25 de mayo de 2011

Viure des de la simplicitat

La Magda resta just a la dreta d'ell, l'Andreu. Sembla una mica més gran que ell, però ell té una mirada més serena i alguna arrugueta més al front. Ella porta el cabell recollit i ell l'únic que recull són les mirades ingenioses i intrigants de la noia. L'Andreu es veu un refresc rosat i, poc a poc, discretament, de la menja en silenci, amb la mirada desintencionadament interessada en el rostre d'ella. La Magda, tot i semblar insegura i tímida, sap que aquella nit no dormirà sola però no vol posar-li fàcil i per això somriu. Sense mirar-lo als ulls, però. El local és calurós i fosc però les seves pells tenen fred, només aparentment, perquè la sang que recorre les seves venes és purament foc, passió. Sota la taula els seus peus juguen al joc de no trobar-se. Ella s'ha vestit de color blanc, per semblar més pura i menys llançada. Ell ha escollit el negre per semblar més seriós i informal. Jo, que sóc a 200 metres de la seva taula, vestida d'un gris cendra, com si jo en aquell indret fos la tonalitat intermèdia de l'amor, observo la rapidesa del temps i de les mirades i el poder de la passió, des de fora. Amb to objectiu, per entendre'ls. 
Quant temps, quantes paraules, quantes taules a dos i quantes espelmes que ja s'han fos, quantes oportunitats de triar, de quedar-se, d'anar-se'n. Tantes coses en tant poc espai. 
Jo solc visitar aquell local per parlar amb mi mateixa però avui espero algú.El vestit que duc no es el de les ocasions especials però m'he vestit del millor dels meus somriures i hi m'he emportat les meves mirades sinceres, per si em feien falta, per si necessitava parlar a través d'elles. Avui no tinc ganes de jugar cap paper, avui em jugaré les cartes. Avui no he demanat una copa per sentir-me més segura sinó que, la seguretat que m'envolta, em permetrà gaudir d'una bona copa. Avui no espero, ni imagino, ni demano. Tampoc sobreentenc. 
Quants amors, quantes cites preparades, quantes expectatives posades dins cada glop d'alchol. Quantes paraules que es consumeixen amb cada segon, quantes pors. Quantes mans que no es toquen, quants petons que no neixen mai. 
I jo aquí, observant i esperan-te. Fent simple el meu món i esperant que les úniques paraules que em diguis quan arribis siguin tant simples com un "estic aquí". Perquè si has vingut per estar-hi, jo em quedaré aquesta nit per ser-hi. I això és tot el que necessito: VIURE!

1 comentario:

Anónimo dijo...

realment impresionant martha!. acabo de llegir el teu post "somriures i llàgrimes", recomenat per una amiga, i ara acabo d'aterrar en aquest. brutal, visceral, malancòlic, subterrani a flor de pell
magnífic

petrel