és fosc i davant meu hi ha un paper en blanc, sempre m'ha agradat omplir-lo abans de dir-me bona nit però avui no sé quines combinacions de lletres he de fer per transmetre-us alguna cosa, el recurs fàcil seria parlar d'amor però no estic ""enamorada"" i el passat està fent migdiada. Despprès he pensat en l'amistat però que puc ensenyar-vos que no sabeu? Alguns amics hi són sempre i d'altres no, i nosaltres mateixos segur que hem format part de tots dos grups. L'anyor, la solitud, elsrecords..? no, avui no puc,tinc ganes de somriure. He enumerat els temes dels quals no vull parlar però sense voler-ho: ja hi he parlat!
Un dia algú em va dir que escriure no és cap mèrit però jo crec que si que o és, sovint escrivim el que sóm o el que vivim i precisament jo sóc aquest blog, jo sóc tot el que he escrit. Gràcies als que valoreu que tot i que no fagi poesia algun dels meus escrits també puguin fer música en algunes ments!
22 comentarios:
MARTHA
A mi m'agrada venir al teu blog, per que i trovo unas reflexions molt profundes, i encara sensa contaminar...ets fresca, sencilla i planera i el que descrius ens arriba, a mi m'encanta, si que es poesia, la poesia de la vida, vista per els teus ulls.
petons, per tu, sempre per tu.
El sentimenyts i el que expresem de nosaltres sempre es musica a vegades trista a vegades rondos alegretos.
Fa poquet que sóc aquí, però trobo que tens una maduressa als teus escrits que aporten molt als que els llegim. Escriure és un gran mérit... possar sentiments sobre un paper és obrir-se a la vida. Petons.
s'ha de ser una mica raru per tenir un blog!
MARTONA: moltes gràcies, jo puc dir que penso el mateix del teu blog!
STRIPER: tristos o contents, m'alegra que visitis els meus escrits i els acompanyis d'un comentari.
ISABEL: això de la maduresa m'ho han dit diversos cops.. gràcies a tu també.
CLINT: rara? no, no crec que sigui la paraula.. que et sembla.. diferent, especial?
Saps, m'has recordat a mi en això de q ets el que escrius, hi ha persones q necessitem escriure i diem el que som amb lletres. L'escrit? bonissim, m'has tret les paraules :)
CESC moltes gràcies!! i si, som el que escrivim, i els que no siguin el que escriuen es que no escriuen reaitats. Vull entrar al teu blog però no puc.. com puc ferho??
Si que tiene mérito el escribir, y más, cuando ya casi nadie lo hace. Gracias por visitarme ;)
La combinació entre el teu text i el senyor James Blunt sonant ha estat demolidor. Gairebé amb llagrimeta i tot. Merci per la visita :)
Un petó
Paraules, paraules... com en són de reconfortants, de vegades :) i de vegades, com fan aixafar-te... amor, amistat... paraules... paraules nostre, i que sense elles, no seriem importants*
petó!
NENA
quin cambi, nou color nova musica....em pensaba que m'habia equivocat de blog.
petonicos, sempre.
Efectivament també pens que som el que escrivim i aquest post, malgrat no t'ho sembli, també és útil; ens diu coses de tu.
Ningú ens obliga a escriure, i nó obliguem a ningú a llegir-nos. Però ens estalviem el terapeuta, i tal i com està l'economia, ja és molt dir.
Vaig topar amb el teu blog per casualitat, però mira per on....que ara cada dia entre per vore si hi ha alguna cosa nova...i pel que veig no sóc l'unic, així que el que escrius és esperat per algú. I potser, això diu tant que no tinc paraules per escriure-ho! jajaja!
Som el que escrivim, el que diem, el que sentim, el que pensem... i som també com la gent que ens recorda.
M'ha sorpres el nou estil del blog, m'agrada.
Salut!!
Ups, ara he vist la pregunta... doncs al meu bloc a través del meu perfil crec... ahir ja hi vas entrar crec que el problema ja ha desaparegut... de totes formes t'enllaço els meus blocs aquí sota :)
http://www.sensefersoroll.blogspot.com/
http://escritsperduts.blogspot.com/
Saps de que no vols parlar, doncs ja és molt. Feia dies que no passava i he llegit primer els anteriors i et trobava massa melanconiosa, per sort amb aquest últim no ho estàs tant.
Guapaaaa! Només passava per dir 'hola' :) espero q estiguis moolt i moooolt bé*
bona nit, maca!
si, la veritat és que vaig ser una mica ranci jajajaja, pero en aquell moment nomes podia dir alló.
ara dic: quin boq més xulu!!
El fet d'escriure no és mai fàcil, fins i tot per fer aquest comentari he de pensr el que vull dir, doncs el que tenim a dins, allò que ens has suggerit dir s'ha de traduïr d'idea abstracta a llenguatge. Escriu del que vulguis, sempre, perquè, efectivament el que escrius ets tu.
Lletres amb sentit, i tant que sí!!! cada paraula té part de la nostra vida!
Petonets i no deixis d´escriure!
jo ja fan prop de 3 anys que escric al blog i m´agrada molt fer una vista enrera de tant en tant , es un invent genial aixo del blog i amb gran vlor amb el pas dels anys
Publicar un comentario