19 de marzo de 2009

l'únic que es pot fer, és INTENTAR.

10.30
A l'esquerra tu i un somriure. A la dreta jo i un altre somriure. Al centre, l'aire que amaga el que ens diem amb els ulls al saludar-nos.
Les parets avui estan plenes de cartells, plenes de senyals; sembla ser que la ciutat s'ha vestit de color per tu i per mi. Sembla ser que avui és i ha de ser un dia feliç. Entre el soroll dels carrers s'amaga un silenci que ens envolta, un silenci que ens protegeix i que em permet sentir i apreciar el soroll que fan les teves passes, una després de l'altra, continuament..
Ens preguntem mutuament on anem i seguim caminant. De vegades en silenci, de vegades cridant molt fort, però caminem, i ens mirem als ulls... I alhora, no deixem de parlar. No ens adonem que no ens importa on estem anant, no ens adonem que l'únic que valorem de tot allò és que anem a un lloc, però hi anem junts. Hi anem. Hi arribarem junts. Hi estarem junts.
Després que l'agulla del rellotge passi un cop i un altre per damunt el número 12, l'1, el 2.. i així simultaneament, ens diem adeu. Amb una mirada, amb un petó, amb una carícia o amb una abrassada. No importa com, però ens diem adeu amb un somriure..
I com sempre he dit, cada dia aprenc alguna cosa nova. Ultimament aprenc que 5 minuts de somriures d'un dia.. em són més que suficients per dir que sóc feliç.
Res és fàcil, els sentiments, l'amor i la vida en són gran exemple, tot i això, la felicitat es troba en aquests conceptes, en algunes sensacions. Entre elles, el fet que algú sàpiga que t'agrada el yogur de coco o que dorms amb un pijama de la Kitty.

L'únic que es pot fer, és INTENTAR.