em llenço

Els dies que m’enfado amb mi mateixa són els millors. M’escridasso després que m’hagin escridassat des de fora. Avui n’és un d’ells, per sort.

Fa pocs dies vaig aprendre una nova lliçó: Les persones que ens estimen ens protegeixen. Comencen fent-ho quan ens donen de la mà abans de les primeres passes. Després ens acompanyen a l’escola, ens toquen la mà per donar-nos sort i fins i tot, quan algun ésser preciat per a nosaltres se’n va; ens donem la mà, fins l’últim moment gaudim d’una vida de protecció, d’encaixades de ments i de mans. Un afecte extrem que necessitem per anar poc a poc endavant.

Recordo quantes vegades vaig caure abans d’anar amb la bicicleta de dues rodes, també vaig caure quan aprenia a caminar i fins i tot, vaig relliscar quan em deien que no corrés al voltant de la piscina perquè estava mullat. Jo, incessantment, hi tornava.

Tots aquells que m’envoltaven ja ho sabien; jo era així, lliure però dependent.

He estat molt temps pensant que necessitava una segona opinió, en tot i sempre . Però ara, que ja no puc obrir més els ulls, em sembla que moltes de les segones opinions m’han perdut més que situat. Quan comprovava que ambdues no coincidien em perdia i deixava de tenir-ho tot clar. Potser mai vaig ser tant madura com proclamava. L’altre dia, vers una seguretat exemplar pròpia, vaig participar sola en un joc de decisions que em van fa sentir immensament segura.

Si aquesta vegada caic de la bicicleta, si rellisco, si m’erro en les meves passes; almenys estaré satisfeta de poder culpar-me a mi mateixa.