éres, ets, seràs

Acabo d’arribar a casa amb tres flors a la mà, una per cada any que no te l’he poguda donar. Ets lluny. Aquest any t’he comprat un clavell de color blanc, perquè siguis on siguis, puguis veure les coses amb més puresa i claredat. Aquí tot segueix igual, res ha canviat: ni tant sols la meva manera d’anyorar-te. Saps? Aquí parlem sovint de tu, de les coses boniques i d’aquelles frases tant teves que em (i ens) fan riure i somriure al mateix temps. 

Jo i ella recordem les pessigolles que et feiem, i les que tu ens feies a la ment, amb les teves dolçes paraules. Ja n’erets de feliç, ja.. i encara, quan miro les fotografies de la nostra infància, t’hi veig molt, de feliç. I et vull demanar perdó... hi ha dies que encara m’enfado perquè te’n vas anar lluny… i no em vas avisar. No hi hagués pogut fer res... però t'hagués pogut dir adéu. Ara, però, ja no hi ha culpes ni culpables sinó bons records.. i et somric esperant que tot i que estiguis en un paradís molt llunyà, et recordis molt de mí i em diguis bona nit en silenci, com jo ho faig sempre.

3 anys sense tu… i amb tú.