La meva cambra estava en silenci, fora el carrer la temperatura tocava els graus baix zero i jo, em cobria les mans amb la manta per no sentir tant aquell hivern que trucava a la meva porta, que volia entrar. De cop i volta, tenia ganes de fumar, ganes d’empassar-me els meus pensaments i convertir-ho tot en boira, en un fum fonedís... Era realment un desitg estúpid, jo, xuclant un cigarret? si mai havia estat així. Si, era una estupidesa però la vida és així... des d’aquell primer tot, des d’aquell primer t’estimo no dit però tant sentit, et promets coses. Et dius a tu mateixa que no hi tornaràs a caure si no és per bé. Et promets que a la pròxima t’enamoraràs d’alguna altra persona amb el cap. I el cor guanya, sempre, i fins i tot a l’hivern, que ens agafa en fred i no en calent. T’esforçes i et promets mil coses, et dius que tens una voluntat enorme i que ets genial, que ho estàs fent bé i després, una nit freda d’hivern com la d’ahir, decideixes anar passos enrere enmig del fred per SENTIR amb majúscules, o bé, també, decideixes estimar un home, t’arriques, mates les pors i un matí d’hivern com el d’avui, t’adones que aquest home té por però et sent. I et quedes amb aquesta versió, “em sent”. I si, també, una tarda d’hivern com la que serà avui, saps que aquell home et mirarà amb aquells ulls verds, et somriurà i et ficarà els pels de punta amb les coses que diu i amb les que et fa entreveure entre línies. Ell és així: prou fort per retenir-me i prou intel·ligent per estobar-me... però em sent, m’ho va dir amb aquella mirada quan em va demanar que em quedés amb ell i jo encara no havia arribat, ni havia marxat.
" Encara que en ocasions la teva finestra sigui petita, a fora el cel segueix sent igual de gran"
26 de noviembre de 2010
21 de noviembre de 2010
Ja arriba el fred
No m'has mentit mai, ni t'has mentit mai a tu mateix... el que no m'has dit ho he sobre-entès, el que no t'has dit ho has demostrat sense adonarte'n.M'ho has posat més fàcil del que t'has proposat sempre, però mai t'he confessat que la teva fortalesa i la teva no-implicació s'esmicola quan sóc davant teu...Em sents.
Potser doncs, no és tant terrible el fet que dissimulis sentir-me com ho fas, potser és terriblement bo que, simplement, sentis les coses, em sentis a mi. Que els teus silencis tinguin el volum tant alt com perquè els pugui sentir i entendre, que les teves carícies siguin tant profundes que es quedin grabades durant dies, que el temps s'hagi sabut parar quan estem a prop i també quan hem estat lluny... Que passin més coses de les que pensem i, sobretot, que ja hagi passat una primavera, un estiu, una tardor... i ara, començi el fred.
13 de noviembre de 2010
La música i les paraules es complementen
Tanco la música, escolto els ulls, sento els records i recordo la melodia.
Quan parlo de tu m'adono que res del que dic té sentit, però ho sento molt a dins meu. Em vaig fusionar molt amb tu, les nostres ments es van complementar molt bé, tenim un passat excel·lent, recordes?amb tu vaig tocar en el meu primer concert, vaig fer la migdiada més llarga i vaig aprendre coses tan simples com que les petjades de la platja no les esborren ni les aigues més turbulentes del mar. Vas fer que jo mateixa descobrís la meva millor part. Gràcies.
Un adéu a les fosques
M’estàs mirant amb aquests ulls negres i estàs transformant la “nostra” nit en un desert sense continguts ni continents. Tu, que sempre t’has vestit les mans de fred, em mires i em cubreixes de gel, crees en instants un glaciar entre tu i jo i el paratge on creiem que aniriem.
Tu, que tens aquest somriure que barreja l’inocència i la valentia, construeixes una barrera entre les meves intencions cap a tu. Mentre em parles, m’adono que he marxat, ja no t’escolto. De fet, no sé quantes vegades he sentit aquesta sensació de marxar d’una conversa abans de dir adéu. Mentre recites el llistat de les coses que disten entre tu i jo, m’adono que el sentiment de culpa només recau a la meva espatlla. Saps que? el color fosc dels teus ulls només és un reflex de la buidor que tens a dins i jo, no vull sentir-me culpable pel que em reclames. No vull sentir-me presonera per ser capaç de donar-te més del que necessites.
Les persones haurien d’aprendre a dir adéu.. i a demanar-se més a elles mateixes, menys als altres.
canviar (me

Suscribirse a:
Entradas (Atom)