Pluja de pensaments

No sé ben bé d'on sorgeix aquest incansable fred que arrossega la cua pels racons del meu palau. No entenc perquè aquest corrent d'aire m'embolcalla si he tancat les portes, si fa temps que estic aquí dins, si els meus pensaments estan justificats per les radiacions més fortes d'un sol que podria haver nascut un agost. No entenc perquè no vaig a dormir sola quan això és el més fàcil, si es que no fa fred, però reconec que tampoc em sobren les mantes.
Fora el carrer plou. Les gotes que resten inmòvils a la superfície fan que hagi d'apretar molt fort els meus peus sobre el terra, justament per no tenir la sensació de caiguda quan miro endavant i me n'hi vaig. Perquè si fracasso, si rellisco sent ja conscient que el terra estava mullat, la caiguda podria fer mal. Quan vegi que el terreny es segur em posaré les botes, obriré la porta poc a poc, mirant de no esquitxar-me de pluja i tot i que agafaré el paraigues, caminaré endavant.