra manera, a tothom. Aleshores era innocent i gairebé no creia en mi, tampoc vaig creure les paraules de boques alienes a la meva.

Sense saber gaire de tu, causaves en mi certa por a la que mai m’havia volgut enfrontar després d’alguns passats adeus.

Era un 5 de maig, quan em vaig despertar et vaig mirar i tenies els ulls foscos i el teu vestit era del color de la tempesta, fosc i gairebé negre. Recordo que no sabia res de tu i que en aquell moment ni tant sols em parlaves. T’havies posat dins la meva vida i dins els meus llençols però estava completament perdut, no entenia res, aquella mirada teva no em deia res i m’anava perdent. Tenia fred i fora el carrer ja feia sol, eren les 11 del matí i vaig sentir la melodia del meu telèfon mòbil. Em vas abraçar molt fort per l’esquena i aquell va ser el moment més important de la meva vida.

Vas ser l’única que va saber fer-me madurar en un moment, vas ensenyar-me a rebovinar instants de la meva vida en pocs segons, vas posar les cartes sobre la taula i vas mostrar-me que hi ha partides que es perden sense haver guanyat.

Tu, que tenies les mans fredes, vas ser l’única capaç de parar el temps dels meus pensaments, l’única capaç de gelar-me el cor, l’única capaç de transformar les tres fotografies d’aquell calaix desert en el meu únic record.

Tu, m’abraçaves tant fort que va ser com entrar dins meu ; els dos dins meu. Er auna sensació tant nova que quan vaig sentir-la no hi havia por, no hi havia errors, no hi havia culpables ni culpes, no hi havia amor ni desamor. Ni lògiques ni explicacions. Només tu i jo.

De cop i volta vaig tornar a obrir els ulls. Tenia el telèfon a la mà i tu ja no hi erets. Estava sol i tenia fred. Em trobava en una realitat nova i en una vida nova.

Quan vaig deixar el mòvil sobre els llençols vaig mirar al voltant i les partes de la meva habitación havien passat del blau al blanc. El pitjor ja no era que te n’haguèssis anat, ni tant sols em va fer mal la trucada.

Vaig aixecar-me. El peu dret, després d’esquerre. Vaig obrir la porta i el llum. Davant meu i havia un mirall i vaig acostarm-hi. No em trobava e cap dels racons d’aquell mirall. Aquella trucada va trencar-me els esquemes, el dia i la meitat del meu reflex.

Tu, el meu millor amic, acabaves de perdre la teva vida i prenies un tros de la meva. Em feia gran en un moment i alhora petita de per vida. I jo, quan vaig mirar els meus llençols, vaig adonar-me que la que havia dormit amb mi havies estat tu, la mort.

Ja fa temps

2010-01-16T14:40:00.000-08:00

Ara em promets la lluna sense saber que ja hi ets i que mai has tocat de peus a terra.
Avui em dius que m'estimaràs i no t'adones que hauries de començar per abraçar el reflex que surt del teu mirall cada matí. Em dius que mirarem junts les estrelles després d'haver-nos estrellat consecutivament. Vols que sigui la teva droga però no sóc jo el tipus de droga a qui veus molts dissabtes a la nit. Et veus capaç de donar-me tot el que sé que no tens i dius que em privaràs del que no tens i saps. Promets no mentir-me més però el semàfor està en vermell.
Avui han passat molts hiverns i encara no saps que anys més tard em repetiràs les mateixes promeses sense cumplir i jo només sabré dir-te que ja sóc feliç, en uns altres braços.
I després de molt temps, dormiré tranquila tot i saber que et perdràs per haver-me perdut.

És l'única cosa que m'has sabut ensenyar, no cal que ningú t'enfonsi. Ho fas tu sol.

Properament lluny

2010-01-16T14:05:00.000-08:00

Mentre contemplava l'amor de les teves mans i la música que d'aquestes es desprenia, desviava instantàneament la mirada cap als teus llabis... allò no era un somriure, era quelcom tant gran que encara hores després busco la paraula que expliqui millor aquella sensació que va viatjar de tu a mi.

I lluny de tu i de tot, vaig adonar-me que en ocasions pots sentir una persona amb major o igual grau quan està lluny, quan no l'acaricies... que quan està a 0 metres del teu cos.

I ara, a 50 KM del so d'un càlid somriure, sento i també somric!

películ·liarment feliç

2010-01-16T13:56:00.000-08:00

Totes les pel·lícules s'escriuen sota el mateix guió. Sembla ser que els espectadors de les butaques del saló resten atents des d'un inici, esperant l'èxit del film. Sembla ser que els arguments han de ser bons i els protagonistes han d'injectar-nos dosis de versemblança. Sembla ser que l'èxit es deriva d'uns pèls de punta en el propi i en el braç veï, volem que ens desmontin els ideals, que ens sorprenguin.
Però sempre acabem enfadant-nos, perquè quan tornem a la nostra realitat ens manquen aquests moments tant extremadament fantàstics. És llavors quan ens preguntem què d'irreal té la realitat i com de real és el que considerem irreal.

Però quan ho vius, quan et sents dins la pel·lícula tot i no portar el millor dels vestits, tot i que la música no sona i tot i trobar-te en l'indret més inesperat... t'adones que un T' estimo és la paraula més real que pots trobar enmig d'un món irreal, i que aquesta irrealitat del nostre món és realment preciosa.

I en aquesta pel·lícula no vull un final feliç perquè simplement, no vull cap final.

365 somriures

2010-01-01T15:44:00.000-08:00

Mentre sonaven les campanes anava pensant que amb cada mossegada de raïm em guanyava un trosset de mi mateixa. Era com si cada so m'obsequiïes amb una dosi de fortalesa per aquest nou any.
Era com si de sobte, després de les campanades, dintre la copa de cava m'hagués begut una poció repleta d'instants de felicitat.
Com si no només entres en un nou any sinó en un nou món. Una oportunitat de 365 que acabaré valorant el pròxim 31 de desembre i que no em sembla un repte siñó una oportunitat.

Ahir, mentre s'acabava aquell any, sentia que començava quelcom important i avui, que ja hi he entrat de peus, encara no sé be bé de què es tracta.

Simplemet sé que sento una felicitat molt nova i molt necessària per a mi mateixa. Com si volessin pels meus ulls les papallones que sento dins l'estòmac. Sento quelcom semblant a la sortida del sol després d'un dia de pluja. Una sensació molt propera al centre del laberint de la felicitat.

Avui, 1 de gener de 2010; somric per una barbaritat de motius que s'engloben en un.

M'agrada la meva vida.

ets la meva festa

2009-12-31T09:58:00.000-08:00

En aquells llençols no vaig tenir fret.

N' havia tastat d'altres però reconec que cap coixí m'havia acariciat amb aquella tendresa.
Jo, al costat d'aquells ulls verds tintats també d'un suau marró, vaig viure totes les festes en una sola nit. El carnaval dels seus llabis, el nadal de les seves mans, els millors brindis encaixant les mans, vàrem jugar el millor partit i vam regalar-nos les mirades, la nit i les paraules. Em sembla que fins i tot junts vam ser la festa de Tots Sants....
però a la nostra manera, hi érem tots, però potser no érem tant sants.

et veig =)

se'n va...

2009-12-31T09:37:00.000-08:00

S'ha fet tard, giro els meus ulls cap un paissatge si més no llunyà i ja no hi ets. Te n'has anat tant ràpid que gairebé no m'he n'he donat compte. Ara, penso amb tot el que em compartit i m'aturo a mi mateixa tot mirant un calendari que s'arrenca i canvia el 9 pel 10, un número tant rodó com la lluna que il·lumina aquesta gran nit.
Te n'has anat i deixes darrere juntament amb mi, molts inovidables moments. Però no és només això, també hem compartit secrets, amors, errors, amistats, trossos de vida que tanta força em donen al matí quan els recordo.

Has marxat tant ràpid que no he pogut dedicar-te el meu millor somriure... però ara hi és ell i això és el millor dels brindis que faré aquesta nit. Te n'has anat 2009, però hi és ell, el 2010...
i el vull viure tant intensament, que ho faré a partir de la última campanada que posa fi a tot i inici a tota la resta.

Bonanynouatothomifelicitatpertots!

Ho tinc

2009-12-21T01:57:00.000-08:00

Estimats Reis Mags,
les festes Nadalenques ja estan aquí i em suposo que és el moment de demanar-vos mil coses en recompensa per haver-me portat tant i tant bé aquest any.
No he mentit, i si ho he fet només ha estat a mi mateixa i ja m'he perdonat, he parlat moltes nits amb el coixí i m'ha promés que la pròxima vegada ho faré millor!

He estimat molt, bé i a tothom, potser més a mi mateixa que als altres... ho confesso però també vull dir-vos que no me n'arrepenteixo del tot, es comença per aquí.

He pecat, he robat molt de l'amor que debia als altres i me l'he guardat per a mi, per quan em fes falta, per quan començés el fred però no he deixat a ningú sense el meu afecte, ni sense el seu propi.

He apostat sense perdre la totalitat de les fitxes. He jugat bé i net.

He somrigut fins a cargolar-me de mal de panxa i he intentat que aquest "mal" s'encomanés als més pròxims, als meus trossos de vida. També he tingut por i m'he amagat de mi mateixa, porteu-me una mica de seguretat però no em lleveu la que ja tinc, que considero que m'és molt suficient i necessaria.

Aquest any, des de la llar de foc de casa meva, us demano que em deixeu posar a prova 365 dies més. La pròxima vegada que us escrigui prometo mantenir-me com cada any: fent una valoració positiva de les 365 llunes anteriors.

Us adjunto a la carta un xic de felicitat per vosaltres,

extreta dels petits excedents de la meva.

Poques coses han canviat des de l'última vegada que vaig escriure-us, simplement,

ja no somio realitats.

Ara les visc =)

és Nadal.

2009-12-21T01:36:00.000-08:00

Ahir em volia menjar el món però ell fou més ràpid, més intrèpid, se'm va menjar a mi i a trossets.

Quan em vaig llevar i vaig observar el fred paissatge, vaig adonar-me que l'hivern també havia arribat a mi, molt dins meu. Com qui canta sense saber-se la lletra, com qui estima sense saber què és l'amor, com aquell que aposta sense fitxes.

Tinc les mans fredes, el cap calent i el cor en repòs. Sé quin és el meu regal de reis però no vull desembolicar-lo... confesso, molt fluixet, que la complexitat dels meus sentiments en ocasions em fan tenir por.

I encara em fa més por haver de fer-me confessions a mi mateixa,

és Nadal.

Cosa de dos

2009-12-05T18:16:00.000-08:00

En pocs segons puc tornar-me adicta a les abraçades que em fas amb els ulls

En tant sols dos minuts puc perdre'm quan es saludin els nostres rostres.

Puc apostar totes les fitxes si em promets que no deixaràs de fer música amb l'acceleració del ritme de la meva forma de sentir.

JUGUEM-NOS.

miralls de mi

2009-12-05T18:07:00.000-08:00

Els infants temen perdre's en indrets desconeguts, és quelcom que acaba sent obssessiu i que, amb el pas del temps, pot vestir-se d'una por amb una esperança de vida elevada. Podem córrer el risc de ser covards mitja vida, podem arribar a ser capaços d'omplir innumerables llistes de situacions i coses que temem, que volem evitar, que esquivem.

Quan era petita temia els laberints, entrava i mai en sortia. Pensava que mai seria capaç de tornar en aquell indret, no volia jugar a perdre'm, no anhelava haver-ho de fer sola.

Però armada de valor, he retornat al laberint. He enredat els meus dits amb els teus cabells rebels i he sortit d'aquest joc amb valentia. He fet diana just al vell mig del centre d'aquell desconcertant país de passadíssos i he trobat una valiosa recompensa.

Un mirall de dues cares on m'he vist i m'he pogut veure.

Un adéu

2009-12-05T17:57:00.000-08:00

Mentre les proporcionades i fredes bolbes de neu lliscaven en una atmòsfera d'equilibri, jo restava ubicada a l'extrem nord de la meva habitació, just al costat de la finestra.
Observava la formació de les petites partícules de neu mentre jo també em fonia en cada mateix instant; però lluny de mi mateixa. El terreny quedà plà però la nevada fou considerable, les conseqüències del temporal es van servir amb la sopa freda de dies posteriors.

Vaig escriure't una postal de Nadal, vaig col·locar la imatge del teu rostre just al costat d'un despampanant arbre verd plé dels llums de la felicitat que aquests dies es troben al primer plat del menú. En arribar els postres vaig percatar-me que el rostre d'angelet de la postal s'havia fos com la neu i que tu erets lluny d'aquí, dotat d'un bitllet de primera classe en destinació a un món on no em trobaràs mai; miro la nostra fotografia mentre per les meves venes circula una sang de color negre-fum, hi ha persones que no s'obliden... però coses que no es perdonen.

Aigua de tardor

2009-12-05T17:45:00.000-08:00

Faltava menys d'un quart de vida perquè la lluna és vestís de plenitud. El cel era d'un to rosat, paral·lelament al vi que no vàrem necessitar per guarnir l'àpat dels sentits.

Ens assentàrem en aquell calendari de desembre tot posant-nos-hi de peus, en un aigua gelada i delirant. Pintant en rotulador negre els extrems del què viviem.

Tenia els pensaments en cada diumenge i el cos dins la casella dels dilluns. La festa s'inicià quan vaig topar amb el número en roig d'aquell calendari. Vaig vestir les sensacions de cel·lebració i vaig fer, juntament amb la teva pell, un brindis per allò que trobariem a l'altra banda de l'horitzó que s'escenificava davant els nostres ulls. Aquella troballa que s'amagava per a ser descoberta qui sap si en un desembre o un gener.

L'aire efectuava una cursa intrèpida; rival amb sí mateix... i jo mentre restava quieta i pensativa, m'adonava que el cel rosat es projectava en l'hivern de les meves mans. Però les teves estaven calentes i vas acollir-me a la teva llar, els teus dits estimaven els meus, la casa de les carícies resultà ser el millor capríci d'un inici d'hivern. Una dolça mort de la tardor.

Hores de menys

2009-11-29T13:27:00.000-08:00

El despertador no sona i ens adormim.
L'autobús passa dos minuts abans i arribem tard.
El supermercat ja és tancat, el dilluns no obren les portes.
Volem inscriure'ns però s'ha acabat el plaç.
Volem estrenar la nova bufanda però ja fa calor.
Volem neu i les portes de la piscina ja estan a vessar de gent que espera.

Fem tard i ja ha passat mitja vida. Hem esperat. Ens hem limitat per horaris, per dates, per llocs i camins. Ens hem prohibit, ens hem comportat. Em seguit les normes.
Però quan hem avaluat tot això ens adonem que no sabem si hem viscut.

Fem-ho ara,bé i molt. Les piles dels rellotges algún dia s'acaven, comptem ara.

Sentint

2009-11-29T13:20:00.000-08:00

Les parets eren fosques i tenien instants de tela, d'un color tarronja-mandarina. Quan el vent movia el meu cabell sentia olor a pluja i quan recordo com somreia en aquell indret... construeixo poc a poc un petit racó per quedARm'hi,
Els acords de les guitarres tocaven suaument a la porta dels meus timpans i el meu cor anava al compàs dels cops d'aquella bateria.
I ara, hores després de la pluja; componc un trosset més de melodia i me'l menjo tot senser.

Tinc ganes de menjar-me la música de la meva vida.
Els sons dels meus somiures.
De menjar-me el temps, el món... i això que sento.

em llenço

2009-11-28T11:13:00.001-08:00

Els dies que m’enfado amb mi mateixa són els millors. M’escridasso després que m’hagin escridassat des de fora. Avui n’és un d’ells, per sort.

Fa pocs dies vaig aprendre una nova lliçó: Les persones que ens estimen ens protegeixen. Comencen fent-ho quan ens donen de la mà abans de les primeres passes. Després ens acompanyen a l’escola, ens toquen la mà per donar-nos sort i fins i tot, quan algun ésser preciat per a nosaltres se’n va; ens donem la mà, fins l’últim moment gaudim d’una vida de protecció, d’encaixades de ments i de mans. Un afecte extrem que necessitem per anar poc a poc endavant.

Recordo quantes vegades vaig caure abans d’anar amb la bicicleta de dues rodes, també vaig caure quan aprenia a caminar i fins i tot, vaig relliscar quan em deien que no corrés al voltant de la piscina perquè estava mullat. Jo, incessantment, hi tornava.

Tots aquells que m’envoltaven ja ho sabien; jo era així, lliure però dependent.

He estat molt temps pensant que necessitava una segona opinió, en tot i sempre . Però ara, que ja no puc obrir més els ulls, em sembla que moltes de les segones opinions m’han perdut més que situat. Quan comprovava que ambdues no coincidien em perdia i deixava de tenir-ho tot clar. Potser mai vaig ser tant madura com proclamava. L’altre dia, vers una seguretat exemplar pròpia, vaig participar sola en un joc de decisions que em van fa sentir immensament segura.

Si aquesta vegada caic de la bicicleta, si rellisco, si m’erro en les meves passes; almenys estaré satisfeta de poder culpar-me a mi mateixa.

yellow

2009-11-27T16:23:00.000-08:00

...escolteu-la!

Vaig tancar els ulls... i no recordo res més. Només aquell somriure tonto que gairebé em viatjava d'orella a orella, sense punt de parada. No sé on van endinsar-se els meus sentits ni l'equipatge que vàren emportar-se. Quan hi penso revisc la pluja lleugera que feia una besada suau a un terra il·luminat i brillant, on em vaig mantenir en peu, sense relliscar.

Recordo aquella sensació de tenir les mans minimament fredes però molt plenes, i de ser capaç de tancar tant fort els punys, que em sentia inmensament segura del món que m'envoltava. Per uns instants vaig creure haver-me perdut feliçment en un món on només jo i els meus pensaments, ens abraçavem i no necessitavem obrir la porta de l'habitació on ens trovavem.

Sabia que no havia de dir res però em moria ganes de parlar... i ho vaig fer amb els ulls.

Pluja de pensaments

2009-11-22T13:00:00.000-08:00

No sé ben bé d'on sorgeix aquest incansable fred que arrossega la cua pels racons del meu palau. No entenc perquè aquest corrent d'aire m'embolcalla si he tancat les portes, si fa temps que estic aquí dins, si els meus pensaments estan justificats per les radiacions més fortes d'un sol que podria haver nascut un agost. No entenc perquè no vaig a dormir sola quan això és el més fàcil, si es que no fa fred, però reconec que tampoc em sobren les mantes.
Fora el carrer plou. Les gotes que resten inmòvils a la superfície fan que hagi d'apretar molt fort els meus peus sobre el terra, justament per no tenir la sensació de caiguda quan miro endavant i me n'hi vaig. Perquè si fracasso, si rellisco sent ja conscient que el terra estava mullat, la caiguda podria fer mal. Quan vegi que el terreny es segur em posaré les botes, obriré la porta poc a poc, mirant de no esquitxar-me de pluja i tot i que agafaré el paraigues, caminaré endavant.

Somriures estrellats*

2009-11-19T04:15:00.000-08:00

Mentre els teus dits lliscaven suaument sobre les cordes d'aquella negra guitarra, jo escoltava l'entonació dels teus cinc sentits, aquells que ballaven al compàs de la brisa d'un mar que estava lleugerament revolucionat.

L' armonia d'aquella tarda estava afinada i el pentagrama es trobava replé de silencis, així com de notes envoltades d'acords secreta i lleugerament genials.

El rellotge va escapar-se del meu món per deixar de tenir 60 minuts i tenir-ne 30; així doncs, la sortida del sol fou especialment tardana.

Tot i que volia caçar estrelles com qui caça papallones al vol, no vaig trobar-ne en cap racó de cel però sortosament, al observar-me al mirall just abans d'embolicar-me entre els meus llençols, vaig parar atenció als meus ulls. Tot i la absència d'estrelles, vaig donar-me per satisfeta al veure que els meus ulls estaven brillant com si estèssin disfrassats d'una màgica nit estrellada.

Una nit amb molta música..

i molta lletra.

apretant el play

2009-11-17T14:39:00.000-08:00

No sé qui ets ni què és aquest rebombori de pensaments. Quan vaig a dormir, ultimament, em desconcerto. No sé quina substància corre per les teves venes ni quin és el perfum dels teus pensaments però les teves paraules hi ha dies que em ruboritzen, perquè et trobo en molts instants del meu dia i perquè no et conec de res i em sento segura... perquè això és el que menys em preocupa. Ara que sé ben bé qui sóc, ara que estic a dieta de valentia, m'enfronto a un nou repte de guerra de somriures, de guerra d'un tu i de mi que s'escapen a volar, a viure. D'un nosaltres que no té vida en cap dels 5 sentits però em fa escriure'ns. Un joc que ni comença, ni acaba, ni recompesa però em permet escriure en un dia en que el full en blanc ocupa gran part de la meva taula.

No t'amaguis.

2009-11-14T08:57:00.000-08:00

Quan vaig veure aquella noia amb el burca em vaig preguntar qui era. O més ben dit, si ella sabria dir-me qui és. Possiblement sabia moltes coses de la vida però no pas el que és més important, no havia triat com ni què ser.

Tapada de dalt a baix però mostrant els ulls, que com ja diuen, són el reflexe de l'ànima. Però jo no en vaig tenir prou, aquells ulls callaven molt i anunciaven poc... Aquells ulls que tenien un color tant potent em van deixar en blanc.

Estava sentada a tant sols dos metres de mi i percebia que les nostres vides tenien quilòmetres de diferències. Que jo podia explicar-me amb hores i ella tant sols amb segons.
I jo, que em trobo en una societat que sembla ser no tant restrictiva com la seva però plena de prohibicions, sóc feliç per poder mostrar al món el tacte de les meves mans, el color dels meus llabis, el moviment dels meus malucs o la tonalitat del meu cabell. Somric al saber que si més no, res em prohibeix mostrar el que sóc i alhora, somric perquè sé que si aluna força externa intenta fer-me ensenyar només els ulls, jo,em destaparé tota. De cap a peus.

paraules de vida

2009-11-14T08:30:00.000-08:00

Sóc adicta a les paraules. És quelcom real, em fa sentir.

Mantinc una confessada relació estretament important i autèntica amb cada mot, amb cada cosa que expresso; escrivint i traient tot el que ronda dins el meu interior em sento més plena, menys buida, més humana. La pantalla de l'ordenador s'ha convertit amb el temps amb la meva entrada al paradís, el meu moment d'evasió.

Tinc la sort de poder conèixer moltes persones, i diferents. Algunes de les quals necessiten una llàgrima per tirar endavant. Jo necessito agafar la tinta i donar-li forma, donar vida a les paraules, jugar a jocs de lletres.

Avui, 14 de Novembre confesso que sóc adicta a les paraules, que sense escriure i sense expressar-me no puc ni vull viure. Que aquelles persones que no saben res de tot això; no saben qui sóc. Escric per viure, visc per escriure. I no ho puc fer si no crec en mi, si algú tampoc ho fa per mi...

(Gràcies especialment a tu, Carme)

E-x!

2009-10-26T16:35:00.000-07:00

El veus i quan ho fas saps que t'agrada. Des del primer moment. És una connexió mutua, forta, innegable.
El mires una vegada i una altra i saps que és per tu. El busques, com si ja fos quelcom teu.
No saps si ho hauries de fer, no saps si faràs bé, si més tard t'arrepentiràs d'haver renunciat a la resta per ell. No saps si serà alguna cosa duradera i vols plantejar-t'ho seriament, sense errades, sense possibles errors futurs.
Finalment, l'agafes. El fas teu. El sents ben aprop de la pell i saps que tot va bé. Davant el mirall veus que formeu la parella perfecta. I al final, després d'una trista trucada del teu ex li expliques que t'acaves de comprar aquell jersei que tant t'agradava. Il·lús.

Ja es pensava que parlaves d'ell mateix.

fotografiant vida

2009-10-26T16:32:00.000-07:00

Visc la vida com si cada instat fos una fotografia.

Els veig, els palpo i els vull fer meus. Tots i cadascún dels instants. I jugo a decir, cada dia, cada momento. Perquè si no apreto el botó de disparar, perquè si no m’atreveixo, si no sento el que veig, si no em crec capaç, si no ho provo quan toca, PERDO l’instant i segons després, res és el mateix.

La realitat és fugaç així com molts instants també ho són. Però m’encanta la fotografia i no deixaré d’apostar pel meu afany de captar moments, pel meu afany de buscar-me vida. La meva vida.

Temps al temps.

2009-10-16T15:40:00.001-07:00

el meu àlbum de fotografies ahir semblava la guia d'ofertes vacacionals de temporada alta. Ple de destinacions on no es vol anar: cares, fosques, insípides... o simplement, poc adient per dur-se a terme amb la companyia que hem escollit. D'altres, amb sol, desertes, properes i assequibles.
No m'ho he pensat més. En mig de tota aquesta gran oferta he decidit anar-me'n un temps.
M'he demanat vacances de mi mateixa. I viatjaré sense equipatge, només jo.
No necessito tenir temps per pensar sinó que el temps que tinc no em faci pensar.

jocs de mi

2009-10-10T16:57:00.000-07:00

Sembla ahir però quan miro per la finestra veig que ja s’ha fet avui…

Fa un sol esplèndit fora el carrer i avui he esmorzat somriures de xocolata.

Imatges. Allò d’abans. Coses. Ens agradava jugar al joc de les estàtues. Si. Jo de cara a la paret, tu, darrere meu. Sempre comptava fins a deu, potser era poc prudent però em semblava just. Et donava temps per preparar-te, per veure’m capaç de mirar-te i sentir que estaves preparat, que jugaves, si més no, bé. O, com calia. Però jugaves tard, poc i malament. Fins i tot, quan em tocaves l’esquena i corria a atrapar-te erets tan veloç que em perdia, lluny de les regles del joc. Lluny d’una [ v i c t ò r i a ] lúdica de tu i de mi. Deixo de contar fins a deu. Deixo de contar fins i tot fins a tres. (Deixo de comptar amb tu...)

I ...Compto els dies de sol. Les cançons que em posen la pell de gallina. Els petons càlids. Els somriures que em menjo. Les paraules que em bec. Els consells que m’abriguen. Compto amb vosaltres. I amb elles. Amb la felicitat. Compto les lliçons de vida que veig en els ulls de la gent.

Compto; no amb tu ni tampoc d’esquena...

Ara, [compto] amb mi i de cara a la vida :)

s e c r e t s vius*

2009-10-10T16:53:00.000-07:00

Tothom té secrets. Alguns es callen en veu baixa i d’altres en veu més alta, gairebé capaços de propagar-se en el medi i revelar-se contra la resta de gent que no en sap res. Secrets amorosos que fan que, en ocasions, amaguem sota els llençols aquella persona que justament és l’única que volem restar inmóvil en aquell indret. Secrets d’amistats prohibides, de mentides imperdonables, de racons de “nosaltres” que ja no son nostres i que mai potser ho han estat. Secrets propis, que ens callem a nosaltres mateixos quan no ens llegim per dins, quan tenim por a mirar-nos i dir devant el mirall: soc jo. Secrets que els nostres ulls diuen en veu alta i guarden en veu baixa. Secrets que ens enpresonen quan intentem ser lliures. Secrets que ens fan lliures quan ens empresonen. Petons secrets dels que no s’obliden. Secrets que son secrets, invisibles.
No em fa por tenir secrets, son tant meus que sé que m’acompanyaran tota la vida. Secretament meus.

Tempesta de sentits.

2009-10-06T15:13:00.000-07:00

Aquella nit em posava a dormir dintre uns llençols misteriosos, diferents. Era una nit fosca, calurosa e intrigant, sabia que hi havia quelcom més enllà d’un desig només meu… tu, el misteri d’una moneda de dues cares que volia asaborir, impacient.
Jo restava inmóvil, esperan-te. En tenia moltes. Moltes ganes de tu.
Hores més tard vas trucar a la porta. Jo em trobava somiant els teus dits recorrent totes les estacions del meu cos, les teves cames entrellaçades amb les meves i les nostres mans buscant els millors racons, aquells on sabiem ben bé que hi feia menys fred. S’iniciava la guerra de petons i el temps es va parar, intensament i de cop. Ens buscavem d’una forma incansable en aquella habitació amb número 303.
Però de cop, vaig sentir un tro i vaig despertar-me sobresaltada enmig de la nit. Lluna plena; rodona com el meu somni. Magia, misteri. Ja no hi erets però els nostress cossos seguien en contacte, plens de física, de química, de probabilitats entre tu i jo.
Vaig despertar-me nua, exhaltada, teva… i en adonar-me que era un somni… no vaig fer més que somriure.
Per fi estava plovent.

imprescindible =)

2009-10-03T16:36:00.000-07:00

Es tancaven les portes d'aquell tren, els meus pensaments anaven de conjunt amb aquell abric d'hivern; blanc pur. Era un dia gris fins que aquella trobada el pintà de colors. Estava cansada. Vaig sentar-me i vaig mirar endavant com sempre faig a la vida. Somric. Somrius. Abaixem el cap. Ho tornem a fer una vegada més. Ens preguntem amb els ulls si ets tu, si sóc jo, si som nosaltres. Ho erem i encara ho som.

Hi ha persones que pujen i baixen del teu tren, d'altres hi son sempre, les trobes, no se'n van, com tu. Disposades a compartir, rebre, donar i fer-te la vida un poquet més bonica. Amistats que et diuen bona nit. T'aconcellen. Et fan riure. Et protegeixen. Et mimen. Et fan sentir tu. T'estimen i fan que t'estimis.

Gràcies pels records. Gràcies per acompanyar-me en aquest trajecte... el de la meva vida. Gràcies per fer crèixer aquesta amistat que va nèixer de dos petites mentides i ara s'alimenta de grans veritats! :)

saber perdonar

2009-09-28T06:20:00.000-07:00

Et perdono....

Per trepitjar camins que no et portaven enlloc, per estimar persones que no s’ho mereixien, per donar massa sense rebre, per la teva bondat i de vegades la teva maldat, per mentir, per dir massa veritats. Per la teva maduresa. Per la teva inocència. Per encaprixar-te tantes vegades d’algú que ja ho està i no pas de tu. Et perdono per haver-te fet mal i també per tenir les coses tant clares. Et perdono cada dia, cada minut i cada segon de la teva vida… també totes les coses que has vist tant blanques o tant negres. Et perdono que arrisquis tant tot i no aconseguir molts èxits. Et perdono tot això i estic satisfeta de la teva felicitat...

Et perdono, Marta.

¿?

2009-09-12T06:06:00.000-07:00

La vida està plena de "per què". Preguntes sense respostes i respostes sense preguntes. Com quan busques alguna cosa desesperadament i no la trobes fins que ja no la necessites. Com quan per fi la galeta no cau pel costat que té mermelada, fàcilment i com sempre havies desitjat... i segueixes preguntan-te per què. Com quan veus el got mig ple però hi necessites una altra meitat.
Com quan algú et jura que no et necessita i et dibuixa i menja amb els ulls quan et veu. De dalt a baix. D'esquerra a dreta...
És hora de deixar les preguntes i viure de respostes.

Re-sa-ca d'un estiu

2009-08-31T16:59:00.000-07:00

Els llums de la festa major s'han apagat. Els inflables han perdut l'aire, la forma i els colors. La música de l'orquestra resta en silenci en una plaça que dorm. Tothom torna a casa seva, les vacances s'han acavat i avui tot són despedides i “adeus”.
Tanco els ulls i els dies d'estiu passen ràpidament per davant els meus ulls. Mostrant-me tot el que volia fer i no he fet. Mostrant-me el que no esperava viure i he viscut. Passat. Ara és això. I jo? Aquí estic, començant a amagar-me del fred d'un hivernque camina cap a mi. Amb resaca d'una inmillorable festa major, amb resaca d'un millorable i inexistent tu.

de cap a peus

2009-08-15T14:42:00.000-07:00

NO sóc capaç de fer un recompte de les vegades que vaig menjar-me'l amb la mirada. Ni puc comptar la velocitat a la qual anaven les emocions, a quantes pulsacions per sensació corriem dins aquell cotxe. Va dir-me que li agradava la velocitat i jo vaig posar el motor al màxim i em vaig subordinar al seu control, sent seva, completament seva. De dalt a baix.
Em vaig viciar d'ell aquella nit. Viciada perdudament de la calor dels nostres cossos que estaven en guerra de petons, dels ulls que canviaven de color com en una festa ja hi passa. Viciada seduint i deixant-me seduir. Deixant-li el control de mi mateixa sense ni tant sols pensar-ho. Em sobrava el pensar, la roba i el rellotge que deixava el temps enrere. Em moria de set i de gana. D'ell.
Em revoluciones. Em perds. Em desconcertes. Em ruboritzes. No marxis. Almenys aquest cop m'he equivocat en una petita cosa. Has trucat.

Genial.

2009-08-09T07:10:00.000-07:00

Tenia les mans de seda. I l’olor… quina olor! de mar, un aroma transparent, com ell. Recordo que els seus ulls eren d’un verd brillant, com l’herba fresca que neix en els millors jardins. I les paraules, en la mesura i el volum just. Allò que deia semblava la música que necessitava sentir, com quan vols caure o aixecar-te i saps que necessites sentir. I feia senzill el que era senzill. Els seus llabis, amb sabor a maduixes d’hivern. I la nit, negra, però plena de llums, d’estrelles que vam tocar amb els dits de les mans. D’una lluna plena, rodona com va ser aquella nit. L’adeu va sortir de les nostres boques igual que va fer-ho la primera salutació. No ens va fer mal que sortis el sol, i quan així va ser, aquell camí es va bifurcar en dos i vam seguir els nostres “destins”. Vàrem donar-nos els telèfons, les mirades, els cossos, la sensualitat i els somriures. Un intercanvi de tu, jo i nosaltres, del que no hem estat i no serem, però hem compartit una nit. L’últim que vas dir-me va ser: et trucaré. I no ho faràs. Però no t’odiaré. Aquella nit va haver-hi tanta llum que possiblement, no hauré d’obrir els ulls per poder veure llum, durant molt temps… i això és més que una primera trucada, o una segona cita.

en solitari

2009-08-09T06:25:00.000-07:00

Agafats de la ma. Tots. Tothom. Cadascun.
Semblava que aquell carrer no estava fet per aquells que hi passejavem sols. Semblava que els imparells no estessim de moda. Que fossim diferents. Semblava que ser un: no era ser, que aquells que eren feliços realment nomes eren els que anaven donats de la ma, caminant cap un futur, i no en solitari, mirant-se als ulls els uns als altres. I a mi, no em preocupava. Jo també mirava endavant, veia totes les tonalitats dels rajos dels sol reflectits al mar i em veia a mi mateixa caminant cap a certes sorpresas que estic segura que la vida em tirarà a la cara ben aviat. Aquell dia, entremig de mil parelles donades de la ma, no vaig notar ni el pes ni l’olor de la solitud a la pell, ni a la ment.

Un nou lloc

2009-07-30T01:47:00.000-07:00

Vaig tancar les finestres dels meus ulls i vaig estirar-me en aquell llit d’una forma que no recordo haver fet mai abans. Després vaig respirar profundament, gairebé com si l’aire s’acaves i hagues d’agafar-ne petites miques i fer-les meves. Tant meves com per tenir-les dins. Vaig obrir els ulls. L’últim record. El soroll que feien els mobles. L’olor dels llençols. El gust dels petons i les nits amb bona o no tant bona companyia. Un any que es resguardava en cada racó. Ara, jo, havia de fer una fotografia amb els ulls per guardar-la just al album dels records, dels bons records. He trobat a faltar amics, familiars, fins i tot algun conegut… però per primer cop a la meva vida, trobaré a faltar aquelles Quatre parets. Aquell petit món meu que m’ha fet tant gran. Aquell llit que m’ha fet somir. Els calaixos on guardava peçes del puzzle de la meva vida. Les parets que contenien trossets de mi. En un segon, viure, sentir, recordar, ancorar i despedir. Ara, somriure, recordar, i adonar-me que aquest ha estat el millor any de la meva vida.
En aquesta habitació, en aquest pis, en aquest indret de Tarragona i en aquest any, he fet una cosa molt important: m’he trobat, i aquest ha estat el repte. Ara, tot i que sigui entre unes diferents parets, en tinc un altre. No perde’m.

ADeU tu. Hola JO.

2009-07-22T10:17:00.000-07:00

Quan prenen a un nen petit la seva joguina preferida, aquella que el fa somriure fins a més no poder, està trist, plora, la troba a faltar.
I els humans, tots, ja siguem grans o ben bé petits, en seguim els mateixos passos amb tot el que ens passa. Quan perdem quelcom prenem dos camins, ens lamentem o plorem. El camí d’afrontar la realitat apareéis més tard.
La quesito és: què passa quan no es troba a faltar quelcom que ens han pres, o millor dit, quelcom que se n’ha anat per propi peu?
Sembla una pregunta fácil i sencillament, ho és. Volem no sentir-nos bé quan oblidem a algú, creiem que hem deixat de donar importància a aquella persona. I no és així. A vegades oblidem per necessitat. Oblidem perquè no tindrem oportunitat de poder estimar aquella persona. Oblidem perquè hi ha amors destructius. Oblidem perquè ens fa falta tenir-nos a nosaltres mateixos com en temps anteriors, com quan abans de ser com l’altra persona volia, erem nosaltres mateixos: transparents i nítids. Oblidem, perquè ens volem donar l’oportunitat que l’altre no ens ha donat!

la sort, dorm!

2009-07-19T02:54:00.000-07:00

El sol fa que els meus ulls brillin.
La suau brisa mou els meus cabells, en direcció nord, sempre endavant.
Les bones amistats i jo, ens donem de la ma i somriem. No falten els bons records ni els somriures.
La meva casa té les parets pintades del color d’amor.
Fora el carrer les flors m’ensenyen les mil tonalitats de la vida i els ocells, els mil sons dins de l’escala de les mil notes possibles.
Tot va a una velocitat perfecta. Sóc capaç d’acomiadar els que se’n van i de donar la benvinguda als que arriben.
Dins la motxilla que duc a l’esquena, tinc una gran varietat de sentiments: amor, tendresa, confiança, alegria… és més, en tinc excedents i per tant, puc compartir-los amb la gent que m’envolta.
L’aigua de la piscina és una mica freda però jo, he deixat de ser-ho.
El mirall de la vida és completament net i la meva imatge és nítida.
El meu coixí és molt acollidor i hi ha dies en els quals vaig a dormir i no em fan falta els somnis.
El cel em queda lluny, però encara m’hi queda més l’infern.
He deixat de creure en sorts, però ara crec en mi.
He tirat una moneda enlaire, ben amun (cap al nord del cel) i aquesta m’ha dit que avui, igual que ja em passa molt últimament, és un bon dia.

A volar!

2009-07-08T17:44:00.000-07:00

Quan vaig veure aquells ulls verds pensava que estava completament boja per deixar-lo de veure simplment perquè sabia que un dia marxaria, i a més, aquest dia podia ser més aviat del que jo creia i més aviat del que fins i tot ell, dubtava.

Avui, quan s’allunyava d’esquena a mi cap el que era la seva vida, he notat un fred que amb ell mai havia sentit.MAI. Aquesta història acaba aquí, no ho he entès per les teves paraules sinó pels teus silencis.

Ens hem somrigut tot mirant-nos als ulls i sense ni tant sols saber-ho, ens hem dit adeu, sense caler que les paraules entressin dins les nostres orelles. Nosaltres no som els mateixos que abans i tampoc ho és tot això que ja no té ni nom, ara.

Els nostres camins ja no es creuen però la habitació dels meus pensaments està ordenada completament i per fi, AVUI.

I només puc repetir-me: som-hi Marta, vola.

Pàgines.

2009-07-02T16:11:00.001-07:00

Tot queda una mica enrere. Avui, ben bé no sé què escric. No se si vull callar o dir-te moltes coses. No sé si el destinatari d'aquestes paraules ets tu, si sóc jo, si és la vida mateixa...

Fora el carrer fa una calor espantosa, no pas més de la que em proporcionaves les nits de guerres de petons i d'abraçades abans i després que surtis el sol.En aquell llit hi dormiem tres, però dissimulava el fet de saber que ella hi era. tu m'abraçaves tant fort, amb els dos braços.. que creia ben bé que erets meu. Sóc feliç i quan em falten els somriures.. sé on trobar-los, tot i això, hi ha moments en els quals tanko els ulls i no et veig, i tinc por. Por perquè per primer cop, la realitat que ens incloïa als dos m'agradava i no em feia gens de por...
M'agrada escriure i em vaig adelantar als fets... vaig escriure un futur on hi apareixies tu, i ara, l'únic que puc fer és borrar aquelles pàgines i viure-les i escriure-les de nou, sense tu ni aquella història d'amor que per tu sempre serà un secret, i per mi...
sóc feliç però no em costa gens reconèixer que avui volia dormir entrellaçada entre llençols amb olor de tu.

Fantasia i realitat

2009-06-22T06:35:00.000-07:00

Els humans sóm perfectament imperfectes. Expresem els sentiments inexactament. Ens posem límits i acavem navegant fora d'ells. Ens trobem dins quatre parets i ens ofeguem. Ens tirem a la piscina i creiem que hi ha massa poca aigua, mai ens sobra res. Demanem, volem, malgastem, evitem no pensar. Vivim com a reis, i com a tals, evitem els problemes. Jo, no vull vestits de princesa, ni princeps perfectes, ni palaus amb passadissos inacavables.
Sóc com sóc i això és més que suficient... Les fantasies, millor a l'hora de dormir, GRÀCIES :)

Homes.

2009-06-10T06:47:00.000-07:00

El primer, el segon, el tercer... tots ells són diferents però tenen una característica en comú: sé que amb cap d'ells hi comparteixo un futur. Potser el problema és que m'he de dedicar a saber el que NO vull i deixar de banda el que vull! I dic això amb positivisme, encara que sembli estrany.

olor de mar

2009-06-07T04:22:00.000-07:00

Davant aquella platja, escoltant el soroll de l’olor a mar. Olorant el moviment de les ones. Tastant la brisa del mar. Tocant la tranquilitat d’aquella evasió momentanea meva. Allà estava jo, intentant veure on s’acabava el mar i on començava la meva vida. Investigant si tu erets part del meu nord o del meu sud. Intenant trobar el significat d’un lloc tant bonic, “sense” tu. Preguntant-me perquè no tindré la sort de poder passejar de la ma amb tu per aquella freda sorra, penedint-me de no haver-te afafat de la ma i haver-te arrastrat fins alli, de no haver contat estrelles mentre ens barallavem per qui n’havia contat més, de fondre’ns igual que es fon un gelat sota un sol esplendit i inquiet. Miro el mar sentada sobre un termometre de 30 graus de calor, i sense tu tinc una mica de fred. Necessito cridar-te i que em sentis, encara que tu ja siguis en una altra platja i ja juguis amb una altra a contar estrelles...

el vent bufa els somnis

2009-05-31T12:13:00.000-07:00

Ens passem mitja vida esperant: esperant un moment, esperant un somriure, esperant una notícia, esperant algú que potser mai arriba.. i de sobte, l'únic que esperem és no haver de esperar més. No vull ser una d'aquelles persones que espera trobar alguna cosa, vull buscar-la, i vull tenir-la. Vull no esperar, i si espero, almenys vull tenir el que esperava.

ja en són 19.

2009-05-22T01:21:00.001-07:00

Una espelma de bon matí. La bufo i demano un desitg. Avui en faig 19 i és el meu dia. Més tard, abraçades, trucades, missatges i petons. Vosaltres, nosaltres i tu. Ho tinc tot. La segona espelma del dia. La bufo, demano un desitg i em costa. EM costa superar un dia genial.Trobar unes amigues millors de les que tinc. Trobar-me en un lloc que m'agradi més. Tenir una familia que m'estimi més. Somriure més del que ja ho faig.
Em costa demanar un desitg perquè ara, tinc tot el que necessito per ser feliç.

avui, brindo per la felicitat i us dono mil gràcies a tots/es!

trossets.

2009-05-12T15:21:00.000-07:00

No entenc res. Ni a tu. Ni a mi. I potser això és el que em perd... em perd haver-me trobat. Em perd haver-te trobat a tu. Em perd saber on sóc i no conèrixer el que m'envolta. Em perd aquesta olor que tant m'agrada i no sé d'on prové. Em perd aquesta sensació que tu em provoques involuntariament.

Sé moltes coses i alhora no sé res. ´Faig el que vull però no sé si també vull el que faig. Necessito el que tinc i tinc el que necessito. Tu i jo. Blanc i negre, en ocasions fins i tot gris.

I m'encanta. Perquè tens els ulls verds i somrius quan em dius adeu.Perquè m'odies però no deixes de necessitar-me, així.. com jo.

TU, EDU.

2009-04-07T16:16:00.000-07:00

girar la fulla del calendari i adonar-me que és dia 5 de maig, només em recorda que ja fa dos anys. DOS anys que no hi ets, que te'n vas anar, amunt, molt amunt, i lluny, molt lluny d'aquell poblet on ens vam coneixer fa uns... 15 anys. Quasibé res, només 15... suposo que això és el que menys importa.

saps? tanco els ulls i puc sentir encara aquella veu, puc recordar aquell somriure.. puc tancar els ulls i viatjo encara a l'últim dia que et vaig tocar la mà, i sense saber-ho, et vaig dir adeu.. I no ho sabia.
Tot i això, et recordo amb un somriure.. perque tu erets això, un SOMRIURE i una ALEGRIA. Però et trobo a faltar panxulina, tant..
però cada dia miro ben amunt, entre els núvols, esperant que siguis on siguis, notis que estic amb tu tot i que no et pugui agafar la ma.

25hores.

2009-03-31T15:19:00.000-07:00

No m'importa, ni m'enganyo, ni em menteixo, ni em traeixo. No ho faig ni estic perduda. Estic on he d'estar, sóc el que he de ser, tinc el que vull tenir...
i si ara pogues canviar una cosa de la meva vida.. simplement, faria que el dia tingues 25 hores...

Arrugues a les mans

2009-03-27T08:52:00.000-07:00

- Tengo las manos arrugadas... que rapido pasan los años.
- A mi me han gustado y me seguiran gustando hasta que me muera cariño..

Una conversa en un autobús, la parella debia tenir uns 75 anys. Segur que no han tingut una vida fàcil, segur que han hagut de lluitar per moltes coses, però el temps ha passat i només amb aquestes paraules he pogut comprovar que hi han coses que ni el temps esborra ni fa desaparèixer...
M'han fet somriure. Frases com aquestes són les que enseñen quina és la definició de la paraula AMOR.

l'únic que es pot fer, és INTENTAR.

2009-03-19T09:31:00.000-07:00

10.30
A l'esquerra tu i un somriure. A la dreta jo i un altre somriure. Al centre, l'aire que amaga el que ens diem amb els ulls al saludar-nos.
Les parets avui estan plenes de cartells, plenes de senyals; sembla ser que la ciutat s'ha vestit de color per tu i per mi. Sembla ser que avui és i ha de ser un dia feliç. Entre el soroll dels carrers s'amaga un silenci que ens envolta, un silenci que ens protegeix i que em permet sentir i apreciar el soroll que fan les teves passes, una després de l'altra, continuament..
Ens preguntem mutuament on anem i seguim caminant. De vegades en silenci, de vegades cridant molt fort, però caminem, i ens mirem als ulls... I alhora, no deixem de parlar. No ens adonem que no ens importa on estem anant, no ens adonem que l'únic que valorem de tot allò és que anem a un lloc, però hi anem junts. Hi anem. Hi arribarem junts. Hi estarem junts.
Després que l'agulla del rellotge passi un cop i un altre per damunt el número 12, l'1, el 2.. i així simultaneament, ens diem adeu. Amb una mirada, amb un petó, amb una carícia o amb una abrassada. No importa com, però ens diem adeu amb un somriure..
I com sempre he dit, cada dia aprenc alguna cosa nova. Ultimament aprenc que 5 minuts de somriures d'un dia.. em són més que suficients per dir que sóc feliç.
Res és fàcil, els sentiments, l'amor i la vida en són gran exemple, tot i això, la felicitat es troba en aquests conceptes, en algunes sensacions. Entre elles, el fet que algú sàpiga que t'agrada el yogur de coco o que dorms amb un pijama de la Kitty.

L'únic que es pot fer, és INTENTAR.

Les meves joies.

2009-02-01T06:02:00.000-08:00

sovint el meu cap és un album de fotografies. Us recordo a totes vosaltres i recordo cada paraula, cada convversa, cada sensació, cada dia...
De vegades la vida ens destina un camí que no coincideix amb el de les persones que estimem, que no coincideix en aquest cas, amb vosaltres... però per sort, sempre trobem un punt, ja sigui al sud o al nord, per trobar-nos i seguir sent el que erem i som quan estem juntes. Un punt on podem donar-nos aquelles càlides abraçades, un lloc on sé qui sóc, un lloc on em trobo. Un lloc que no vull deixar de visitar...

Em van dir un dia que la distancia i el temps separa les amistats. En canvi en aquest cas, el temps no ha envellit la nostra connexió...
M'agraden els nostres moments.

bufant els moments

2009-01-30T05:49:00.000-08:00

tenia els teus ulls clavats en els meus. Et miraba i alhora intentava esquivar aquella connexió, aquest cop però, tenir-te aprop no em feia mal, tota la confusió no em movia del meu lloc: Jo sabia on era, i per primer cop, tu estaves ben perdut. T'acostes, em toques el cabell i em recordes algunes de les coses que els dos vam viure, algunes de les coses que no han parat de rondar pel meu cap des d'aquell moment... coses que tu penses que no he recordat ni un moment.. moments que creus que només m'han fet bé, i saps que? no tot ha estat tant bonic, almenys per a mi.
i jo, perplexa, em miro el braç, com smpre ho feia, i veig que aquells pels de punta s'han adormit... i fins i tot, al despedir-nos.. no tinc ganes d'un d'aquells petons de bona nit amb gust de maduixa.
no sé que ha passat però el temps ha bufat els moments. Vaig admirar aquella sensació, realment, la vaig admirar molt després de tani tant temps..
Realment, estic bé, estic molt bé!

Pensant en mi

2009-01-27T16:31:00.000-08:00

Totes les persones estem ben plens de virtuds, això ho he après amb el temps: el món està envoltat de persones meravelloses, que esporàdicament o totalment, apareixen, venen, tornen o se'n van de la nostra vida i pinten d'aquesta manera: els nostres dies. Malauradament, també estem formats de defectes: alguns dels quals ens fan somriure,o alguns dels quals, ens posen els pels i fins i tot els nervis de punta.

Ultimament estic sentint que m'estan posant a prova, que estic en una etapa "d'aprenentatge". Estic aprenent molt dels altres, de la vida en si, i sobretot, i més important: estic aprenent qui sóc, com sóc, què vull i per suposat: que no vull. Estic aprenent a dir si quan toca, i no quan no toca. Estic trobant un equilibri en mi que havia perdut, ja sigui per culpa meva, o per situacions que havia viscut i m'havien pintat del color que no sóc.
Començava a estar acostumada a que "juguessin amb mi", si, pot sonar "tetric, exagerat, obscur.." però és real i és el que pensava, és el que m'havien fet viure, era el que havia respirat molts dies: i si miro enrere, veig aquella noia que es resignava al mal creient que ella fins i tot mereixia allò, una noia negativa, una noia que no sabia dir no, que no sabia lluitar per el que voia... Una noia que es tanncava en 4 partes i no sabia on era i com sortir d'aquell "caos".

Però tinc els ulls tan oberts.. és tant de dia avui! hi ha tanta llum: hi ha persones que segueixen entrant a la meva vidda amb l'intenció de sortir-ne algun dia, algun dia que a ells els vagi be! i no, no és això del que es tracta... no es tracta de que algu es senti més que jo,perquè ningú és millor que jo, i per suposat, jo no sóc superior a ningú altre. Però actuo amb consequencia amb el que penso. Actuo sense fer mal a les persones. Actuo desinteressadament. Actuo amb el cap, i amb el cor. Actuo per buscar i trobar la meva felicitat alhora que aquesta impliqui la felicitat dels altres.

Odio els egoismes, les falsetats, les hipocreies, les "xuleries", les superioritats.. i per tant, renuncïo a aquests adjectius dins la meva vida...

i qui sap si des de la meva finestra no puc veure uns altres ulls que em mirin com jo sé que vull i poden mirar-me...? si. Estic segura que aquests ulls estan més aprop de mi, del que puc arribar a pensar..
i com dic molt sovint: somric.

raonaments.

2009-01-20T04:00:00.000-08:00

La racionalitat sempre ocupa bona part de l'equilibri de les nostres vides. Pensar i després actuar....o potser millor actuar i després pensar? quants cops ens hem fet esta pregunta..? jo diria que,de vegades, ni parem a analitzar a quin grup pertanyem. Sempre he tingut una confusió vers això:
si primer penso i després actuo, faig tard però el risc "d'equivocar-me" acaba sent menor.. a més, quina importància hauria de donar a algú que no és capaç de esperar per mi?
si actuo i després penso.. m'enduc, em deixo portar per la corrent i aquesta, no sempre té la meta que buscava, o potser les persones i situacions amb les quals em creuo.. no són les "somiades".
I què n'extrec d'aquest raonament? doncs allò que un bon amic un dia em va dir:
-MARTA, ara mateix, ets feliç?
-mmmm.. sI!
-doncs això és degut a que en cada moment has fet " el que calia", i ara, ets on has de ser.

Potser si que tenia i té raó. Potser si que jo tinc sovint raó.
Pensar, actuar...Actuar, pensar... ? millor deixar-se guiar pel moment.. :)

i sé que no sóc perfecta, però m'agrada ser com sóc.

[BEyonce- If I were a boy]

em desoriento de nou.

2009-01-03T18:26:00.000-08:00

Observes al teu voltant. Tanques els ulls i respires ben profundament. Veus caos. Trobes caos. T'envolta el caos. I el pitjor no és aquest caos que ara veus sinó el fet de saber que fa bastant, que fa molt, que fa ja massa temps que hi és.
I de sobte, de cop i volta, on menys t'esperes, de la manera que menys t'esperes, al lloc que menys creies... apareix aquell algú, sorgeix aquella xispa, neix aquella afinitat, es relacionen aquelles dos ments. I el caos se'n va, s'esfuma.. o si més no, pots sentir que les coses es començen a posar al seu lloc. No pots donar-te les gràcies a tu mateix però si que pots donar-les a l'altra persona, a aquella personeta que t'ha donat una empenteta, que t'ha adelantat en el camí de la serenitat. Confies que aquest cop tot anirà bé, veus el cel blau, cantes quan t'aixeques, suavitzes la problemàtica de les coses, evites discusions, necessites abraçades.. tot és més senzill i més bonic i penses que per fi i que sens dubte, aquesta vegada no et poden fallar... - Marta, aquest cop ja et toca una mica de "sort" (em dic a mi mateixa).
I caus, caus més avall del que havies caigut abans.
I no, no vull despertar-me ni vull pas obrir els ulls.
No vull tornar a creure com sempre que la culpa és meva.
No vull creure que sóc menys que tots ells.
No vull sentir que sempre hi haurà una altra noia que em passarà per devant tant fisica com psicologicament.
no vull sentir que em tornen a mentir.
No vull fer ús de l'adjectiu "fantàstic" perquè al final, tot acaba sent el que sempre és... una fantasia!
Un cúmul d'il·lusions que només són això, el que jo voldira que fos algun dia una relació perfecta... I tinc ganes d'esborrar moltes coses. Esborrar-les i tirar una mica enrere.. perquè vas aconseguir que anés a dormir pensant que per fi m'havia trobat, i ara, sense entendre perquè, permets que vagi al llit a dormir havent-me perdut un altre cop...

Punts de vida

2008-12-29T03:27:00.000-08:00

Tot i que sempre he estat bona amb la puntuació, no l'he aplicada mai a la meva vida. Les meves històries estan plenes de comes, les quals em permeten avançar i retrocedir endavant i endarrera simultàneament, però sense poder trobar d'aquesta manera un punt fix. Poso algun que altre punt que "separa" l'avui de l'ahir, i per suposat, del demà..Però dins tot aquest conjunt de tipografies fa temps que necesito un tipus especial; un punt i a part.Aquell que em permetrà respirar profundament i així, poder dir: ara prou!
i bé, què millor que poder finalitzar aquest post amb uns punts suspensius... ?

El tren dels moments.

2008-11-29T18:02:00.000-08:00

Ja tot és fosc. Miro el rellotge i són les 3 en punt. Ara que me n'adono, feia temps que no mirava quina hora era, suposo que no volia donar-me conte que el temps passava ràpid i tot seguia al seu lloc. Ara les coses són diferents, estic a l'estació i ja no espero a que l'agulla del rellotge ocupi el seu lloc, ara ja és hora i no trobo millor moment que aquest per pujar al tren. A un tren nou que em porta a un lloc que desconec però que no és fosc, i per fi, és real i m'hi sento bé, realment molt bé.
La satisfacció d'aquest viatge és que al final d'ell hi ha un algú que m'està esperant, una persona que m'està ensenyat que el premi d'aquest viatge no és més que una dosi de somriures, una persona que m'ha fet entendre que en aquest viatge l'únic que necessito posar a la maleta és AMOR, totes les lletres de la paraula AMOR, i que quan em falti alguna d'aquestes cuatre, ell estarà amb mi, en aquest o en un altre tren per donarme'n una mica del seu.
Ja és hora. Pujo al tren i em despedeixo d'aquesta freda estació que s'allunya amb el nom de PASSAT.
I començo el viatge cap al meu futur..
SOmrient un dia més mentres dues vies del tren es creuen i es fan una..

posicionant somriures *

2008-11-21T17:38:00.000-08:00

Tot comença amb una paraula bonica que desencadena un somriure.
Dins la complexitat de la nostra ment s'amaga la senzillesa d'algunes idees. Naixem, creixem i ens fem grans tot pensant que tot allò que ens fa somriure és bo, i cometem un gran error. Sabem ben bé el que volem sentir, i si, ho tenim molt clar..
De cop veus que et plantejen una realitat teva que et fa somriure. I si, per primer cop veus que el millor que has sentit no és allò que esperaves sentir.
Potser aquest és un error de tots. Ens amaguem en les bones crítiques i sabem dir : si, jo sóc bona en això, si, jo tinc aquesta qualitat, i n'estic orgullosa.
Però alhora de comentar alguna mancança nostra..perquè col·loquem erroniament aquest ideal al sac d'idees negatives? en primer lloc, perquè sóm humans i sóm sensibles front a les coses dolentes, en segon lloc, pq moltes persones es dediquen a comentar-nos les nostres virtuds i no els nostres defectes. En aquest moment es quan pensem que certes persones no ens convenen al nostre costat.. però estic aprenent que sempre pot haver-hi un algú que no sempre et dirà el que vols sentir però que podrà provocar-te inclús un gran i major somriure que quan sents el que ja esperes..

[vaig VIvint i respirant la meva vida]

Tardor de calor

2008-11-14T10:37:00.000-08:00

Els dies passen i vaig girant un dia més el full del calendari, alguns dies arrencant la pàgina amb resignació, d'altres, intentant allargar les hores per no haver de "`passar pàgina".
és increible com puc trobar el meu reflex en aquests ulls, com puc trobar aquella màgia en aquests moments, com puc trobar la pau que busco en una història..
Ja no es tracta de confiar en algú, es tracta de que puc confiar en mi, es tracta de que en això la paraula felicitat està pintada per totes les parets. Es tracta de que aquesta vegada, jo, sé que puc ser important per algú tant com aquest pot ser-ho per mi.
Somric, respiro, sento, penso... i desitjo.
Fa fred? no ho sé, deu ser aquesta tardor! però...!! se'm començen a escalfar les mans...

REgles del joc

2008-11-06T16:43:00.000-08:00

M'agradaria que el meu passat ara fos el meu present per poder permetre que gràcies al passat el meu present ara no fos com és...
m'agradaria no haver sentit moltes de les coses que he sentit per no haver-ne viscut d'altres ara. Per no negar-me res com faig sempre, per no haver de prohibir-me sentir, per no perdre algunes de les persones a qui faig vent perquè volin..
M'agradaria de vegades oblidar-me de tot el que he après i tenir la mentalitat d'una nena que creu que l'amor és un joc. PErò ara no és abans... i l'amor per mi no és un joc, sinó que són unes regles. I les tinc ben apreses..

Estrelles incompletes

2008-10-29T17:18:00.000-07:00

El silenci de la nit avui em fa de manta. M'assento, observo i obro bé els ulls, veig la magnitud amb que brillen les estrelles. Sento la magnitud amb la qual el meu cor batega. Noto el color vermell que està cobrin les meves mans, fa fret i s'atansa l'hivern. I tinc por. Miro aquestes estrelles com sempre.Des d'aqui. Una nit més en aquesta roca, deixant tota la multitud ben avall, i intentant dominar-ho tot, intentant no deixar que allà baix em facin sentir petita. Aquestes són les meves nits i m'agrada buscar-me i trobar-me aqui. És el meu lloc.
fa fret i l'hivern s'atansa, i tinc por. Por d'estar-me esperant aqui, esperant a que aquell algú que espero cada nit em cobreixi la fredor del temps en les meves mans.
Les puntes dels meus dits estan gelades. Si, fa fret. I tinc Por de que arribi un altre nadal, i que hagi d'obrir regals que no porten cap nom, por a que sonin les campanes i el 2009 començi sense un t'estimo, por a que em falti un ombro de tants i tants que s'esfumen amb el temps...de tants que s'estan desmoronant avui. I no m'agrada que al sentir això em tatxin d'impacient, de possessiva, de somiadora. L'amor és un regal, l'amor és un cúmul de coses que vull descobrir amb algú especial que sé que un dia arribarà, m'agafarà de la mà i disfrutarà mirant les mateixes estrelles que m'iluminen els ulls.

Tot i això, l'aire fresc que corre pel meu cap em fa dir-me a mi mateixa:
Marta, no et preocupis, no et fa falta ningú, perquè tu ja et tens a tu mateixa.
Però t'espero, vine.

Harmonia.

2008-10-25T07:36:00.000-07:00

Camino intentant fer-ho en silenci, intentant no despertar instants de passat, intentant no descol·locar-me la vida, provant de continuar amb la claredat de les idees, la bona col·locació dels meus pensaments i la netedat i transparència.
Camino intentant fer-ho en silenci i somric al controlar-ho tot. Si, petites bufades de vent descol·loquen certes parts del meu món. Però respiro serenitat. Respiro vitalitat i feliçitat.

CaNviS!

2008-10-13T11:37:00.000-07:00

És estranyíssim. Mirat des de qualsevols ulls, la meva vida ha canviat molt. No sóc on era. No faig el que feia. No visc on vivia. No camino com caminava.. i important, no penso com pensava abans.
Tot és diferent, però... tot és millor. Sento que he de crear la meva nova i propia vida.. i se'm fa gran, tan gran.. tinc tot el que demanava feia temps, llibertat, allunyar-me d'aquell petit món, i per fi, sóc jo. Molt jo! però necesito temps per com vaig dir, situar-me.

Obro la finestra, i respiro aire ben fort.. aire de felicitat. De la meva feliç felicitat.
i ho sento.. però tinc el cap en blanc, i les meves paraules ultimament no brillen molt..