26 de noviembre de 2010

De cop i volta, estimes

La meva cambra estava en silenci, fora el carrer la temperatura tocava els graus baix zero i jo, em cobria les mans amb la manta per no sentir tant aquell hivern que trucava a la meva porta, que volia entrar. De cop i volta, tenia ganes de fumar, ganes d’empassar-me els meus pensaments i convertir-ho tot en boira, en un fum fonedís... Era realment un desitg estúpid, jo, xuclant un cigarret? si mai havia estat així. Si, era una estupidesa però la vida és així... des d’aquell primer tot, des d’aquell primer t’estimo no dit però tant sentit, et promets coses. Et dius a tu mateixa que no hi tornaràs a caure si no és per bé. Et promets que a la pròxima t’enamoraràs d’alguna altra persona amb el cap. I el cor guanya, sempre, i fins i tot a l’hivern, que ens agafa en fred i no en calent. T’esforçes i et promets mil coses, et dius que tens una voluntat enorme i que ets genial, que ho estàs fent bé i després, una nit freda d’hivern com la d’ahir, decideixes anar passos enrere enmig del fred per SENTIR amb majúscules, o bé, també, decideixes estimar un home, t’arriques, mates les pors i un matí d’hivern com el d’avui, t’adones que aquest home té por però et sent. I et quedes amb aquesta versió, “em sent”. I si, també, una tarda d’hivern com la que serà avui, saps que aquell home et mirarà amb aquells ulls verds, et somriurà i et ficarà els pels de punta amb les coses que diu i amb les que et fa entreveure entre línies. Ell és així: prou fort per retenir-me i prou intel·ligent per estobar-me... però em sent, m’ho va dir amb aquella mirada quan em va demanar que em quedés amb ell i jo encara no havia arribat, ni havia marxat.

2 comentarios:

Sergi.. dijo...

Gràcies per cada paraula, per cada sentiment escrit i amagat entre línies, gràcies per aquest blog, per les llàgrimes que avui surten de mi, per commoure a aquet petit cor.. Gràcies Marta..

NaiaraRuiz dijo...

Uy nena! Quin sentiiiment!
M'agrada, molt.