8 de julio de 2009

A volar!


Quan vaig veure aquells ulls verds pensava que estava completament boja per deixar-lo de veure simplment perquè sabia que un dia marxaria, i a més, aquest dia podia ser més aviat del que jo creia i més aviat del que fins i tot ell, dubtava.

Avui, quan s’allunyava d’esquena a mi cap el que era la seva vida, he notat un fred que amb ell mai havia sentit.MAI. Aquesta història acaba aquí, no ho he entès per les teves paraules sinó pels teus silencis.

Ens hem somrigut tot mirant-nos als ulls i sense ni tant sols saber-ho, ens hem dit adeu, sense caler que les paraules entressin dins les nostres orelles. Nosaltres no som els mateixos que abans i tampoc ho és tot això que ja no té ni nom, ara.

Els nostres camins ja no es creuen però la habitació dels meus pensaments està ordenada completament i per fi, AVUI.

I només puc repetir-me: som-hi Marta, vola.