Viure des de la simplicitat

La Magda resta just a la dreta d'ell, l'Andreu. Sembla una mica més gran que ell, però ell té una mirada més serena i alguna arrugueta més al front. Ella porta el cabell recollit i ell l'únic que recull són les mirades ingenioses i intrigants de la noia. L'Andreu es veu un refresc rosat i, poc a poc, discretament, de la menja en silenci, amb la mirada desintencionadament interessada en el rostre d'ella. La Magda, tot i semblar insegura i tímida, sap que aquella nit no dormirà sola però no vol posar-li fàcil i per això somriu. Sense mirar-lo als ulls, però. El local és calurós i fosc però les seves pells tenen fred, només aparentment, perquè la sang que recorre les seves venes és purament foc, passió. Sota la taula els seus peus juguen al joc de no trobar-se. Ella s'ha vestit de color blanc, per semblar més pura i menys llançada. Ell ha escollit el negre per semblar més seriós i informal. Jo, que sóc a 200 metres de la seva taula, vestida d'un gris cendra, com si jo en aquell indret fos la tonalitat intermèdia de l'amor, observo la rapidesa del temps i de les mirades i el poder de la passió, des de fora. Amb to objectiu, per entendre'ls. 
Quant temps, quantes paraules, quantes taules a dos i quantes espelmes que ja s'han fos, quantes oportunitats de triar, de quedar-se, d'anar-se'n. Tantes coses en tant poc espai. 
Jo solc visitar aquell local per parlar amb mi mateixa però avui espero algú.El vestit que duc no es el de les ocasions especials però m'he vestit del millor dels meus somriures i hi m'he emportat les meves mirades sinceres, per si em feien falta, per si necessitava parlar a través d'elles. Avui no tinc ganes de jugar cap paper, avui em jugaré les cartes. Avui no he demanat una copa per sentir-me més segura sinó que, la seguretat que m'envolta, em permetrà gaudir d'una bona copa. Avui no espero, ni imagino, ni demano. Tampoc sobreentenc. 
Quants amors, quantes cites preparades, quantes expectatives posades dins cada glop d'alchol. Quantes paraules que es consumeixen amb cada segon, quantes pors. Quantes mans que no es toquen, quants petons que no neixen mai. 
I jo aquí, observant i esperan-te. Fent simple el meu món i esperant que les úniques paraules que em diguis quan arribis siguin tant simples com un "estic aquí". Perquè si has vingut per estar-hi, jo em quedaré aquesta nit per ser-hi. I això és tot el que necessito: VIURE!

viure-ho tot

Per QUÈ vivim o per QUÈ morim? 

Ens regalen la vida, ens donen salut i la mantenim si ens estimem suficientment, aconseguim diners per anar tirant i l'amor entra i surt de la nostra vida. Tot passa ràpid, però succeeix.

Després hi ha la sort, la qual alguns tenen i de la qual depenen i altres, en canvi, prescindeixen. En aquesta vida ens donen i ens treuen. És important jugar.

Però, per QUÈ vivim? que és allò que ens fa sentir i seguir de peu, aquí, dia rere dia? Vivim i ho fem d'una forma molt intensa just quan sabem per quines coses morim. Quan ens mirem al mirall i sabem que volem, estem vivint. També ho fem quan ens donen la mà o ens diuen bona nit, quan ens fan un petó, quan hi ha un inici o un final necessari. Som tot allò que ens fa sentir, i fem allò que fa sentir-nos vius. I jo, amb el pas del temps, observo com n'és de necessari viure-ho tot per tal que, si algun dia morim, sigui d'amor, de passió, d'entrega, de felicitat, o colgats de somriures. La mort no és un final, sinó que també pot ser un excés de vida. Avui, ara, aquests dies, em moro de ganes de viure. Em moro de ganes de sentir. Em moro de ganes de somriure.

Suficiències

Mentre dormia he fet les maletes, com si l'avió s'enlairés, ja, demà. Encara falta temps però, quan temps falta? la quantitat suficient com per fer les abraçades suficients a les persones que els les dec? el temps suficient per enamorar-me o potser per no fer-ho? quant temps? no sé si el suficient com per no deixar de ser jo i de somriure com fins ara. Després, en pocs mesos, faré les maletes de veritat i seré fora 9 mesos i em pregunto el mateix. Serà suficient temps per començar aquesta nova vida que fa temps que cerco? És suficient haver-ho aconseguit, si, és suficient. Suficientment vàlid perquè em fa somriure i ho desitjo... perquè em fa feliç.

10 segons per un nosaltres

No em miris així. Avui estàs especialment atractiu, mai m'havies mirat així i, ni tant sols, havies estat a tants pocs metres de mí mateixa. No, no m'agafis el braç d'aquesta manera ni em demanis que em quedi. No ho faré, creu-me, no et conec. No ho facis perquè després d'això, no tornaré a mirar-te com abans, com si no hi hagués algun vincle important entre tu i jo. Estic sentint sensacions extranyes, deixa de mirar-me. Escolta'm, fes-ho, em sents? Que no! No, no em demanis que em quedi perquè si ho fas, no me n'aniré i no deixaré que tampoc tu ho facis. M'agrades, ho sento així.. què em passa? no et conec. No em sedueixis més, perquè sóc de sucre i entre les poques paraules que ens estem dient, em vaig desfent i vaig despullan-te amb la mirada. No em diguis més coses, no m'agafis, no em miris... m'agrades, et començo a sentir.

Van ser 10 segons, els dos primers eren novetat. El tercer i el quart van ser somriures. Els dos següents van ser seducció i, just el següents segons, el número 7 em vas demanar que em quedés i el vuité segon vaig dubtar. Però els dos segons últims van ser els millors, hi va haver complicitat i tendresa, sexe i converses, tensió i admiració. El segon número deu va ser decisiu. Me'n vaig anar sense tu i, tot i que et vaig dir adéu, el dia següent vaig tornar. Vaig tornar i em vas tornar a agafar del braç... et vaig tornar a somriure i a sentir. I em vaig quedar.

somriures i llàgrimes

Ahir a la nit, després d'embolicar-me entre els llençols, vaig sentir fret. He acceptat que te'n vas anar i que, abans que ho fessis, havies estat i ens havies fet a tots unes persones feliçes. Però ahir, quan vaig notar el pes d'aquests 4 anys sense tu, vaig tenir por. Vaig acobardir-me pel ràpid pas del temps, perquè fer-me gran sovint m'espanta i temo no poder acomiadar-me d'altres persones, com ho he fet amb tu. Però saps? n'he après molt; de tu, del temps, de les coses que s'han de dir avui i de tot allò que no hem de deixr per demà. És estrany que, després de moltes llàgrimes quan te'n vas anar... hagi après la importància dels somriures. També m'ho vas saber ensenyar tu. Gràcies, preciós.

De viatge

Sóc a poques hores de tu i el temps adopta l’olor d’aquella xocolata amb regust de diumenge. 

Saps? He estat fora un temps i sé que, quan ens vejem, em miraràs amb aquells ulls de capvespre tot preguntant-me perquè no vaig tancar la porta a l’anar-me’n. Tota aquesta temporada he viatjat molt; he vist llocs fantàstics i he anat de la mà de moltes sensacions diferents. Però avui, torno. No he tingut valor d’escriure’t des que vaig fugir, perquè no em vaig escapar de tu, vaig fugir de mi i de l’ahir; però això és el que menys importa, ara. 

Jo sempre ho he sabut i ara, vull que tu ho sàpigues. Aquell dia vaig pujar al tren i em vaig deixar molt equipatge a casa teva, tant que, tot i que he necessitat temps, l’he vingut a buscar. A ell, i a tu. He tornat nova del meu viatge i encara que sé que la teva llar està mancada d’algunes coses per mi i de mi, trucaré la porta i entraré sense fer soroll, si m’ho permets. T’esperaré al saló i t’acariciaré l’esquena fins que els porus de la teva pell em sentin. Et miraré i no caldrà dir res... i només així, si aconseguim dir-nos moltes coses en silenci, serà tot com abans. 

Estar fora m’ha fet descobrir que els errors no s’equivoquen... però darrera seu hi ha molts encerts que vull cometre. T’espero, si m'ho permets.

Parets lliures

Els meus dits s’entrellaçen amb la melodia que sona en aquest racó de l’estància de dormir. Els pensaments s’escapen de les escletxes del calefactor que calma el fred que ens obsequia aquest hivern. Pujo el volum de la cançó però la meva ment crida més fort i no puc ignorar-me. Tinc fred, és innegable i com més fresc és l’ambient, més miro la teva fotografia. L’observo i t’observo, com si d’aquesta manera pogués allunyar-te de la llunyania que ja fa temps va nèixer entre el nostre “nosaltres”. En un tu que no sóc jo, ni arribem a ser nosaltres. Després, agafo l’espill i busco el meu reflex fins trobar-lo, si és que em veig capaç, si és que tinc força. Hi ha dies que em pesen les mans i els pensaments i, per això, no em veig capaç de cercar-me. Hi ha dies que tinc por d’escriure perquè no sóc capaç de pensar-me i entendre’m per dins, ni tant sols per fora. Sóc tempestuosa, no tinc calma i els meus rajos elèctrics tenen dies perjudicials.

Miro el rellotge, és tard. Observo les persianes; estan baixades, dormen, tenen els ulls clucs. Miro l’armari i és plé de roba que fa temps que he deixat de posar sobre la meva pell. Aquest indret és curiós i no deixo d’observar els rectes angles de les quatre parets que m’inclouen aquí, que m’acorralen d’alguna manera... que em protegeixen, també. Però que alhora, a la seva manera, em fan lliure.