Vaig dormir amb tu

Estimada,

T’escric perquè vull confessar-te moltes coses, algunes que m’has ensenyat tu i algunes que, a hores d’ara, ja he après jo.

Ens haviem trobat casualment en alguns indrets, en els rostres d’altres persones i fins i tot, en instants de pensaments de la meva vida on vaig fluixejar d’optimisme.

Mai vaig saber si al teu costat vaig fer-me gran o m’anava empetitint... perquè no et conexia en profunditat. Bé, tampoc volia fer-ho però em preguntava moltes coses sobre tu, perquè la gent et nombrava molt sovint. Saps? Et conexia tothom i sense entendre per quin motiu, les persones que havien conversat amb tu, aquelles que se t’havien apropat, m’havien assegurat que tenies la capacitat de fer veure les coses d’una altra manera, a tothom. Aleshores era innocent i gairebé no creia en mi, tampoc vaig creure les paraules de boques alienes a la meva.

Sense saber gaire de tu, causaves en mi certa por a la que mai m’havia volgut enfrontar després d’alguns passats adeus.

Era un 5 de maig, quan em vaig despertar et vaig mirar i tenies els ulls foscos i el teu vestit era del color de la tempesta, fosc i gairebé negre. Recordo que no sabia res de tu i que en aquell moment ni tant sols em parlaves. T’havies posat dins la meva vida i dins els meus llençols però estava completament perdut, no entenia res, aquella mirada teva no em deia res i m’anava perdent. Tenia fred i fora el carrer ja feia sol, eren les 11 del matí i vaig sentir la melodia del meu telèfon mòbil. Em vas abraçar molt fort per l’esquena i aquell va ser el moment més important de la meva vida.

Vas ser l’única que va saber fer-me madurar en un moment, vas ensenyar-me a rebovinar instants de la meva vida en pocs segons, vas posar les cartes sobre la taula i vas mostrar-me que hi ha partides que es perden sense haver guanyat.

Tu, que tenies les mans fredes, vas ser l’única capaç de parar el temps dels meus pensaments, l’única capaç de gelar-me el cor, l’única capaç de transformar les tres fotografies d’aquell calaix desert en el meu únic record.

Tu, m’abraçaves tant fort que va ser com entrar dins meu ; els dos dins meu. Er auna sensació tant nova que quan vaig sentir-la no hi havia por, no hi havia errors, no hi havia culpables ni culpes, no hi havia amor ni desamor. Ni lògiques ni explicacions. Només tu i jo.

De cop i volta vaig tornar a obrir els ulls. Tenia el telèfon a la mà i tu ja no hi erets. Estava sol i tenia fred. Em trobava en una realitat nova i en una vida nova.

Quan vaig deixar el mòvil sobre els llençols vaig mirar al voltant i les partes de la meva habitación havien passat del blau al blanc. El pitjor ja no era que te n’haguèssis anat, ni tant sols em va fer mal la trucada.

Vaig aixecar-me. El peu dret, després d’esquerre. Vaig obrir la porta i el llum. Davant meu i havia un mirall i vaig acostarm-hi. No em trobava e cap dels racons d’aquell mirall. Aquella trucada va trencar-me els esquemes, el dia i la meitat del meu reflex.

Tu, el meu millor amic, acabaves de perdre la teva vida i prenies un tros de la meva. Em feia gran en un moment i alhora petita de per vida.  I jo, quan vaig mirar els meus llençols, vaig adonar-me que la que havia dormit amb mi havies estat tu,   la mort.

Ja fa temps

Ara em promets la lluna sense saber que ja hi ets i que mai has tocat de peus a terra. 
Avui em dius que m'estimaràs i no t'adones que hauries de començar per abraçar el reflex que surt del teu mirall cada matí. Em dius que mirarem junts les estrelles després d'haver-nos estrellat consecutivament. Vols que sigui la teva droga però no sóc jo el tipus de droga a qui veus molts dissabtes a la nit. Et veus capaç de donar-me tot el que sé que no tens i dius que em privaràs del que no tens i saps. Promets no mentir-me més però el semàfor està en vermell. 
Avui han passat molts hiverns i encara no saps que anys més tard em repetiràs les mateixes promeses sense cumplir i jo només sabré dir-te que ja sóc feliç, en uns altres braços.
I després de molt temps, dormiré tranquila tot i saber que et perdràs per haver-me perdut. 

És l'única cosa que m'has sabut ensenyar, no cal que ningú t'enfonsi. Ho fas tu sol.

Properament lluny

Mentre contemplava l'amor de les teves mans i la música que d'aquestes es desprenia, desviava instantàneament la mirada cap als teus llabis... allò no era un somriure, era quelcom tant gran que encara hores després busco la paraula que expliqui millor aquella sensació que va viatjar de tu a mi.

I lluny de tu i de tot, vaig adonar-me que en ocasions pots sentir una persona amb major  o igual grau quan està lluny, quan no l'acaricies... que quan està a 0 metres del teu cos.

I ara, a 50 KM del so d'un càlid somriure, sento i també somric!

películ·liarment feliç

Totes les pel·lícules s'escriuen sota el mateix guió.  Sembla ser que els espectadors de les butaques del saló resten atents des d'un inici, esperant l'èxit del film. Sembla ser que els arguments han de ser bons i els protagonistes han d'injectar-nos dosis de versemblança. Sembla ser que l'èxit es deriva d'uns pèls de punta en el propi i en el braç veï, volem que ens desmontin els ideals, que ens sorprenguin.
Però sempre acabem enfadant-nos, perquè quan tornem a la nostra realitat ens manquen aquests moments tant extremadament fantàstics. És llavors quan ens preguntem què d'irreal té la realitat i com de real és el que considerem irreal.

Però quan ho vius, quan et sents dins la pel·lícula tot i no portar el millor dels vestits, tot i que la música no sona i tot i trobar-te en l'indret més inesperat... t'adones que un T' estimo és la paraula més real que pots trobar enmig d'un món irreal, i que aquesta irrealitat del nostre món és realment preciosa.


I en aquesta pel·lícula no vull un final feliç perquè simplement, no vull cap final.

365 somriures

Mentre sonaven les campanes anava pensant que amb cada mossegada de raïm em guanyava un trosset de mi mateixa. Era com si cada so m'obsequiïes amb una dosi de fortalesa per aquest nou any.
Era com si de sobte, després de les campanades, dintre la copa de cava m'hagués begut una poció repleta d'instants de felicitat.
Com si no només entres en un nou any sinó en un nou món. Una oportunitat de 365 que acabaré valorant el pròxim 31 de desembre i que no em sembla un repte siñó una oportunitat.

Ahir, mentre s'acabava aquell any, sentia que començava quelcom important i avui, que ja hi he entrat de peus, encara no sé be bé de què es tracta.

Simplemet sé que sento una felicitat molt nova i molt necessària per a mi mateixa. Com si volessin pels meus ulls les papallones que sento dins l'estòmac. Sento quelcom semblant a la sortida del sol després d'un dia de pluja. Una sensació molt propera al centre del laberint de la felicitat.

Avui, 1 de gener de 2010; somric per una barbaritat de motius que s'engloben en un.

M'agrada la meva vida.