Vaig tancar els ulls... i no recordo res més. Només aquell somriure tonto que gairebé em viatjava d'orella a orella, sense punt de parada. No sé on van endinsar-se els meus sentits ni l'equipatge que vàren emportar-se. Quan hi penso revisc la pluja lleugera que feia una besada suau a un terra il·luminat i brillant, on em vaig mantenir en peu, sense relliscar.
Recordo aquella sensació de tenir les mans minimament fredes però molt plenes, i de ser capaç de tancar tant fort els punys, que em sentia inmensament segura del món que m'envoltava. Per uns instants vaig creure haver-me perdut feliçment en un món on només jo i els meus pensaments, ens abraçavem i no necessitavem obrir la porta de l'habitació on ens trovavem.
Sabia que no havia de dir res però em moria ganes de parlar... i ho vaig fer amb els ulls.
1 comentario:
Amb aquests ulls que tens segur que vas dir coses precioses.
Publicar un comentario