29 de noviembre de 2009

Sentint

Les parets eren fosques i tenien instants de tela, d'un color tarronja-mandarina. Quan el vent movia el meu cabell sentia olor a pluja i quan recordo com somreia en aquell indret... construeixo poc a poc un petit racó per quedARm'hi,
Els acords de les guitarres tocaven suaument a la porta dels meus timpans i el meu cor anava al compàs dels cops d'aquella bateria.
I ara, hores després de la pluja; componc un trosset més de melodia i me'l menjo tot senser.

Tinc ganes de menjar-me la música de la meva vida.
Els sons dels meus somiures.
De menjar-me el temps, el món... i això que sento.

3 comentarios:

Striper dijo...

Ara pots menjat el mon.. Ah pero no comencia a mosegarme a mi.

Anónimo dijo...

Ben dit, que aquesta dona és un perill....xDDDD

Martaaaa! Esperem que et llencis per fi i sense complexes. Això, juntament amb la maduresa i la fortalesa i confiança en una mateixa, és el que fan que una dona sigui una dona.

Cuida't, petita damisel.la,i sigues feliç, que com amic sempre estaré allí per ajudar-te

Carlos

Anónimo dijo...

Ben dit, que aquesta dona és un perill....xDDDD

Martaaaa! Esperem que et llencis per fi i sense complexes. Això, juntament amb la maduresa i la fortalesa i confiança en una mateixa, és el que fan que una dona sigui una dona.

Cuida't, petita damisel.la,i sigues feliç, que com amic sempre estaré allí per ajudar-te

Carlos