Tempesta de sentits.

Aquella nit em posava a dormir dintre uns llençols misteriosos, diferents. Era una nit fosca, calurosa e intrigant, sabia que hi havia quelcom més enllà d’un desig només meu… tu, el misteri d’una moneda de dues cares que volia asaborir, impacient.
Jo restava inmóvil, esperan-te. En tenia moltes. Moltes ganes de tu.
Hores més tard vas trucar a la porta. Jo em trobava somiant els teus dits recorrent totes les estacions del meu cos, les teves cames entrellaçades amb les meves i les nostres mans buscant els millors racons, aquells on sabiem ben bé que hi feia menys fred. S’iniciava la guerra de petons i el temps es va parar, intensament i de cop. Ens buscavem d’una forma incansable en aquella habitació amb número 303.
Però de cop, vaig sentir un tro i vaig despertar-me sobresaltada enmig de la nit. Lluna plena; rodona com el meu somni. Magia, misteri. Ja no hi erets però els nostress cossos seguien en contacte, plens de física, de química, de probabilitats entre tu i jo.
Vaig despertar-me nua, exhaltada, teva… i en adonar-me que era un somni… no vaig fer més que somriure.
Per fi estava plovent.