jocs de mi

Sembla ahir però quan miro per la finestra veig que ja s’ha fet avui…

Fa un sol esplèndit fora el carrer i avui he esmorzat somriures de xocolata.

Imatges. Allò d’abans. Coses. Ens agradava jugar al joc de les estàtues. Si. Jo de cara a la paret, tu, darrere meu. Sempre comptava fins a deu, potser era poc prudent però em semblava just. Et donava temps per preparar-te, per veure’m capaç de mirar-te i sentir que estaves preparat, que jugaves, si més no, bé. O, com calia. Però jugaves tard, poc i malament. Fins i tot, quan em tocaves l’esquena i corria a atrapar-te erets tan veloç que em perdia, lluny de les regles del joc. Lluny d’una [ v i c t ò r i a ] lúdica de tu i de mi. Deixo de contar fins a deu. Deixo de contar fins i tot fins a tres. (Deixo de comptar amb tu...)

I ...Compto els dies de sol. Les cançons que em posen la pell de gallina. Els petons càlids. Els somriures que em menjo. Les paraules que em bec. Els consells que m’abriguen. Compto amb vosaltres. I amb elles. Amb la felicitat. Compto les lliçons de vida que veig en els ulls de la gent.

Compto; no amb tu ni tampoc d’esquena...

Ara, [compto] amb mi i de cara a la vida :)