Genial.

Tenia les mans de seda. I l’olor… quina olor! de mar, un aroma transparent, com ell. Recordo que els seus ulls eren d’un verd brillant, com l’herba fresca que neix en els millors jardins. I les paraules, en la mesura i el volum just. Allò que deia semblava la música que necessitava sentir, com quan vols caure o aixecar-te i saps que necessites sentir. I feia senzill el que era senzill. Els seus llabis, amb sabor a maduixes d’hivern. I la nit, negra, però plena de llums, d’estrelles que vam tocar amb els dits de les mans. D’una lluna plena, rodona com va ser aquella nit. L’adeu va sortir de les nostres boques igual que va fer-ho la primera salutació. No ens va fer mal que sortis el sol, i quan així va ser, aquell camí es va bifurcar en dos i vam seguir els nostres “destins”. Vàrem donar-nos els telèfons, les mirades, els cossos, la sensualitat i els somriures. Un intercanvi de tu, jo i nosaltres, del que no hem estat i no serem, però hem compartit una nit. L’últim que vas dir-me va ser: et trucaré. I no ho faràs. Però no t’odiaré. Aquella nit va haver-hi tanta llum que possiblement, no hauré d’obrir els ulls per poder veure llum, durant molt temps… i això és més que una primera trucada, o una segona cita.