22 de julio de 2009

ADeU tu. Hola JO.

Quan prenen a un nen petit la seva joguina preferida, aquella que el fa somriure fins a més no poder, està trist, plora, la troba a faltar.
I els humans, tots, ja siguem grans o ben bé petits, en seguim els mateixos passos amb tot el que ens passa. Quan perdem quelcom prenem dos camins, ens lamentem o plorem. El camí d’afrontar la realitat apareéis més tard.
La quesito és: què passa quan no es troba a faltar quelcom que ens han pres, o millor dit, quelcom que se n’ha anat per propi peu?
Sembla una pregunta fácil i sencillament, ho és. Volem no sentir-nos bé quan oblidem a algú, creiem que hem deixat de donar importància a aquella persona. I no és així. A vegades oblidem per necessitat. Oblidem perquè no tindrem oportunitat de poder estimar aquella persona. Oblidem perquè hi ha amors destructius. Oblidem perquè ens fa falta tenir-nos a nosaltres mateixos com en temps anteriors, com quan abans de ser com l’altra persona volia, erem nosaltres mateixos: transparents i nítids. Oblidem, perquè ens volem donar l’oportunitat que l’altre no ens ha donat!