30 de julio de 2009

Un nou lloc





Vaig tancar les finestres dels meus ulls i vaig estirar-me en aquell llit d’una forma que no recordo haver fet mai abans. Després vaig respirar profundament, gairebé com si l’aire s’acaves i hagues d’agafar-ne petites miques i fer-les meves. Tant meves com per tenir-les dins. Vaig obrir els ulls. L’últim record. El soroll que feien els mobles. L’olor dels llençols. El gust dels petons i les nits amb bona o no tant bona companyia. Un any que es resguardava en cada racó. Ara, jo, havia de fer una fotografia amb els ulls per guardar-la just al album dels records, dels bons records. He trobat a faltar amics, familiars, fins i tot algun conegut… però per primer cop a la meva vida, trobaré a faltar aquelles Quatre parets. Aquell petit món meu que m’ha fet tant gran. Aquell llit que m’ha fet somir. Els calaixos on guardava peçes del puzzle de la meva vida. Les parets que contenien trossets de mi. En un segon, viure, sentir, recordar, ancorar i despedir. Ara, somriure, recordar, i adonar-me que aquest ha estat el millor any de la meva vida.
En aquesta habitació, en aquest pis, en aquest indret de Tarragona i en aquest any, he fet una cosa molt important: m’he trobat, i aquest ha estat el repte. Ara, tot i que sigui entre unes diferents parets, en tinc un altre. No perde’m.

22 de julio de 2009

ADeU tu. Hola JO.

Quan prenen a un nen petit la seva joguina preferida, aquella que el fa somriure fins a més no poder, està trist, plora, la troba a faltar.
I els humans, tots, ja siguem grans o ben bé petits, en seguim els mateixos passos amb tot el que ens passa. Quan perdem quelcom prenem dos camins, ens lamentem o plorem. El camí d’afrontar la realitat apareéis més tard.
La quesito és: què passa quan no es troba a faltar quelcom que ens han pres, o millor dit, quelcom que se n’ha anat per propi peu?
Sembla una pregunta fácil i sencillament, ho és. Volem no sentir-nos bé quan oblidem a algú, creiem que hem deixat de donar importància a aquella persona. I no és així. A vegades oblidem per necessitat. Oblidem perquè no tindrem oportunitat de poder estimar aquella persona. Oblidem perquè hi ha amors destructius. Oblidem perquè ens fa falta tenir-nos a nosaltres mateixos com en temps anteriors, com quan abans de ser com l’altra persona volia, erem nosaltres mateixos: transparents i nítids. Oblidem, perquè ens volem donar l’oportunitat que l’altre no ens ha donat!

19 de julio de 2009

la sort, dorm!


El sol fa que els meus ulls brillin.
La suau brisa mou els meus cabells, en direcció nord, sempre endavant.
Les bones amistats i jo, ens donem de la ma i somriem. No falten els bons records ni els somriures.
La meva casa té les parets pintades del color d’amor.
Fora el carrer les flors m’ensenyen les mil tonalitats de la vida i els ocells, els mil sons dins de l’escala de les mil notes possibles.
Tot va a una velocitat perfecta. Sóc capaç d’acomiadar els que se’n van i de donar la benvinguda als que arriben.
Dins la motxilla que duc a l’esquena, tinc una gran varietat de sentiments: amor, tendresa, confiança, alegria… és més, en tinc excedents i per tant, puc compartir-los amb la gent que m’envolta.
L’aigua de la piscina és una mica freda però jo, he deixat de ser-ho.
El mirall de la vida és completament net i la meva imatge és nítida.
El meu coixí és molt acollidor i hi ha dies en els quals vaig a dormir i no em fan falta els somnis.
El cel em queda lluny, però encara m’hi queda més l’infern.
He deixat de creure en sorts, però ara crec en mi.
He tirat una moneda enlaire, ben amun (cap al nord del cel) i aquesta m’ha dit que avui, igual que ja em passa molt últimament, és un bon dia.

8 de julio de 2009

A volar!


Quan vaig veure aquells ulls verds pensava que estava completament boja per deixar-lo de veure simplment perquè sabia que un dia marxaria, i a més, aquest dia podia ser més aviat del que jo creia i més aviat del que fins i tot ell, dubtava.

Avui, quan s’allunyava d’esquena a mi cap el que era la seva vida, he notat un fred que amb ell mai havia sentit.MAI. Aquesta història acaba aquí, no ho he entès per les teves paraules sinó pels teus silencis.

Ens hem somrigut tot mirant-nos als ulls i sense ni tant sols saber-ho, ens hem dit adeu, sense caler que les paraules entressin dins les nostres orelles. Nosaltres no som els mateixos que abans i tampoc ho és tot això que ja no té ni nom, ara.

Els nostres camins ja no es creuen però la habitació dels meus pensaments està ordenada completament i per fi, AVUI.

I només puc repetir-me: som-hi Marta, vola.

2 de julio de 2009

Pàgines.


Tot queda una mica enrere. Avui, ben bé no sé què escric. No se si vull callar o dir-te moltes coses. No sé si el destinatari d'aquestes paraules ets tu, si sóc jo, si és la vida mateixa...

Fora el carrer fa una calor espantosa, no pas més de la que em proporcionaves les nits de guerres de petons i d'abraçades abans i després que surtis el sol.En aquell llit hi dormiem tres, però dissimulava el fet de saber que ella hi era. tu m'abraçaves tant fort, amb els dos braços.. que creia ben bé que erets meu. Sóc feliç i quan em falten els somriures.. sé on trobar-los, tot i això, hi ha moments en els quals tanko els ulls i no et veig, i tinc por. Por perquè per primer cop, la realitat que ens incloïa als dos m'agradava i no em feia gens de por...
M'agrada escriure i em vaig adelantar als fets... vaig escriure un futur on hi apareixies tu, i ara, l'únic que puc fer és borrar aquelles pàgines i viure-les i escriure-les de nou, sense tu ni aquella història d'amor que per tu sempre serà un secret, i per mi...
sóc feliç però no em costa gens reconèixer que avui volia dormir entrellaçada entre llençols amb olor de tu.