em desoriento de nou.

Observes al teu voltant. Tanques els ulls i respires ben profundament. Veus caos. Trobes caos. T'envolta el caos. I el pitjor no és aquest caos que ara veus sinó el fet de saber que fa bastant, que fa molt, que fa ja massa temps que hi és.
I de sobte, de cop i volta, on menys t'esperes, de la manera que menys t'esperes, al lloc que menys creies... apareix aquell algú, sorgeix aquella xispa, neix aquella afinitat, es relacionen aquelles dos ments. I el caos se'n va, s'esfuma.. o si més no, pots sentir que les coses es començen a posar al seu lloc. No pots donar-te les gràcies a tu mateix però si que pots donar-les a l'altra persona, a aquella personeta que t'ha donat una empenteta, que t'ha adelantat en el camí de la serenitat. Confies que aquest cop tot anirà bé, veus el cel blau, cantes quan t'aixeques, suavitzes la problemàtica de les coses, evites discusions, necessites abraçades.. tot és més senzill i més bonic i penses que per fi i que sens dubte, aquesta vegada no et poden fallar... - Marta, aquest cop ja et toca una mica de "sort" (em dic a mi mateixa).
I caus, caus més avall del que havies caigut abans.
I no, no vull despertar-me ni vull pas obrir els ulls.
No vull tornar a creure com sempre que la culpa és meva.
No vull creure que sóc menys que tots ells.
No vull sentir que sempre hi haurà una altra noia que em passarà per devant tant fisica com psicologicament.
no vull sentir que em tornen a mentir.
No vull fer ús de l'adjectiu "fantàstic" perquè al final, tot acaba sent el que sempre és... una fantasia!
Un cúmul d'il·lusions que només són això, el que jo voldira que fos algun dia una relació perfecta... I tinc ganes d'esborrar moltes coses. Esborrar-les i tirar una mica enrere.. perquè vas aconseguir que anés a dormir pensant que per fi m'havia trobat, i ara, sense entendre perquè, permets que vagi al llit a dormir havent-me perdut un altre cop...