películ·liarment feliç

Totes les pel·lícules s'escriuen sota el mateix guió.  Sembla ser que els espectadors de les butaques del saló resten atents des d'un inici, esperant l'èxit del film. Sembla ser que els arguments han de ser bons i els protagonistes han d'injectar-nos dosis de versemblança. Sembla ser que l'èxit es deriva d'uns pèls de punta en el propi i en el braç veï, volem que ens desmontin els ideals, que ens sorprenguin.
Però sempre acabem enfadant-nos, perquè quan tornem a la nostra realitat ens manquen aquests moments tant extremadament fantàstics. És llavors quan ens preguntem què d'irreal té la realitat i com de real és el que considerem irreal.

Però quan ho vius, quan et sents dins la pel·lícula tot i no portar el millor dels vestits, tot i que la música no sona i tot i trobar-te en l'indret més inesperat... t'adones que un T' estimo és la paraula més real que pots trobar enmig d'un món irreal, i que aquesta irrealitat del nostre món és realment preciosa.


I en aquesta pel·lícula no vull un final feliç perquè simplement, no vull cap final.