20 de enero de 2010

Vaig dormir amb tu


Estimada,


T’escric perquè vull confessar-te moltes coses, algunes que m’has ensenyat tu i algunes que, a hores d’ara, ja he après jo.

Ens haviem trobat casualment en alguns indrets, en els rostres d’altres persones i fins i tot, en instants de pensaments de la meva vida on vaig fluixejar d’optimisme.

Mai vaig saber si al teu costat vaig fer-me gran o m’anava empetitint... perquè no et conexia en profunditat. Bé, tampoc volia fer-ho però em preguntava moltes coses sobre tu, perquè la gent et nombrava molt sovint. Saps? Et conexia tothom i sense entendre per quin motiu, les persones que havien conversat amb tu, aquelles que se t’havien apropat, m’havien assegurat que tenies la capacitat de fer veure les coses d’una altra manera, a tothom. Aleshores era innocent i gairebé no creia en mi, tampoc vaig creure les paraules de boques alienes a la meva.
Sense saber gaire de tu, causaves en mi certa por a la que mai m’havia volgut enfrontar després d’alguns passats adeus.
Era un 5 de maig, quan em vaig despertar et vaig mirar i tenies els ulls foscos i el teu vestit era del color de la tempesta, fosc i gairebé negre. Recordo que no sabia res de tu i que en aquell moment ni tant sols em parlaves. T’havies posat dins la meva vida i dins els meus llençols però estava completament perdut, no entenia res, aquella mirada teva no em deia res i m’anava perdent. Tenia fred i fora el carrer ja feia sol, eren les 11 del matí i vaig sentir la melodia del meu telèfon mòbil. Em vas abraçar molt fort per l’esquena i aquell va ser el moment més important de la meva vida.
Vas ser l’única que va saber fer-me madurar en un moment, vas ensenyar-me a rebovinar instants de la meva vida en pocs segons, vas posar les cartes sobre la taula i vas mostrar-me que hi ha partides que es perden sense haver guanyat.
Tu, que tenies les mans fredes, vas ser l’única capaç de parar el temps dels meus pensaments, l’única capaç de gelar-me el cor, l’única capaç de transformar les tres fotografies d’aquell calaix desert en el meu únic record.
Tu, m’abraçaves tant fort que va ser com entrar dins meu ; els dos dins meu. Er auna sensació tant nova que quan vaig sentir-la no hi havia por, no hi havia errors, no hi havia culpables ni culpes, no hi havia amor ni desamor. Ni lògiques ni explicacions. Només tu i jo.

De cop i volta vaig tornar a obrir els ulls. Tenia el telèfon a la mà i tu ja no hi erets. Estava sol i tenia fred. Em trobava en una realitat nova i en una vida nova.

Quan vaig deixar el mòvil sobre els llençols vaig mirar al voltant i les partes de la meva habitación havien passat del blau al blanc. El pitjor ja no era que te n’haguèssis anat, ni tant sols em va fer mal la trucada.

Vaig aixecar-me. El peu dret, després d’esquerre. Vaig obrir la porta i el llum. Davant meu i havia un mirall i vaig acostarm-hi. No em trobava e cap dels racons d’aquell mirall. Aquella trucada va trencar-me els esquemes, el dia i la meitat del meu reflex.

Tu, el meu millor amic, acabaves de perdre la teva vida i prenies un tros de la meva. Em feia gran en un moment i alhora petita de per vida.  I jo, quan vaig mirar els meus llençols, vaig adonar-me que la que havia dormit amb mi havies estat tu,   la mort.

7 comentarios:

Striper dijo...

Una historia trista la mort sempre es trista-

Llop Estepari dijo...

M'he fet seguidor teu, per que m'agradden els teus escrits. Rebuscant per aquí t'he trobat i m'has donat un alé d'aire fresc.

quim dijo...

fascinant....la mort mai és trista, és com menjar, dormir, o respirar, una part de nosaltres.
m'agrada molt com escrius

quimgilipoeta.

Anónimo dijo...

Sé que esto suena tonto, pero te lo digo en serio, deberías dejar esta tontería de estancarte sólo en el blog y lánzate a escribir una novela. Tienes la capacidad suficiente para hacerlo, sólo te falta saber mantener el ritmo y el nivel, y eso cuesta, pero puedes hacerlo.

Ja saps qui sóc no?

X cert, ja em diras si t vas llegir Villalonga.

Ale, de un dels teus amics i un company de hobby.

fdpmartineznaila dijo...

molt profund.. no ens coneixem però tb t'animo... :)

Kuko dijo...

se que no es mi idioma, pero lo que alcanse a leer, me gusto :)

saludos y buen dia

atte. kuko

Sweetheart dijo...

Si tanques els ulls, descobreixes la seva realitat, aquella que ha perdurat en cada una de les persones que no l'oblidem. Llavors serà quan podràs agafar-li la mà, ell et somriurà, amb aquella mirada de no haver trencat mai un plat que segueix tenint, i et dirà que l'acompanyis en aquest llarg viatge que ha hagut de fer sol.
Sempre, sempre que tanquis els ulls, ell hi serà. Per dominar cada un dels reflexos de la vida, per ajudar-te a travessar aquell canal que et fa tantíssima por, o senzillament, per eixugar-te les llàgrimes que t'ha provocat el seu adéu.