Pensant en mi

Totes les persones estem ben plens de virtuds, això ho he après amb el temps: el món està envoltat de persones meravelloses, que esporàdicament o totalment, apareixen, venen, tornen o se'n van de la nostra vida i pinten d'aquesta manera: els nostres dies. Malauradament, també estem formats de defectes: alguns dels quals ens fan somriure,o alguns dels quals, ens posen els pels i fins i tot els nervis de punta.

Ultimament estic sentint que m'estan posant a prova, que estic en una etapa "d'aprenentatge". Estic aprenent molt dels altres, de la vida en si, i sobretot, i més important: estic aprenent qui sóc, com sóc, què vull i per suposat: que no vull. Estic aprenent a dir si quan toca, i no quan no toca. Estic trobant un equilibri en mi que havia perdut, ja sigui per culpa meva, o per situacions que havia viscut i m'havien pintat del color que no sóc.
Començava a estar acostumada a que "juguessin amb mi", si, pot sonar "tetric, exagerat, obscur.." però és real i és el que pensava, és el que m'havien fet viure, era el que havia respirat molts dies: i si miro enrere, veig aquella noia que es resignava al mal creient que ella fins i tot mereixia allò, una noia negativa, una noia que no sabia dir no, que no sabia lluitar per el que voia... Una noia que es tanncava en 4 partes i no sabia on era i com sortir d'aquell "caos".

Però tinc els ulls tan oberts.. és tant de dia avui! hi ha tanta llum: hi ha persones que segueixen entrant a la meva vidda amb l'intenció de sortir-ne algun dia, algun dia que a ells els vagi be! i no, no és això del que es tracta... no es tracta de que algu es senti més que jo,perquè ningú és millor que jo, i per suposat, jo no sóc superior a ningú altre. Però actuo amb consequencia amb el que penso. Actuo sense fer mal a les persones. Actuo desinteressadament. Actuo amb el cap, i amb el cor. Actuo per buscar i trobar la meva felicitat alhora que aquesta impliqui la felicitat dels altres.

Odio els egoismes, les falsetats, les hipocreies, les "xuleries", les superioritats.. i per tant, renuncïo a aquests adjectius dins la meva vida...

i qui sap si des de la meva finestra no puc veure uns altres ulls que em mirin com jo sé que vull i poden mirar-me...? si. Estic segura que aquests ulls estan més aprop de mi, del que puc arribar a pensar..
i com dic molt sovint: somric.