Els meus dits es van despertant inquiets, fent moviments giratoris d’esquerra a dreta, com si ballessin una dansa, com si aquests haguessin restat dormits mitja eternitat.No sé quantes llunes han passat des que els meus dits van lliscar en conjunt als meus ulls endormiscats per darrera vegada. No puc assegurar quin és el motiu de la meva absència com a “escriptora” perquè no m’he n’he anat, no he fugit de res i encara menys de mi.
Però el rellotge juga i sé que, si no faig nèixer paraules de dins el meu jo, és perquè quan escric sento gairebé més que quan visc… i temo trobar coses en el meu interior amb les quals no m’hagi ja topat cada matí quan surt el sol.
Avui he tornat al poble després de dues setmanes i m’he sentit extranya. Els ametllers han florit i la gent del poble em saluda d’una manera diferent; sembla que res els preocupa, sembla que tot i que faci un hivern que no em veuen els ulls, em coneixen més per dins que per fora. És curiós.
Avui, que ja és març, sembla ser que les llars incomoden els vilatans i tots volen gaudir del raig de sol que penetra els parcs. Jo, que no em perdo en les inmenistats d’una gran ciutat, ara em sento si més no diminuta en aquesta petita vila. I no és perquè m’hi faltin els motius per somriure sinó perquè he vist un indret que feia temps que no obserbava i tant he trobat a faltar.
Tot és com abans i la primavera em fa ser més lliure, menys esclava dels somnis i més d’aquesta realitat que tant m’agrada.
Sóc el que vull ser.
