Estrelles incompletes

El silenci de la nit avui em fa de manta. M'assento, observo i obro bé els ulls, veig la magnitud amb que brillen les estrelles. Sento la magnitud amb la qual el meu cor batega. Noto el color vermell que està cobrin les meves mans, fa fret i s'atansa l'hivern. I tinc por. Miro aquestes estrelles com sempre.Des d'aqui. Una nit més en aquesta roca, deixant tota la multitud ben avall, i intentant dominar-ho tot, intentant no deixar que allà baix em facin sentir petita. Aquestes són les meves nits i m'agrada buscar-me i trobar-me aqui. És el meu lloc.
fa fret i l'hivern s'atansa, i tinc por. Por d'estar-me esperant aqui, esperant a que aquell algú que espero cada nit em cobreixi la fredor del temps en les meves mans.
Les puntes dels meus dits estan gelades. Si, fa fret. I tinc Por de que arribi un altre nadal, i que hagi d'obrir regals que no porten cap nom, por a que sonin les campanes i el 2009 començi sense un t'estimo, por a que em falti un ombro de tants i tants que s'esfumen amb el temps...de tants que s'estan desmoronant avui. I no m'agrada que al sentir això em tatxin d'impacient, de possessiva, de somiadora. L'amor és un regal, l'amor és un cúmul de coses que vull descobrir amb algú especial que sé que un dia arribarà, m'agafarà de la mà i disfrutarà mirant les mateixes estrelles que m'iluminen els ulls.

Tot i això, l'aire fresc que corre pel meu cap em fa dir-me a mi mateixa:
Marta, no et preocupis, no et fa falta ningú, perquè tu ja et tens a tu mateixa.
Però t'espero, vine.