29 de septiembre de 2010

et fas gran, preciós.

Molts dies m'aixeco amb els ulls clucs, poso el peu dret a terra i sento com el fred del subsol s'enfila per les meves cames. Hi ha dies en els quals se m'enganxen els llençols, el despertador es precipita i només desitjo uns minuts més. Encara que siguin 5. Només uns minuts, com si fossin qualsevol tresor preciat, com si la vida depengués per moments d'aquells 5 minuts més.


Avui m'he llevat de color gris, he observat el calendari i he vist que fora el carrer desenes de persones protestaven i recolzaven la vaga, es queixaven, es manifestaven. I jo, avui no m'he conformat amb els 5 minuts més. Avui, 29 de setembre del 2010, em manques tu, amic. Tu, panxulina. Tu, que te'n vas anar ja fa uns anys... tu, que erets el meu millor amic i una de les peçes claus del meu dia a dia. Tu, que vas morir i estàs privat d'aquests 5 minuts que a mi em donen tanta vida i a tu te la van treure. 
Saps? segueixo estiman-te enormement, segueixo pensan-te i dien-te bona nit, cada dia, sens falta. 
I et recordo molt, saps? i tot i que no tornis pel teu cumpleanys, tot i que no hi siguis, t'escric des d'aqui, miran-te a la fotografia de davant meu, sentin-te i somrien-te com si hi fossis... perquè no puc tocar-te, però et sento tantíssim que gairebé es com si bufessis les espelmes al meu costat. 


Felicitats petit, felicitats Edu, siguis on siguis... t'estimo.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

nena fa poc vam parlar-ne i en veure aquest petit text aquí no he pogut evitar emocionar-me!! saps??penso que siguin on siguin en ajuden molt!! :) un peto guapa!

Nuria. R.

Patrícia dijo...

Saps, estic viva, potser tens raó. I potser és ell, aquesta petita persona per la qual jo escric, per la qual vull viure i no deixar mai de somriure. Potser perquè sap donar-me una força increíble per veure les petites coses que ens envolten.
Se'n va anar, fa uns anys, però dins nostre hi serà sempre.

Un blog preciós, aniré passant. Jo encara estic entenent com funciona.

Un petó guapa!