31 de diciembre de 2009

ets la meva festa

En aquells llençols no vaig tenir fret.

N' havia tastat d'altres però reconec que cap coixí m'havia acariciat amb aquella tendresa.
Jo, al costat d'aquells ulls verds tintats també d'un suau marró, vaig viure totes les festes en una sola nit. El carnaval dels seus llabis, el nadal de les seves mans, els millors brindis encaixant les mans, vàrem jugar el millor partit i vam regalar-nos les mirades, la nit i les paraules. Em sembla que fins i tot junts vam ser la festa de Tots Sants....
però a la nostra manera, hi érem tots, però potser no érem tant sants.

et veig =)

se'n va...

S'ha fet tard, giro els meus ulls cap un paissatge si més no llunyà i ja no hi ets. Te n'has anat tant ràpid que gairebé no m'he n'he donat compte. Ara, penso amb tot el que em compartit i m'aturo a mi mateixa tot mirant un calendari que s'arrenca i canvia el 9 pel 10, un número tant rodó com la lluna que il·lumina aquesta gran nit. 
Te n'has anat i deixes darrere juntament amb mi, molts inovidables moments. Però no és només això, també hem compartit secrets, amors, errors, amistats, trossos de vida que tanta força em donen al matí quan els recordo.


Has marxat tant ràpid que no he pogut dedicar-te el meu millor somriure... però ara hi és ell i això és el millor dels brindis que faré aquesta nit. Te n'has anat 2009, però hi és ell, el 2010...
i el vull viure tant intensament, que ho faré a partir de la última campanada que posa fi a tot i inici a tota la resta.


Bonanynouatothomifelicitatpertots!

21 de diciembre de 2009

Ho tinc

Estimats Reis Mags,
les festes Nadalenques ja estan aquí i em suposo que és el moment de demanar-vos mil coses en recompensa per haver-me portat tant i tant bé aquest any.
No he mentit, i si ho he fet només ha estat a mi mateixa i ja m'he perdonat, he parlat moltes nits amb el coixí i m'ha promés que la pròxima vegada ho faré millor!
He estimat molt, bé i a tothom, potser més a mi mateixa que als altres... ho confesso però també vull dir-vos que no me n'arrepenteixo del tot, es comença per aquí.
He pecat, he robat molt de l'amor que debia als altres i me l'he guardat per a mi, per quan em fes falta, per quan començés el fred però no he deixat a ningú sense el meu afecte, ni sense el seu propi.
He apostat sense perdre la totalitat de les fitxes. He jugat bé i net.
He somrigut fins a cargolar-me de mal de panxa i he intentat que aquest "mal" s'encomanés als més pròxims, als meus trossos de vida. També he tingut por i m'he amagat de mi mateixa, porteu-me una mica de seguretat però no em lleveu la que ja tinc, que considero que m'és molt suficient i necessaria.
Aquest any, des de la llar de foc de casa meva, us demano que em deixeu posar a prova 365 dies més. La pròxima vegada que us escrigui prometo mantenir-me com cada any: fent una valoració positiva de les 365 llunes anteriors.
Us adjunto a la carta un xic de felicitat per vosaltres,
extreta dels petits excedents de la meva.

Poques coses han canviat des de l'última vegada que vaig escriure-us, simplement,
ja no somio realitats.
Ara les visc =)

és Nadal.

Ahir em volia menjar el món però ell fou més ràpid, més intrèpid, se'm va menjar a mi i a trossets.

Quan em vaig llevar i vaig observar el fred paissatge, vaig adonar-me que l'hivern també havia arribat a mi, molt dins meu. Com qui canta sense saber-se la lletra, com qui estima sense saber què és l'amor, com aquell que aposta sense fitxes.
Tinc les mans fredes, el cap calent i el cor en repòs. Sé quin és el meu regal de reis però no vull desembolicar-lo... confesso, molt fluixet, que la complexitat dels meus sentiments en ocasions em fan tenir por.
I encara em fa més por haver de fer-me confessions a mi mateixa,

és Nadal.

5 de diciembre de 2009

Cosa de dos

En pocs segons puc tornar-me adicta a les abraçades que em fas amb els ulls

En tant sols dos minuts puc perdre'm quan es saludin els nostres rostres.
Puc apostar totes les fitxes si em promets que no deixaràs de fer música amb l'acceleració del ritme de la meva forma de sentir.

JUGUEM-NOS.

miralls de mi

Els infants temen perdre's en indrets desconeguts, és quelcom que acaba sent obssessiu i que, amb el pas del temps, pot vestir-se d'una por amb una esperança de vida elevada. Podem córrer el risc de ser covards mitja vida, podem arribar a ser capaços d'omplir innumerables llistes de situacions i coses que temem, que volem evitar, que esquivem.


Quan era petita temia els laberints, entrava i mai en sortia. Pensava que mai seria capaç de tornar en aquell indret, no volia jugar a perdre'm, no anhelava haver-ho de fer sola.
Però armada de valor, he retornat al laberint. He enredat els meus dits amb els teus cabells rebels i he sortit d'aquest joc amb valentia. He fet diana just al vell mig del centre d'aquell desconcertant país de passadíssos i he trobat una valiosa recompensa.


Un mirall de dues cares on m'he vist i m'he pogut veure.

Un adéu

Mentre les proporcionades i fredes bolbes de neu lliscaven en una atmòsfera d'equilibri, jo restava ubicada a l'extrem nord de la meva habitació, just al costat de la finestra.
Observava la formació de les petites partícules de neu mentre jo també em fonia en cada mateix instant; però lluny de mi mateixa. El terreny quedà plà però la nevada fou considerable, les conseqüències del temporal es van servir amb la sopa freda de dies posteriors.

Vaig escriure't una postal de Nadal, vaig col·locar la imatge del teu rostre just al costat d'un despampanant arbre verd plé dels llums de la felicitat que aquests dies es troben al primer plat del menú. En arribar els postres vaig percatar-me que el rostre d'angelet de la postal s'havia fos com la neu i que tu erets lluny d'aquí, dotat d'un bitllet de primera classe en destinació a  un món on no em trobaràs mai; miro la nostra fotografia mentre per les meves venes circula una sang de color negre-fum, hi ha persones que no s'obliden... però coses que no es perdonen.

Aigua de tardor

Faltava menys d'un quart de vida perquè la lluna és vestís de plenitud. El cel era d'un to rosat, paral·lelament al vi que no vàrem necessitar per guarnir l'àpat dels sentits. 
Ens assentàrem en aquell calendari de desembre tot posant-nos-hi de peus, en un aigua gelada i delirant. Pintant en rotulador negre els extrems del què viviem.


Tenia els pensaments en cada diumenge i el cos dins la casella dels dilluns. La festa s'inicià quan vaig topar amb el número en roig d'aquell calendari. Vaig vestir les sensacions de cel·lebració i vaig fer, juntament amb la teva pell, un brindis per allò que trobariem a l'altra banda de l'horitzó que s'escenificava davant els nostres ulls. Aquella troballa que s'amagava per a ser descoberta qui sap si en un desembre o un gener.


L'aire efectuava una cursa intrèpida; rival amb sí mateix... i jo mentre restava quieta i pensativa, m'adonava que el cel rosat es projectava en l'hivern de les meves mans. Però les teves estaven calentes i vas acollir-me a la teva llar, els teus dits estimaven els meus, la casa de les carícies resultà ser el millor capríci d'un inici d'hivern. Una dolça mort de la tardor.