Veig passar el paissatge a través de la finestra. Observo com es canvia el vestuari a mesura que passen els minuts.
Gairbé cada diumenge, gairebé cada divendres, passo pels mateixos pobles, el tren sempre efectúa les mateixes parades però, jo, sempre ho veig tot diferent. Hi ha indrets que, fins i tot, crec no haver vist abans tot i no ser així.
Com si cada setmana portes unes ulleres noves que em col·loquen o em descol·loquen, que em fan d'aquí o d'allà. Sovint, quan sóc a punt d'arribar a lestació del meu poble, descobreixo que no sóc d'aquí, que potser no hauria d'haver pujat al tren, que el tren podria haver passat abans que jo arribés a l'estació. Que ell, el tren, m'ho podria haver posat fàcil, sense necessitat que jo decidís, no tant d'on vull ser sinó què vull ser, i si vull ser igual en totes les parades.
Sovint, quan recorro aquests númerosos quilòmetres carregats d'energia verda, em perdo entre els arbres, com si fos tant fràgil com ells, com si el vent em pogués derrumbar, fer caure. Però, en canvi, hi ha altres dies en els quals, jo, des de la finestra, veig indrets plens de possibilitat, carregats d'oportunitats i habitats per persones que encara no conec, o que potser, sense assabentar-me'n, conec més del que crec. Ja ho té la vida, ens sorpren, ens ve a trobar justament en els moments que, possiblement, estem més absents.
És cert, també, que quan pujo al tren s'activa la meva ment, justament com ara, que m'escric a mi mateixa. Em pregunto coses que mai m'havia qüestionat i em plantejo ser una persona diferent de la que sóc. Amb molta freqüència confonc les finestres d'aquest tren amb els miralls de la meva llar, em veig, em busco… i si no em trobo, em remeno els pensaments per a poder configurar-me.
Quan m'assento observo les persones del voltant, busco les mirades que em busquen a mi i també busco les que m'eviten i, just en el moment de la trobada, em pregunto qui són i cap on van. Observo els petits detalls com si fóssin les seves millors riqueses; aquell ris dorat que es repenja sobre el seu hombro, aquells ulls blaus que em recorden tant al mar on estiuejava de petita, aquelles mans cansades per els anys, que amaguen mil històries. I, també, hi ha aquells dies en els quals pujo al tren perduda, preguntant-me qui sóc jo, i, just en aquell moment, quan vull jugar, m'adono que sense conèixe'm a mi mateixa, no puc entendre els altres.
La meva maleta sempre m'acompanya, hi ha dies que hi amago la meitat de la meva vida i la transporto amunt i avall, intentant no descuidar-me res per tal de poder ser jo mateixa, sigui on sigui, vagi on vagi. Però també hi ha dies grisos, en els quals, incomprensiblement, la maleta també hi és, ben bé, no sé per quin motiu. La maleta buida? mai. Sempre hi porto alguna cosa per no deixar de ser una mica jo mateixa. Encara que sigui un petit mirall, per mirar-me entre els possibles dubtes que dibaguen entremig d'un punt de sortida i un d'arribada.
Però últimament, ja sé quin és el meu destí preferit: el meu poble. Allà d'on vinc i allà on vull anar. Allà on hi ha les meves arrels i, possiblement, on hi broten els fruits del que sóc jo.
Encara que sovint el meu tren para a Tarragona, jo sento que aquella ciutat mai ha esdevingut del tot meva, mai seré jo al complet i, justament quan hi arribo, quan hi poso el primer peu, descobreixo, entenc i sé que allò no és el final de trajecte sinó un dels destins més on necessito baixar de tant en tant.
M'estimo, i per això, viatgo per la meva pròpia vida, per no oblidar-me del què sóc, i conseqüentment, per no oblidar (mai) cap on vull anar.