Era un dia assolellat, encara recordo aquella sensació. Aquell petit vent que ens bufava les orelles, aquells ragos de sol que t'il·luminaven els ulls, i tu, em miraves i m'il·luminaves els meus. No parava de repetir-te que volia parar el temps, i tu ,d 'alguna manera feies cara de dubte. No entenies perque deia tot allò. T'estimava, i vaig fer-te un petó, que ara mateix considero que és el millor petó que he fet mai.
LLavors, vaig desitjar que el temps ja no estès parat, i vaig viure la nostra realitat. Et coneixia, i en un dia de somriures, bojeries i coses incoherents et vaig dir: prometem que no t'enamoraras de mi.
Tu erets un noi liberal, devegades fred, però tot i que esperava una altra resposta, vas cntestarme un NO. Em va fer mal...
Despres de molt de temps, et vaig dir que me n'anava, et vaig dir adeu. Perquè em vas suplicar que em quedès? recordo aquell: no m'enamoraré de tu.
Ara somric. ( vellsrecorDS..)
No hay comentarios.:
Publicar un comentario