31 de diciembre de 2009

ets la meva festa

En aquells llençols no vaig tenir fret.

N' havia tastat d'altres però reconec que cap coixí m'havia acariciat amb aquella tendresa.
Jo, al costat d'aquells ulls verds tintats també d'un suau marró, vaig viure totes les festes en una sola nit. El carnaval dels seus llabis, el nadal de les seves mans, els millors brindis encaixant les mans, vàrem jugar el millor partit i vam regalar-nos les mirades, la nit i les paraules. Em sembla que fins i tot junts vam ser la festa de Tots Sants....
però a la nostra manera, hi érem tots, però potser no érem tant sants.

et veig =)

se'n va...

S'ha fet tard, giro els meus ulls cap un paissatge si més no llunyà i ja no hi ets. Te n'has anat tant ràpid que gairebé no m'he n'he donat compte. Ara, penso amb tot el que em compartit i m'aturo a mi mateixa tot mirant un calendari que s'arrenca i canvia el 9 pel 10, un número tant rodó com la lluna que il·lumina aquesta gran nit. 
Te n'has anat i deixes darrere juntament amb mi, molts inovidables moments. Però no és només això, també hem compartit secrets, amors, errors, amistats, trossos de vida que tanta força em donen al matí quan els recordo.


Has marxat tant ràpid que no he pogut dedicar-te el meu millor somriure... però ara hi és ell i això és el millor dels brindis que faré aquesta nit. Te n'has anat 2009, però hi és ell, el 2010...
i el vull viure tant intensament, que ho faré a partir de la última campanada que posa fi a tot i inici a tota la resta.


Bonanynouatothomifelicitatpertots!

21 de diciembre de 2009

Ho tinc

Estimats Reis Mags,
les festes Nadalenques ja estan aquí i em suposo que és el moment de demanar-vos mil coses en recompensa per haver-me portat tant i tant bé aquest any.
No he mentit, i si ho he fet només ha estat a mi mateixa i ja m'he perdonat, he parlat moltes nits amb el coixí i m'ha promés que la pròxima vegada ho faré millor!
He estimat molt, bé i a tothom, potser més a mi mateixa que als altres... ho confesso però també vull dir-vos que no me n'arrepenteixo del tot, es comença per aquí.
He pecat, he robat molt de l'amor que debia als altres i me l'he guardat per a mi, per quan em fes falta, per quan començés el fred però no he deixat a ningú sense el meu afecte, ni sense el seu propi.
He apostat sense perdre la totalitat de les fitxes. He jugat bé i net.
He somrigut fins a cargolar-me de mal de panxa i he intentat que aquest "mal" s'encomanés als més pròxims, als meus trossos de vida. També he tingut por i m'he amagat de mi mateixa, porteu-me una mica de seguretat però no em lleveu la que ja tinc, que considero que m'és molt suficient i necessaria.
Aquest any, des de la llar de foc de casa meva, us demano que em deixeu posar a prova 365 dies més. La pròxima vegada que us escrigui prometo mantenir-me com cada any: fent una valoració positiva de les 365 llunes anteriors.
Us adjunto a la carta un xic de felicitat per vosaltres,
extreta dels petits excedents de la meva.

Poques coses han canviat des de l'última vegada que vaig escriure-us, simplement,
ja no somio realitats.
Ara les visc =)

és Nadal.

Ahir em volia menjar el món però ell fou més ràpid, més intrèpid, se'm va menjar a mi i a trossets.

Quan em vaig llevar i vaig observar el fred paissatge, vaig adonar-me que l'hivern també havia arribat a mi, molt dins meu. Com qui canta sense saber-se la lletra, com qui estima sense saber què és l'amor, com aquell que aposta sense fitxes.
Tinc les mans fredes, el cap calent i el cor en repòs. Sé quin és el meu regal de reis però no vull desembolicar-lo... confesso, molt fluixet, que la complexitat dels meus sentiments en ocasions em fan tenir por.
I encara em fa més por haver de fer-me confessions a mi mateixa,

és Nadal.

5 de diciembre de 2009

Cosa de dos

En pocs segons puc tornar-me adicta a les abraçades que em fas amb els ulls

En tant sols dos minuts puc perdre'm quan es saludin els nostres rostres.
Puc apostar totes les fitxes si em promets que no deixaràs de fer música amb l'acceleració del ritme de la meva forma de sentir.

JUGUEM-NOS.

miralls de mi

Els infants temen perdre's en indrets desconeguts, és quelcom que acaba sent obssessiu i que, amb el pas del temps, pot vestir-se d'una por amb una esperança de vida elevada. Podem córrer el risc de ser covards mitja vida, podem arribar a ser capaços d'omplir innumerables llistes de situacions i coses que temem, que volem evitar, que esquivem.


Quan era petita temia els laberints, entrava i mai en sortia. Pensava que mai seria capaç de tornar en aquell indret, no volia jugar a perdre'm, no anhelava haver-ho de fer sola.
Però armada de valor, he retornat al laberint. He enredat els meus dits amb els teus cabells rebels i he sortit d'aquest joc amb valentia. He fet diana just al vell mig del centre d'aquell desconcertant país de passadíssos i he trobat una valiosa recompensa.


Un mirall de dues cares on m'he vist i m'he pogut veure.

Un adéu

Mentre les proporcionades i fredes bolbes de neu lliscaven en una atmòsfera d'equilibri, jo restava ubicada a l'extrem nord de la meva habitació, just al costat de la finestra.
Observava la formació de les petites partícules de neu mentre jo també em fonia en cada mateix instant; però lluny de mi mateixa. El terreny quedà plà però la nevada fou considerable, les conseqüències del temporal es van servir amb la sopa freda de dies posteriors.

Vaig escriure't una postal de Nadal, vaig col·locar la imatge del teu rostre just al costat d'un despampanant arbre verd plé dels llums de la felicitat que aquests dies es troben al primer plat del menú. En arribar els postres vaig percatar-me que el rostre d'angelet de la postal s'havia fos com la neu i que tu erets lluny d'aquí, dotat d'un bitllet de primera classe en destinació a  un món on no em trobaràs mai; miro la nostra fotografia mentre per les meves venes circula una sang de color negre-fum, hi ha persones que no s'obliden... però coses que no es perdonen.

Aigua de tardor

Faltava menys d'un quart de vida perquè la lluna és vestís de plenitud. El cel era d'un to rosat, paral·lelament al vi que no vàrem necessitar per guarnir l'àpat dels sentits. 
Ens assentàrem en aquell calendari de desembre tot posant-nos-hi de peus, en un aigua gelada i delirant. Pintant en rotulador negre els extrems del què viviem.


Tenia els pensaments en cada diumenge i el cos dins la casella dels dilluns. La festa s'inicià quan vaig topar amb el número en roig d'aquell calendari. Vaig vestir les sensacions de cel·lebració i vaig fer, juntament amb la teva pell, un brindis per allò que trobariem a l'altra banda de l'horitzó que s'escenificava davant els nostres ulls. Aquella troballa que s'amagava per a ser descoberta qui sap si en un desembre o un gener.


L'aire efectuava una cursa intrèpida; rival amb sí mateix... i jo mentre restava quieta i pensativa, m'adonava que el cel rosat es projectava en l'hivern de les meves mans. Però les teves estaven calentes i vas acollir-me a la teva llar, els teus dits estimaven els meus, la casa de les carícies resultà ser el millor capríci d'un inici d'hivern. Una dolça mort de la tardor.

29 de noviembre de 2009

Hores de menys

El despertador no sona i ens adormim.
L'autobús passa dos minuts abans i arribem tard.
El supermercat ja és tancat, el dilluns no obren les portes.
Volem inscriure'ns però s'ha acabat el plaç.
Volem estrenar la nova bufanda però ja fa calor.
Volem neu i les portes de la piscina ja estan a vessar de gent que espera.

Fem tard i ja ha passat mitja vida. Hem esperat. Ens hem limitat per horaris, per dates, per llocs i camins. Ens hem prohibit, ens hem comportat. Em seguit les normes.
Però quan hem avaluat tot això ens adonem que no sabem si hem viscut.


Fem-ho ara,bé i molt. Les piles dels rellotges algún dia s'acaven, comptem ara.

Sentint

Les parets eren fosques i tenien instants de tela, d'un color tarronja-mandarina. Quan el vent movia el meu cabell sentia olor a pluja i quan recordo com somreia en aquell indret... construeixo poc a poc un petit racó per quedARm'hi,
Els acords de les guitarres tocaven suaument a la porta dels meus timpans i el meu cor anava al compàs dels cops d'aquella bateria.
I ara, hores després de la pluja; componc un trosset més de melodia i me'l menjo tot senser.

Tinc ganes de menjar-me la música de la meva vida.
Els sons dels meus somiures.
De menjar-me el temps, el món... i això que sento.

28 de noviembre de 2009

em llenço



Els dies que m’enfado amb mi mateixa són els millors. M’escridasso després que m’hagin escridassat des de fora. Avui n’és un d’ells, per sort.

Fa pocs dies vaig aprendre una nova lliçó: Les persones que ens estimen ens protegeixen. Comencen fent-ho quan ens donen de la mà abans de les primeres passes. Després ens acompanyen a l’escola, ens toquen la mà per donar-nos sort i fins i tot, quan algun ésser preciat per a nosaltres se’n va; ens donem la mà, fins l’últim moment gaudim d’una vida de protecció, d’encaixades de ments i de mans. Un afecte extrem que necessitem per anar poc a poc endavant.

Recordo quantes vegades vaig caure abans d’anar amb la bicicleta de dues rodes, també vaig caure quan aprenia a caminar i fins i tot, vaig relliscar quan em deien que no corrés al voltant de la piscina perquè estava mullat. Jo, incessantment, hi tornava.
Tots aquells que m’envoltaven ja ho sabien; jo era així, lliure però dependent.

He estat molt temps pensant que necessitava una segona opinió, en tot i sempre . Però ara, que ja no puc obrir més els ulls, em sembla que moltes de les segones opinions m’han perdut més que situat. Quan comprovava que ambdues no coincidien em perdia i deixava de tenir-ho tot clar. Potser mai vaig ser tant madura com proclamava. L’altre dia, vers una seguretat exemplar pròpia, vaig participar sola en un joc de decisions que em van fa sentir immensament segura.

Si aquesta vegada caic de la bicicleta, si rellisco, si m’erro en les meves passes; almenys estaré satisfeta de poder culpar-me a mi mateixa.  

27 de noviembre de 2009

yellow

...escolteu-la!

Vaig tancar els ulls... i no recordo res més. Només aquell somriure tonto que gairebé em viatjava d'orella a orella, sense punt de parada. No sé on van endinsar-se els meus sentits ni l'equipatge que vàren emportar-se. Quan hi penso revisc la pluja lleugera que feia una besada suau a un terra il·luminat i brillant, on em vaig mantenir en peu, sense relliscar.
Recordo aquella sensació de tenir les mans minimament fredes però molt plenes, i de ser capaç de tancar tant fort els punys, que em sentia inmensament segura del món que m'envoltava. Per uns instants vaig creure haver-me perdut feliçment en un món on només jo i els meus pensaments, ens abraçavem i no necessitavem obrir la porta de l'habitació on ens trovavem. 
Sabia que no havia de dir res però em moria ganes de parlar... i ho vaig fer amb els ulls.

22 de noviembre de 2009

Pluja de pensaments

No sé ben bé d'on sorgeix aquest incansable fred que arrossega la cua pels racons del meu palau. No entenc perquè aquest corrent d'aire m'embolcalla si he tancat les portes, si fa temps que estic aquí dins, si els meus pensaments estan justificats per les radiacions més fortes d'un sol que podria haver nascut un agost. No entenc perquè no vaig a dormir sola quan això és el més fàcil, si es que no fa fred, però reconec que tampoc em sobren les mantes.
Fora el carrer plou. Les gotes que resten inmòvils a la superfície fan que hagi d'apretar molt fort els meus peus sobre el terra, justament per no tenir la sensació de caiguda quan miro endavant i me n'hi vaig. Perquè si fracasso, si rellisco sent ja conscient que el terra estava mullat, la caiguda podria fer mal. Quan vegi que el terreny es segur em posaré les botes, obriré la porta poc a poc, mirant de no esquitxar-me de pluja i tot i que agafaré el paraigues, caminaré endavant.

19 de noviembre de 2009

Somriures estrellats*

Mentre els teus dits lliscaven suaument sobre les cordes d'aquella negra guitarra, jo escoltava l'entonació dels teus cinc sentits, aquells que ballaven al compàs de la brisa d'un mar que estava lleugerament revolucionat. 

L' armonia d'aquella tarda estava afinada i el pentagrama es trobava replé de silencis, així com de notes envoltades d'acords secreta i lleugerament genials.  
El rellotge va escapar-se del meu món per deixar de tenir 60 minuts i tenir-ne 30; així doncs, la sortida del sol fou especialment tardana. 
Tot i que volia caçar estrelles com qui caça papallones al vol, no vaig trobar-ne en cap racó de cel però sortosament, al observar-me al mirall just abans d'embolicar-me entre els meus llençols, vaig parar atenció als meus ulls. Tot i la absència d'estrelles, vaig donar-me per satisfeta al veure que els meus ulls estaven brillant com si estèssin disfrassats d'una màgica nit estrellada. 

Una nit amb molta música..
 i molta lletra.

17 de noviembre de 2009

apretant el play

No sé qui ets ni què és aquest rebombori de pensaments. Quan vaig a dormir, ultimament, em desconcerto. No sé quina substància corre per les teves venes ni quin és el perfum dels teus pensaments però les teves paraules hi ha dies que em ruboritzen, perquè et trobo en molts instants del meu dia i perquè no et conec de res i em sento segura... perquè això és el que menys em preocupa. Ara que sé ben bé qui sóc, ara que estic a dieta de valentia, m'enfronto a un nou repte de guerra de somriures, de guerra d'un tu i de mi que s'escapen a volar, a viure. D'un nosaltres que no té vida en cap dels 5 sentits però em fa escriure'ns. Un joc que ni comença, ni acaba, ni recompesa però em permet escriure en un dia en que el full en blanc ocupa gran part de la meva taula.

14 de noviembre de 2009

No t'amaguis.

Quan vaig veure aquella noia amb el burca em vaig preguntar qui era. O més ben dit, si ella sabria dir-me qui és. Possiblement sabia moltes coses de la vida però no pas el que és més important, no havia triat com ni què ser.
Tapada de dalt a baix però mostrant els ulls, que com ja diuen, són el reflexe de l'ànima. Però jo no en vaig tenir prou, aquells ulls callaven molt i anunciaven poc... Aquells ulls que tenien un color tant potent em van deixar en blanc.
Estava sentada a tant sols dos metres de mi i percebia que les nostres vides tenien quilòmetres de diferències. Que jo podia explicar-me amb hores i ella tant sols amb segons.
I jo, que em trobo en una societat que sembla ser no tant restrictiva com la seva però plena de prohibicions, sóc feliç per poder mostrar al món el tacte de les meves mans, el color dels meus llabis, el moviment dels meus malucs o la tonalitat del meu cabell. Somric al saber que si més no, res em prohibeix mostrar el que sóc i alhora, somric perquè sé que si aluna força externa intenta fer-me ensenyar només els ulls, jo,em destaparé tota. De cap a peus.

paraules de vida

Sóc adicta a les paraules. És quelcom real, em fa sentir.
Mantinc una confessada relació estretament important i autèntica amb cada mot, amb cada cosa que expresso; escrivint i traient tot el que ronda dins el meu interior em sento més plena, menys buida, més humana. La pantalla de l'ordenador s'ha convertit amb el temps amb la meva entrada al paradís, el meu moment d'evasió.
Tinc la sort de poder conèixer moltes persones, i diferents. Algunes de les quals necessiten una llàgrima per tirar endavant. Jo necessito agafar la tinta i donar-li forma, donar vida a les paraules, jugar a jocs de lletres.
Avui, 14 de Novembre confesso que sóc adicta a les paraules, que sense escriure i sense expressar-me no puc ni vull viure. Que aquelles persones que no saben res de tot això; no saben qui sóc. Escric per viure, visc per escriure. I no ho puc fer si no crec en mi, si algú tampoc ho fa per mi...

(Gràcies especialment a tu, Carme)

26 de octubre de 2009

E-x!

El veus i quan ho fas saps que t'agrada. Des del primer moment. És una connexió mutua, forta, innegable.
El mires una vegada i una altra i saps que és per tu. El busques, com si ja fos quelcom teu.
No saps si ho hauries de fer, no saps si faràs bé, si més tard t'arrepentiràs d'haver renunciat a la resta per ell. No saps si serà alguna cosa duradera i vols plantejar-t'ho seriament, sense errades, sense possibles errors futurs.
Finalment, l'agafes. El fas teu. El sents ben aprop de la pell i saps que tot va bé. Davant el mirall veus que formeu la parella perfecta. I al final, després d'una trista trucada del teu ex li expliques que t'acaves de comprar aquell jersei que tant t'agradava. Il·lús.

Ja es pensava que parlaves d'ell mateix.

fotografiant vida


Visc la vida com si cada instat fos una fotografia.


Els veig, els palpo i els vull fer meus. Tots i cadascún dels instants. I jugo a decir, cada dia, cada momento. Perquè si no apreto el botó de disparar, perquè si no m’atreveixo, si no sento el que veig, si no em crec capaç, si no ho provo quan toca, PERDO l’instant i segons després, res és el mateix.


La realitat és fugaç així com molts instants també ho són. Però m’encanta la fotografia i no deixaré d’apostar pel meu afany de captar moments, pel meu afany de buscar-me vida. La meva vida.


16 de octubre de 2009

Temps al temps.

el meu àlbum de fotografies ahir semblava la guia d'ofertes vacacionals de temporada alta. Ple de destinacions on no es vol anar: cares, fosques, insípides... o simplement, poc adient per dur-se a terme amb la companyia que hem escollit. D'altres, amb sol, desertes, properes i assequibles.
No m'ho he pensat més. En mig de tota aquesta gran oferta he decidit anar-me'n un temps.
M'he demanat vacances de mi mateixa. I viatjaré sense equipatge, només jo.
No necessito tenir temps per pensar sinó que el temps que tinc no em faci pensar.

10 de octubre de 2009

jocs de mi


Sembla ahir però quan miro per la finestra veig que ja s’ha fet avui



Fa un sol esplèndit fora el carrer i avui he esmorzat somriures de xocolata.


Imatges. Allò d’abans. Coses. Ens agradava jugar al joc de les estàtues. Si. Jo de cara a la paret, tu, darrere meu. Sempre comptava fins a deu, potser era poc prudent però em semblava just. Et donava temps per preparar-te, per veure’m capaç de mirar-te i sentir que estaves preparat, que jugaves, si més no, bé. O, com calia. Però jugaves tard, poc i malament. Fins i tot, quan em tocaves l’esquena i corria a atrapar-te erets tan veloç que em perdia, lluny de les regles del joc. Lluny d’una [ v i c t ò r i a ] lúdica de tu i de mi. Deixo de contar fins a deu. Deixo de contar fins i tot fins a tres. (Deixo de comptar amb tu...)

I ...Compto els dies de sol. Les cançons que em posen la pell de gallina. Els petons càlids. Els somriures que em menjo. Les paraules que em bec. Els consells que m’abriguen. Compto amb vosaltres. I amb elles. Amb la felicitat. Compto les lliçons de vida que veig en els ulls de la gent.

Compto; no amb tu ni tampoc d’esquena...


Ara, [compto] amb mi i de cara a la vida :)

s e c r e t s vius*


Tothom té secrets. Alguns es callen en veu baixa i d’altres en veu més alta, gairebé capaços de propagar-se en el medi i revelar-se contra la resta de gent que no en sap res. Secrets amorosos que fan que, en ocasions, amaguem sota els llençols aquella persona que justament és l’única que volem restar inmóvil en aquell indret. Secrets d’amistats prohibides, de mentides imperdonables, de racons de “nosaltres” que ja no son nostres i que mai potser ho han estat. Secrets propis, que ens callem a nosaltres mateixos quan no ens llegim per dins, quan tenim por a mirar-nos i dir devant el mirall: soc jo. Secrets que els nostres ulls diuen en veu alta i guarden en veu baixa. Secrets que ens enpresonen quan intentem ser lliures. Secrets que ens fan lliures quan ens empresonen. Petons secrets dels que no s’obliden. Secrets que son secrets, invisibles.
No em fa por tenir secrets, son tant meus que sé que m’acompanyaran tota la vida. Secretament meus.

6 de octubre de 2009

Tempesta de sentits.


Aquella nit em posava a dormir dintre uns llençols misteriosos, diferents. Era una nit fosca, calurosa e intrigant, sabia que hi havia quelcom més enllà d’un desig només meu… tu, el misteri d’una moneda de dues cares que volia asaborir, impacient.
Jo restava inmóvil, esperan-te. En tenia moltes. Moltes ganes de tu.
Hores més tard vas trucar a la porta. Jo em trobava somiant els teus dits recorrent totes les estacions del meu cos, les teves cames entrellaçades amb les meves i les nostres mans buscant els millors racons, aquells on sabiem ben bé que hi feia menys fred. S’iniciava la guerra de petons i el temps es va parar, intensament i de cop. Ens buscavem d’una forma incansable en aquella habitació amb número 303.
Però de cop, vaig sentir un tro i vaig despertar-me sobresaltada enmig de la nit. Lluna plena; rodona com el meu somni. Magia, misteri. Ja no hi erets però els nostress cossos seguien en contacte, plens de física, de química, de probabilitats entre tu i jo.
Vaig despertar-me nua, exhaltada, teva… i en adonar-me que era un somni… no vaig fer més que somriure.
Per fi estava plovent.

3 de octubre de 2009

imprescindible =)


Es tancaven les portes d'aquell tren, els meus pensaments anaven de conjunt amb aquell abric d'hivern; blanc pur. Era un dia gris fins que aquella trobada el pintà de colors. Estava cansada. Vaig sentar-me i vaig mirar endavant com sempre faig a la vida. Somric. Somrius. Abaixem el cap. Ho tornem a fer una vegada més. Ens preguntem amb els ulls si ets tu, si sóc jo, si som nosaltres. Ho erem i encara ho som.

Hi ha persones que pujen i baixen del teu tren, d'altres hi son sempre, les trobes, no se'n van, com tu. Disposades a compartir, rebre, donar i fer-te la vida un poquet més bonica. Amistats que et diuen bona nit. T'aconcellen. Et fan riure. Et protegeixen. Et mimen. Et fan sentir tu. T'estimen i fan que t'estimis.

Gràcies pels records. Gràcies per acompanyar-me en aquest trajecte... el de la meva vida. Gràcies per fer crèixer aquesta amistat que va nèixer de dos petites mentides i ara s'alimenta de grans veritats! :)

28 de septiembre de 2009

saber perdonar


Et perdono....

Per trepitjar camins que no et portaven enlloc, per estimar persones que no s’ho mereixien, per donar massa sense rebre, per la teva bondat i de vegades la teva maldat, per mentir, per dir massa veritats. Per la teva maduresa. Per la teva inocència. Per encaprixar-te tantes vegades d’algú que ja ho està i no pas de tu. Et perdono per haver-te fet mal i també per tenir les coses tant clares. Et perdono cada dia, cada minut i cada segon de la teva vida… també totes les coses que has vist tant blanques o tant negres. Et perdono que arrisquis tant tot i no aconseguir molts èxits. Et perdono tot això i estic satisfeta de la teva felicitat...

Et perdono, Marta.

12 de septiembre de 2009

¿?


La vida està plena de "per què". Preguntes sense respostes i respostes sense preguntes. Com quan busques alguna cosa desesperadament i no la trobes fins que ja no la necessites. Com quan per fi la galeta no cau pel costat que té mermelada, fàcilment i com sempre havies desitjat... i segueixes preguntan-te per què. Com quan veus el got mig ple però hi necessites una altra meitat.
Com quan algú et jura que no et necessita i et dibuixa i menja amb els ulls quan et veu. De dalt a baix. D'esquerra a dreta...
És hora de deixar les preguntes i viure de respostes.

31 de agosto de 2009

Re-sa-ca d'un estiu

Els llums de la festa major s'han apagat. Els inflables han perdut l'aire, la forma i els colors. La música de l'orquestra resta en silenci en una plaça que dorm. Tothom torna a casa seva, les vacances s'han acavat i avui tot són despedides i “adeus”.
Tanco els ulls i els dies d'estiu passen ràpidament per davant els meus ulls. Mostrant-me tot el que volia fer i no he fet. Mostrant-me el que no esperava viure i he viscut. Passat. Ara és això. I jo? Aquí estic, començant a amagar-me del fred d'un hivernque camina cap a mi. Amb resaca d'una inmillorable festa major, amb resaca d'un millorable i inexistent tu.

15 de agosto de 2009

de cap a peus


NO sóc capaç de fer un recompte de les vegades que vaig menjar-me'l amb la mirada. Ni puc comptar la velocitat a la qual anaven les emocions, a quantes pulsacions per sensació corriem dins aquell cotxe. Va dir-me que li agradava la velocitat i jo vaig posar el motor al màxim i em vaig subordinar al seu control, sent seva, completament seva. De dalt a baix.
Em vaig viciar d'ell aquella nit. Viciada perdudament de la calor dels nostres cossos que estaven en guerra de petons, dels ulls que canviaven de color com en una festa ja hi passa. Viciada seduint i deixant-me seduir. Deixant-li el control de mi mateixa sense ni tant sols pensar-ho. Em sobrava el pensar, la roba i el rellotge que deixava el temps enrere. Em moria de set i de gana. D'ell.
Em revoluciones. Em perds. Em desconcertes. Em ruboritzes. No marxis. Almenys aquest cop m'he equivocat en una petita cosa. Has trucat.

9 de agosto de 2009

Genial.



Tenia les mans de seda. I l’olor… quina olor! de mar, un aroma transparent, com ell. Recordo que els seus ulls eren d’un verd brillant, com l’herba fresca que neix en els millors jardins. I les paraules, en la mesura i el volum just. Allò que deia semblava la música que necessitava sentir, com quan vols caure o aixecar-te i saps que necessites sentir. I feia senzill el que era senzill. Els seus llabis, amb sabor a maduixes d’hivern. I la nit, negra, però plena de llums, d’estrelles que vam tocar amb els dits de les mans. D’una lluna plena, rodona com va ser aquella nit. L’adeu va sortir de les nostres boques igual que va fer-ho la primera salutació. No ens va fer mal que sortis el sol, i quan així va ser, aquell camí es va bifurcar en dos i vam seguir els nostres “destins”. Vàrem donar-nos els telèfons, les mirades, els cossos, la sensualitat i els somriures. Un intercanvi de tu, jo i nosaltres, del que no hem estat i no serem, però hem compartit una nit. L’últim que vas dir-me va ser: et trucaré. I no ho faràs. Però no t’odiaré. Aquella nit va haver-hi tanta llum que possiblement, no hauré d’obrir els ulls per poder veure llum, durant molt temps… i això és més que una primera trucada, o una segona cita.

en solitari


Agafats de la ma. Tots. Tothom. Cadascun.
Semblava que aquell carrer no estava fet per aquells que hi passejavem sols. Semblava que els imparells no estessim de moda. Que fossim diferents. Semblava que ser un: no era ser, que aquells que eren feliços realment nomes eren els que anaven donats de la ma, caminant cap un futur, i no en solitari, mirant-se als ulls els uns als altres. I a mi, no em preocupava. Jo també mirava endavant, veia totes les tonalitats dels rajos dels sol reflectits al mar i em veia a mi mateixa caminant cap a certes sorpresas que estic segura que la vida em tirarà a la cara ben aviat. Aquell dia, entremig de mil parelles donades de la ma, no vaig notar ni el pes ni l’olor de la solitud a la pell, ni a la ment.

30 de julio de 2009

Un nou lloc





Vaig tancar les finestres dels meus ulls i vaig estirar-me en aquell llit d’una forma que no recordo haver fet mai abans. Després vaig respirar profundament, gairebé com si l’aire s’acaves i hagues d’agafar-ne petites miques i fer-les meves. Tant meves com per tenir-les dins. Vaig obrir els ulls. L’últim record. El soroll que feien els mobles. L’olor dels llençols. El gust dels petons i les nits amb bona o no tant bona companyia. Un any que es resguardava en cada racó. Ara, jo, havia de fer una fotografia amb els ulls per guardar-la just al album dels records, dels bons records. He trobat a faltar amics, familiars, fins i tot algun conegut… però per primer cop a la meva vida, trobaré a faltar aquelles Quatre parets. Aquell petit món meu que m’ha fet tant gran. Aquell llit que m’ha fet somir. Els calaixos on guardava peçes del puzzle de la meva vida. Les parets que contenien trossets de mi. En un segon, viure, sentir, recordar, ancorar i despedir. Ara, somriure, recordar, i adonar-me que aquest ha estat el millor any de la meva vida.
En aquesta habitació, en aquest pis, en aquest indret de Tarragona i en aquest any, he fet una cosa molt important: m’he trobat, i aquest ha estat el repte. Ara, tot i que sigui entre unes diferents parets, en tinc un altre. No perde’m.

22 de julio de 2009

ADeU tu. Hola JO.

Quan prenen a un nen petit la seva joguina preferida, aquella que el fa somriure fins a més no poder, està trist, plora, la troba a faltar.
I els humans, tots, ja siguem grans o ben bé petits, en seguim els mateixos passos amb tot el que ens passa. Quan perdem quelcom prenem dos camins, ens lamentem o plorem. El camí d’afrontar la realitat apareéis més tard.
La quesito és: què passa quan no es troba a faltar quelcom que ens han pres, o millor dit, quelcom que se n’ha anat per propi peu?
Sembla una pregunta fácil i sencillament, ho és. Volem no sentir-nos bé quan oblidem a algú, creiem que hem deixat de donar importància a aquella persona. I no és així. A vegades oblidem per necessitat. Oblidem perquè no tindrem oportunitat de poder estimar aquella persona. Oblidem perquè hi ha amors destructius. Oblidem perquè ens fa falta tenir-nos a nosaltres mateixos com en temps anteriors, com quan abans de ser com l’altra persona volia, erem nosaltres mateixos: transparents i nítids. Oblidem, perquè ens volem donar l’oportunitat que l’altre no ens ha donat!

19 de julio de 2009

la sort, dorm!


El sol fa que els meus ulls brillin.
La suau brisa mou els meus cabells, en direcció nord, sempre endavant.
Les bones amistats i jo, ens donem de la ma i somriem. No falten els bons records ni els somriures.
La meva casa té les parets pintades del color d’amor.
Fora el carrer les flors m’ensenyen les mil tonalitats de la vida i els ocells, els mil sons dins de l’escala de les mil notes possibles.
Tot va a una velocitat perfecta. Sóc capaç d’acomiadar els que se’n van i de donar la benvinguda als que arriben.
Dins la motxilla que duc a l’esquena, tinc una gran varietat de sentiments: amor, tendresa, confiança, alegria… és més, en tinc excedents i per tant, puc compartir-los amb la gent que m’envolta.
L’aigua de la piscina és una mica freda però jo, he deixat de ser-ho.
El mirall de la vida és completament net i la meva imatge és nítida.
El meu coixí és molt acollidor i hi ha dies en els quals vaig a dormir i no em fan falta els somnis.
El cel em queda lluny, però encara m’hi queda més l’infern.
He deixat de creure en sorts, però ara crec en mi.
He tirat una moneda enlaire, ben amun (cap al nord del cel) i aquesta m’ha dit que avui, igual que ja em passa molt últimament, és un bon dia.

8 de julio de 2009

A volar!


Quan vaig veure aquells ulls verds pensava que estava completament boja per deixar-lo de veure simplment perquè sabia que un dia marxaria, i a més, aquest dia podia ser més aviat del que jo creia i més aviat del que fins i tot ell, dubtava.

Avui, quan s’allunyava d’esquena a mi cap el que era la seva vida, he notat un fred que amb ell mai havia sentit.MAI. Aquesta història acaba aquí, no ho he entès per les teves paraules sinó pels teus silencis.

Ens hem somrigut tot mirant-nos als ulls i sense ni tant sols saber-ho, ens hem dit adeu, sense caler que les paraules entressin dins les nostres orelles. Nosaltres no som els mateixos que abans i tampoc ho és tot això que ja no té ni nom, ara.

Els nostres camins ja no es creuen però la habitació dels meus pensaments està ordenada completament i per fi, AVUI.

I només puc repetir-me: som-hi Marta, vola.

2 de julio de 2009

Pàgines.


Tot queda una mica enrere. Avui, ben bé no sé què escric. No se si vull callar o dir-te moltes coses. No sé si el destinatari d'aquestes paraules ets tu, si sóc jo, si és la vida mateixa...

Fora el carrer fa una calor espantosa, no pas més de la que em proporcionaves les nits de guerres de petons i d'abraçades abans i després que surtis el sol.En aquell llit hi dormiem tres, però dissimulava el fet de saber que ella hi era. tu m'abraçaves tant fort, amb els dos braços.. que creia ben bé que erets meu. Sóc feliç i quan em falten els somriures.. sé on trobar-los, tot i això, hi ha moments en els quals tanko els ulls i no et veig, i tinc por. Por perquè per primer cop, la realitat que ens incloïa als dos m'agradava i no em feia gens de por...
M'agrada escriure i em vaig adelantar als fets... vaig escriure un futur on hi apareixies tu, i ara, l'únic que puc fer és borrar aquelles pàgines i viure-les i escriure-les de nou, sense tu ni aquella història d'amor que per tu sempre serà un secret, i per mi...
sóc feliç però no em costa gens reconèixer que avui volia dormir entrellaçada entre llençols amb olor de tu.

22 de junio de 2009

Fantasia i realitat


Els humans sóm perfectament imperfectes. Expresem els sentiments inexactament. Ens posem límits i acavem navegant fora d'ells. Ens trobem dins quatre parets i ens ofeguem. Ens tirem a la piscina i creiem que hi ha massa poca aigua, mai ens sobra res. Demanem, volem, malgastem, evitem no pensar. Vivim com a reis, i com a tals, evitem els problemes. Jo, no vull vestits de princesa, ni princeps perfectes, ni palaus amb passadissos inacavables.
Sóc com sóc i això és més que suficient... Les fantasies, millor a l'hora de dormir, GRÀCIES :)

10 de junio de 2009

Homes.

El primer, el segon, el tercer... tots ells són diferents però tenen una característica en comú: sé que amb cap d'ells hi comparteixo un futur. Potser el problema és que m'he de dedicar a saber el que NO vull i deixar de banda el que vull! I dic això amb positivisme, encara que sembli estrany.

7 de junio de 2009

olor de mar


Davant aquella platja, escoltant el soroll de l’olor a mar. Olorant el moviment de les ones. Tastant la brisa del mar. Tocant la tranquilitat d’aquella evasió momentanea meva. Allà estava jo, intentant veure on s’acabava el mar i on començava la meva vida. Investigant si tu erets part del meu nord o del meu sud. Intenant trobar el significat d’un lloc tant bonic, “sense” tu. Preguntant-me perquè no tindré la sort de poder passejar de la ma amb tu per aquella freda sorra, penedint-me de no haver-te afafat de la ma i haver-te arrastrat fins alli, de no haver contat estrelles mentre ens barallavem per qui n’havia contat més, de fondre’ns igual que es fon un gelat sota un sol esplendit i inquiet. Miro el mar sentada sobre un termometre de 30 graus de calor, i sense tu tinc una mica de fred. Necessito cridar-te i que em sentis, encara que tu ja siguis en una altra platja i ja juguis amb una altra a contar estrelles...

31 de mayo de 2009

el vent bufa els somnis

Ens passem mitja vida esperant: esperant un moment, esperant un somriure, esperant una notícia, esperant algú que potser mai arriba.. i de sobte, l'únic que esperem és no haver de esperar més. No vull ser una d'aquelles persones que espera trobar alguna cosa, vull buscar-la, i vull tenir-la. Vull no esperar, i si espero, almenys vull tenir el que esperava.

22 de mayo de 2009

ja en són 19.


Una espelma de bon matí. La bufo i demano un desitg. Avui en faig 19 i és el meu dia. Més tard, abraçades, trucades, missatges i petons. Vosaltres, nosaltres i tu. Ho tinc tot. La segona espelma del dia. La bufo, demano un desitg i em costa. EM costa superar un dia genial.Trobar unes amigues millors de les que tinc. Trobar-me en un lloc que m'agradi més. Tenir una familia que m'estimi més. Somriure més del que ja ho faig.
Em costa demanar un desitg perquè ara, tinc tot el que necessito per ser feliç.

avui, brindo per la felicitat i us dono mil gràcies a tots/es!

12 de mayo de 2009

trossets.


No entenc res. Ni a tu. Ni a mi. I potser això és el que em perd... em perd haver-me trobat. Em perd haver-te trobat a tu. Em perd saber on sóc i no conèrixer el que m'envolta. Em perd aquesta olor que tant m'agrada i no sé d'on prové. Em perd aquesta sensació que tu em provoques involuntariament.

Sé moltes coses i alhora no sé res. ´Faig el que vull però no sé si també vull el que faig. Necessito el que tinc i tinc el que necessito. Tu i jo. Blanc i negre, en ocasions fins i tot gris.

I m'encanta. Perquè tens els ulls verds i somrius quan em dius adeu.Perquè m'odies però no deixes de necessitar-me, així.. com jo.

7 de abril de 2009

TU, EDU.


girar la fulla del calendari i adonar-me que és dia 5 de maig, només em recorda que ja fa dos anys. DOS anys que no hi ets, que te'n vas anar, amunt, molt amunt, i lluny, molt lluny d'aquell poblet on ens vam coneixer fa uns... 15 anys. Quasibé res, només 15... suposo que això és el que menys importa.

saps? tanco els ulls i puc sentir encara aquella veu, puc recordar aquell somriure.. puc tancar els ulls i viatjo encara a l'últim dia que et vaig tocar la mà, i sense saber-ho, et vaig dir adeu.. I no ho sabia.
Tot i això, et recordo amb un somriure.. perque tu erets això, un SOMRIURE i una ALEGRIA. Però et trobo a faltar panxulina, tant..
però cada dia miro ben amunt, entre els núvols, esperant que siguis on siguis, notis que estic amb tu tot i que no et pugui agafar la ma.

31 de marzo de 2009

25hores.


No m'importa, ni m'enganyo, ni em menteixo, ni em traeixo. No ho faig ni estic perduda. Estic on he d'estar, sóc el que he de ser, tinc el que vull tenir...
i si ara pogues canviar una cosa de la meva vida.. simplement, faria que el dia tingues 25 hores...

27 de marzo de 2009

Arrugues a les mans




- Tengo las manos arrugadas... que rapido pasan los años.
- A mi me han gustado y me seguiran gustando hasta que me muera cariño..

Una conversa en un autobús, la parella debia tenir uns 75 anys. Segur que no han tingut una vida fàcil, segur que han hagut de lluitar per moltes coses, però el temps ha passat i només amb aquestes paraules he pogut comprovar que hi han coses que ni el temps esborra ni fa desaparèixer...
M'han fet somriure. Frases com aquestes són les que enseñen quina és la definició de la paraula AMOR.

19 de marzo de 2009

l'únic que es pot fer, és INTENTAR.

10.30
A l'esquerra tu i un somriure. A la dreta jo i un altre somriure. Al centre, l'aire que amaga el que ens diem amb els ulls al saludar-nos.
Les parets avui estan plenes de cartells, plenes de senyals; sembla ser que la ciutat s'ha vestit de color per tu i per mi. Sembla ser que avui és i ha de ser un dia feliç. Entre el soroll dels carrers s'amaga un silenci que ens envolta, un silenci que ens protegeix i que em permet sentir i apreciar el soroll que fan les teves passes, una després de l'altra, continuament..
Ens preguntem mutuament on anem i seguim caminant. De vegades en silenci, de vegades cridant molt fort, però caminem, i ens mirem als ulls... I alhora, no deixem de parlar. No ens adonem que no ens importa on estem anant, no ens adonem que l'únic que valorem de tot allò és que anem a un lloc, però hi anem junts. Hi anem. Hi arribarem junts. Hi estarem junts.
Després que l'agulla del rellotge passi un cop i un altre per damunt el número 12, l'1, el 2.. i així simultaneament, ens diem adeu. Amb una mirada, amb un petó, amb una carícia o amb una abrassada. No importa com, però ens diem adeu amb un somriure..
I com sempre he dit, cada dia aprenc alguna cosa nova. Ultimament aprenc que 5 minuts de somriures d'un dia.. em són més que suficients per dir que sóc feliç.
Res és fàcil, els sentiments, l'amor i la vida en són gran exemple, tot i això, la felicitat es troba en aquests conceptes, en algunes sensacions. Entre elles, el fet que algú sàpiga que t'agrada el yogur de coco o que dorms amb un pijama de la Kitty.

L'únic que es pot fer, és INTENTAR.

1 de febrero de 2009

Les meves joies.


sovint el meu cap és un album de fotografies. Us recordo a totes vosaltres i recordo cada paraula, cada convversa, cada sensació, cada dia...
De vegades la vida ens destina un camí que no coincideix amb el de les persones que estimem, que no coincideix en aquest cas, amb vosaltres... però per sort, sempre trobem un punt, ja sigui al sud o al nord, per trobar-nos i seguir sent el que erem i som quan estem juntes. Un punt on podem donar-nos aquelles càlides abraçades, un lloc on sé qui sóc, un lloc on em trobo. Un lloc que no vull deixar de visitar...

Em van dir un dia que la distancia i el temps separa les amistats. En canvi en aquest cas, el temps no ha envellit la nostra connexió...
M'agraden els nostres moments.

30 de enero de 2009

bufant els moments


tenia els teus ulls clavats en els meus. Et miraba i alhora intentava esquivar aquella connexió, aquest cop però, tenir-te aprop no em feia mal, tota la confusió no em movia del meu lloc: Jo sabia on era, i per primer cop, tu estaves ben perdut. T'acostes, em toques el cabell i em recordes algunes de les coses que els dos vam viure, algunes de les coses que no han parat de rondar pel meu cap des d'aquell moment... coses que tu penses que no he recordat ni un moment.. moments que creus que només m'han fet bé, i saps que? no tot ha estat tant bonic, almenys per a mi.
i jo, perplexa, em miro el braç, com smpre ho feia, i veig que aquells pels de punta s'han adormit... i fins i tot, al despedir-nos.. no tinc ganes d'un d'aquells petons de bona nit amb gust de maduixa.
no sé que ha passat però el temps ha bufat els moments. Vaig admirar aquella sensació, realment, la vaig admirar molt després de tani tant temps..
Realment, estic bé, estic molt bé!

27 de enero de 2009

Pensant en mi


Totes les persones estem ben plens de virtuds, això ho he après amb el temps: el món està envoltat de persones meravelloses, que esporàdicament o totalment, apareixen, venen, tornen o se'n van de la nostra vida i pinten d'aquesta manera: els nostres dies. Malauradament, també estem formats de defectes: alguns dels quals ens fan somriure,o alguns dels quals, ens posen els pels i fins i tot els nervis de punta.

Ultimament estic sentint que m'estan posant a prova, que estic en una etapa "d'aprenentatge". Estic aprenent molt dels altres, de la vida en si, i sobretot, i més important: estic aprenent qui sóc, com sóc, què vull i per suposat: que no vull. Estic aprenent a dir si quan toca, i no quan no toca. Estic trobant un equilibri en mi que havia perdut, ja sigui per culpa meva, o per situacions que havia viscut i m'havien pintat del color que no sóc.
Començava a estar acostumada a que "juguessin amb mi", si, pot sonar "tetric, exagerat, obscur.." però és real i és el que pensava, és el que m'havien fet viure, era el que havia respirat molts dies: i si miro enrere, veig aquella noia que es resignava al mal creient que ella fins i tot mereixia allò, una noia negativa, una noia que no sabia dir no, que no sabia lluitar per el que voia... Una noia que es tanncava en 4 partes i no sabia on era i com sortir d'aquell "caos".

Però tinc els ulls tan oberts.. és tant de dia avui! hi ha tanta llum: hi ha persones que segueixen entrant a la meva vidda amb l'intenció de sortir-ne algun dia, algun dia que a ells els vagi be! i no, no és això del que es tracta... no es tracta de que algu es senti més que jo,perquè ningú és millor que jo, i per suposat, jo no sóc superior a ningú altre. Però actuo amb consequencia amb el que penso. Actuo sense fer mal a les persones. Actuo desinteressadament. Actuo amb el cap, i amb el cor. Actuo per buscar i trobar la meva felicitat alhora que aquesta impliqui la felicitat dels altres.

Odio els egoismes, les falsetats, les hipocreies, les "xuleries", les superioritats.. i per tant, renuncïo a aquests adjectius dins la meva vida...

i qui sap si des de la meva finestra no puc veure uns altres ulls que em mirin com jo sé que vull i poden mirar-me...? si. Estic segura que aquests ulls estan més aprop de mi, del que puc arribar a pensar..
i com dic molt sovint: somric.

20 de enero de 2009

raonaments.


La racionalitat sempre ocupa bona part de l'equilibri de les nostres vides. Pensar i després actuar....o potser millor actuar i després pensar? quants cops ens hem fet esta pregunta..? jo diria que,de vegades, ni parem a analitzar a quin grup pertanyem. Sempre he tingut una confusió vers això:
si primer penso i després actuo, faig tard però el risc "d'equivocar-me" acaba sent menor.. a més, quina importància hauria de donar a algú que no és capaç de esperar per mi?
si actuo i després penso.. m'enduc, em deixo portar per la corrent i aquesta, no sempre té la meta que buscava, o potser les persones i situacions amb les quals em creuo.. no són les "somiades".
I què n'extrec d'aquest raonament? doncs allò que un bon amic un dia em va dir:
-MARTA, ara mateix, ets feliç?
-mmmm.. sI!
-doncs això és degut a que en cada moment has fet " el que calia", i ara, ets on has de ser.

Potser si que tenia i té raó. Potser si que jo tinc sovint raó.
Pensar, actuar...Actuar, pensar... ? millor deixar-se guiar pel moment.. :)

i sé que no sóc perfecta, però m'agrada ser com sóc.

[BEyonce- If I were a boy]

3 de enero de 2009

em desoriento de nou.

Observes al teu voltant. Tanques els ulls i respires ben profundament. Veus caos. Trobes caos. T'envolta el caos. I el pitjor no és aquest caos que ara veus sinó el fet de saber que fa bastant, que fa molt, que fa ja massa temps que hi és.
I de sobte, de cop i volta, on menys t'esperes, de la manera que menys t'esperes, al lloc que menys creies... apareix aquell algú, sorgeix aquella xispa, neix aquella afinitat, es relacionen aquelles dos ments. I el caos se'n va, s'esfuma.. o si més no, pots sentir que les coses es començen a posar al seu lloc. No pots donar-te les gràcies a tu mateix però si que pots donar-les a l'altra persona, a aquella personeta que t'ha donat una empenteta, que t'ha adelantat en el camí de la serenitat. Confies que aquest cop tot anirà bé, veus el cel blau, cantes quan t'aixeques, suavitzes la problemàtica de les coses, evites discusions, necessites abraçades.. tot és més senzill i més bonic i penses que per fi i que sens dubte, aquesta vegada no et poden fallar... - Marta, aquest cop ja et toca una mica de "sort" (em dic a mi mateixa).
I caus, caus més avall del que havies caigut abans.
I no, no vull despertar-me ni vull pas obrir els ulls.
No vull tornar a creure com sempre que la culpa és meva.
No vull creure que sóc menys que tots ells.
No vull sentir que sempre hi haurà una altra noia que em passarà per devant tant fisica com psicologicament.
no vull sentir que em tornen a mentir.
No vull fer ús de l'adjectiu "fantàstic" perquè al final, tot acaba sent el que sempre és... una fantasia!
Un cúmul d'il·lusions que només són això, el que jo voldira que fos algun dia una relació perfecta... I tinc ganes d'esborrar moltes coses. Esborrar-les i tirar una mica enrere.. perquè vas aconseguir que anés a dormir pensant que per fi m'havia trobat, i ara, sense entendre perquè, permets que vagi al llit a dormir havent-me perdut un altre cop...