30 de enero de 2009

bufant els moments


tenia els teus ulls clavats en els meus. Et miraba i alhora intentava esquivar aquella connexió, aquest cop però, tenir-te aprop no em feia mal, tota la confusió no em movia del meu lloc: Jo sabia on era, i per primer cop, tu estaves ben perdut. T'acostes, em toques el cabell i em recordes algunes de les coses que els dos vam viure, algunes de les coses que no han parat de rondar pel meu cap des d'aquell moment... coses que tu penses que no he recordat ni un moment.. moments que creus que només m'han fet bé, i saps que? no tot ha estat tant bonic, almenys per a mi.
i jo, perplexa, em miro el braç, com smpre ho feia, i veig que aquells pels de punta s'han adormit... i fins i tot, al despedir-nos.. no tinc ganes d'un d'aquells petons de bona nit amb gust de maduixa.
no sé que ha passat però el temps ha bufat els moments. Vaig admirar aquella sensació, realment, la vaig admirar molt després de tani tant temps..
Realment, estic bé, estic molt bé!

27 de enero de 2009

Pensant en mi


Totes les persones estem ben plens de virtuds, això ho he après amb el temps: el món està envoltat de persones meravelloses, que esporàdicament o totalment, apareixen, venen, tornen o se'n van de la nostra vida i pinten d'aquesta manera: els nostres dies. Malauradament, també estem formats de defectes: alguns dels quals ens fan somriure,o alguns dels quals, ens posen els pels i fins i tot els nervis de punta.

Ultimament estic sentint que m'estan posant a prova, que estic en una etapa "d'aprenentatge". Estic aprenent molt dels altres, de la vida en si, i sobretot, i més important: estic aprenent qui sóc, com sóc, què vull i per suposat: que no vull. Estic aprenent a dir si quan toca, i no quan no toca. Estic trobant un equilibri en mi que havia perdut, ja sigui per culpa meva, o per situacions que havia viscut i m'havien pintat del color que no sóc.
Començava a estar acostumada a que "juguessin amb mi", si, pot sonar "tetric, exagerat, obscur.." però és real i és el que pensava, és el que m'havien fet viure, era el que havia respirat molts dies: i si miro enrere, veig aquella noia que es resignava al mal creient que ella fins i tot mereixia allò, una noia negativa, una noia que no sabia dir no, que no sabia lluitar per el que voia... Una noia que es tanncava en 4 partes i no sabia on era i com sortir d'aquell "caos".

Però tinc els ulls tan oberts.. és tant de dia avui! hi ha tanta llum: hi ha persones que segueixen entrant a la meva vidda amb l'intenció de sortir-ne algun dia, algun dia que a ells els vagi be! i no, no és això del que es tracta... no es tracta de que algu es senti més que jo,perquè ningú és millor que jo, i per suposat, jo no sóc superior a ningú altre. Però actuo amb consequencia amb el que penso. Actuo sense fer mal a les persones. Actuo desinteressadament. Actuo amb el cap, i amb el cor. Actuo per buscar i trobar la meva felicitat alhora que aquesta impliqui la felicitat dels altres.

Odio els egoismes, les falsetats, les hipocreies, les "xuleries", les superioritats.. i per tant, renuncïo a aquests adjectius dins la meva vida...

i qui sap si des de la meva finestra no puc veure uns altres ulls que em mirin com jo sé que vull i poden mirar-me...? si. Estic segura que aquests ulls estan més aprop de mi, del que puc arribar a pensar..
i com dic molt sovint: somric.

20 de enero de 2009

raonaments.


La racionalitat sempre ocupa bona part de l'equilibri de les nostres vides. Pensar i després actuar....o potser millor actuar i després pensar? quants cops ens hem fet esta pregunta..? jo diria que,de vegades, ni parem a analitzar a quin grup pertanyem. Sempre he tingut una confusió vers això:
si primer penso i després actuo, faig tard però el risc "d'equivocar-me" acaba sent menor.. a més, quina importància hauria de donar a algú que no és capaç de esperar per mi?
si actuo i després penso.. m'enduc, em deixo portar per la corrent i aquesta, no sempre té la meta que buscava, o potser les persones i situacions amb les quals em creuo.. no són les "somiades".
I què n'extrec d'aquest raonament? doncs allò que un bon amic un dia em va dir:
-MARTA, ara mateix, ets feliç?
-mmmm.. sI!
-doncs això és degut a que en cada moment has fet " el que calia", i ara, ets on has de ser.

Potser si que tenia i té raó. Potser si que jo tinc sovint raó.
Pensar, actuar...Actuar, pensar... ? millor deixar-se guiar pel moment.. :)

i sé que no sóc perfecta, però m'agrada ser com sóc.

[BEyonce- If I were a boy]

3 de enero de 2009

em desoriento de nou.

Observes al teu voltant. Tanques els ulls i respires ben profundament. Veus caos. Trobes caos. T'envolta el caos. I el pitjor no és aquest caos que ara veus sinó el fet de saber que fa bastant, que fa molt, que fa ja massa temps que hi és.
I de sobte, de cop i volta, on menys t'esperes, de la manera que menys t'esperes, al lloc que menys creies... apareix aquell algú, sorgeix aquella xispa, neix aquella afinitat, es relacionen aquelles dos ments. I el caos se'n va, s'esfuma.. o si més no, pots sentir que les coses es començen a posar al seu lloc. No pots donar-te les gràcies a tu mateix però si que pots donar-les a l'altra persona, a aquella personeta que t'ha donat una empenteta, que t'ha adelantat en el camí de la serenitat. Confies que aquest cop tot anirà bé, veus el cel blau, cantes quan t'aixeques, suavitzes la problemàtica de les coses, evites discusions, necessites abraçades.. tot és més senzill i més bonic i penses que per fi i que sens dubte, aquesta vegada no et poden fallar... - Marta, aquest cop ja et toca una mica de "sort" (em dic a mi mateixa).
I caus, caus més avall del que havies caigut abans.
I no, no vull despertar-me ni vull pas obrir els ulls.
No vull tornar a creure com sempre que la culpa és meva.
No vull creure que sóc menys que tots ells.
No vull sentir que sempre hi haurà una altra noia que em passarà per devant tant fisica com psicologicament.
no vull sentir que em tornen a mentir.
No vull fer ús de l'adjectiu "fantàstic" perquè al final, tot acaba sent el que sempre és... una fantasia!
Un cúmul d'il·lusions que només són això, el que jo voldira que fos algun dia una relació perfecta... I tinc ganes d'esborrar moltes coses. Esborrar-les i tirar una mica enrere.. perquè vas aconseguir que anés a dormir pensant que per fi m'havia trobat, i ara, sense entendre perquè, permets que vagi al llit a dormir havent-me perdut un altre cop...