et fas gran, preciós.

Molts dies m'aixeco amb els ulls clucs, poso el peu dret a terra i sento com el fred del subsol s'enfila per les meves cames. Hi ha dies en els quals se m'enganxen els llençols, el despertador es precipita i només desitjo uns minuts més. Encara que siguin 5. Només uns minuts, com si fossin qualsevol tresor preciat, com si la vida depengués per moments d'aquells 5 minuts més.


Avui m'he llevat de color gris, he observat el calendari i he vist que fora el carrer desenes de persones protestaven i recolzaven la vaga, es queixaven, es manifestaven. I jo, avui no m'he conformat amb els 5 minuts més. Avui, 29 de setembre del 2010, em manques tu, amic. Tu, panxulina. Tu, que te'n vas anar ja fa uns anys... tu, que erets el meu millor amic i una de les peçes claus del meu dia a dia. Tu, que vas morir i estàs privat d'aquests 5 minuts que a mi em donen tanta vida i a tu te la van treure. 
Saps? segueixo estiman-te enormement, segueixo pensan-te i dien-te bona nit, cada dia, sens falta. 
I et recordo molt, saps? i tot i que no tornis pel teu cumpleanys, tot i que no hi siguis, t'escric des d'aqui, miran-te a la fotografia de davant meu, sentin-te i somrien-te com si hi fossis... perquè no puc tocar-te, però et sento tantíssim que gairebé es com si bufessis les espelmes al meu costat. 


Felicitats petit, felicitats Edu, siguis on siguis... t'estimo.

Ho sento més, i així.

Sempre he estat més de nit que de dia. Ara, que miro els seus ulls negres, encara ho sento més així. Mai m'han agradat les persones fredes i, després de recorrer els camins de la seva esquena, encara ho sento més així.

Mentides de nit

Aquesta nit he passejat tants kilometres per la teva suau esquena com per la meva vida. Mentre dormies et vaig veure tan bulnerable que et vaig subestimar i no em vaig adonar que en aquell llit hi dormiem tres. En aquell matalàs hi faltava espai i hi sobraven mentides, hi sobraves tu. De fet, no crec haver expulsat amb tant convenciment algú de la meva vida. Si em menteixes una vegada l'error serà teu... si me'n menteixes dues: llavors, serà meu. 

De colors

Quan et vaig conèixer vaig saber que series camaleònic, que donaries voltes sobre les meves raons i que em capgiraries el món, i, certament, has posat tants colors en el meu jo...

Tu,
BLAU com el cel fins on m'has fet arribar...
GROC com el sol que ha il·luminat els dies que estaves amb mi...
ROSA com la vida que he après a apreciar d'una altra manera...
VERD com l'estat en el que em trobo abans d'arribar a un estat madur...
VERMELL com les roses que em regalaves amb la mirada...
NEGRE com les nits de secrets buscant i arribant a les estrelles...
BLANC com l'estat en què es trobava la meva ment al ser-hi tu...
MARRÓ com el gust immillorable d'una bona xocolata...
LILA com les violetes que em recorden l'aroma dels teus mots..
GRIS com tot allò que no m'has sabut dir, o que no has volgut dir-me

Realment ets un tot, però en part, no sé què és el que jo pinto.. per i en tu.

trobar-te

Sempre he tingut clar que hi ha un amor per tothom. En ocasions aquesta persona arriba sense fer soroll i d'altres, ens fa tapar-nos les orelles pel ressó que causa en la nostra vida. Si, de vegades no ens ho posa fàcil, en ocasions aquest amor ens fa lluitar. Si, hi ha un amor per tohom, hi és de moltes maneres i de vegades ni tant sols sabem que ja hi hem tingut un primer contacte. Hi ha amors que ens miren als ulls i d'altres amors tímids que ens toquen la mà i se'n van, però són allí. Hi ha dies que hi ha amors efímers, d'aquells que duren instants i sovint es produeixen a peu de carrer. Si, també hi ha amors que ens fan plorar, aquests sovint són rebutjats... però no deixen de ser amors. 

Hi ha amors per tothom, però cal saber-los cuidar. Hi ha amors que acaben en odi, i odis que començen amb amors.

Hi ha amor per tot arreu, però, 

on sóc jo?

Una via entre tu i jo

Ja gairebé és l'hora i arribo corrent a l'estació. Sempre intento ser previsora però avui he fallat; ho tenia tot menys el temps, el meu propi temps. És curiós però em trobo sola en una estació que moltes vegades he freqüentat però que, avui, sento molt llunyana, molt aliena a mi. Espero un tren que em portarà a un nou destí; sento il·lusió, ganes, empenta... però no m'he endut gaire equipatge perquè reconec tenir por, tot i que l'equipatge és lleuger, düent-lo a les mans sento un gran pes, no sé si és el que hi porto o és la meva pròpia conciència...
Dins la maleta hi duc un passat que no té lloc en aquest tren amb parada a un futur. Jo, em trobo enmig de tant present i si, ho reconec, em perdo. Si, em desoriento i se'm congelen els pensaments més íntims, més importants, més depenents de mi que cap altra cosa. 
Just en aquest moment passa el tren i avanço fent la primera passa, aixeco un peu rere l'altre però, just quan sóc davant la porta, la meva ment s'atura i el tren se'n va. Jo, que encara conservo instants de por, torno a casa perquè no vull seguir sentint-me desorientada com ho he estat, encara que instantàniament. He comès un error deixant escapar aquell tren però hi ha quelcom que no m'ha deixat tirar endavant, cap a ell, amb ell, per estar amb ell. Torno a casa i ho faig si més no segura, perquè potser aquell no és el millor lloc però sé com arribar-hi i no tinc por. Les parets pesen i dia rere dia penso amb saltar-ne els murs i arribar en aquella estació on no només vaig perdre aquell tren sinó que vaig perdre una porció de mi mateixa que podria haver estat molt important i que necessito canviar i recuperar, ben aviat.


Vull aprendre a estimar.
Necessito aprendre a estimar