Viure des de la simplicitat

La Magda resta just a la dreta d'ell, l'Andreu. Sembla una mica més gran que ell, però ell té una mirada més serena i alguna arrugueta més al front. Ella porta el cabell recollit i ell l'únic que recull són les mirades ingenioses i intrigants de la noia. L'Andreu es veu un refresc rosat i, poc a poc, discretament, de la menja en silenci, amb la mirada desintencionadament interessada en el rostre d'ella. La Magda, tot i semblar insegura i tímida, sap que aquella nit no dormirà sola però no vol posar-li fàcil i per això somriu. Sense mirar-lo als ulls, però. El local és calurós i fosc però les seves pells tenen fred, només aparentment, perquè la sang que recorre les seves venes és purament foc, passió. Sota la taula els seus peus juguen al joc de no trobar-se. Ella s'ha vestit de color blanc, per semblar més pura i menys llançada. Ell ha escollit el negre per semblar més seriós i informal. Jo, que sóc a 200 metres de la seva taula, vestida d'un gris cendra, com si jo en aquell indret fos la tonalitat intermèdia de l'amor, observo la rapidesa del temps i de les mirades i el poder de la passió, des de fora. Amb to objectiu, per entendre'ls. 
Quant temps, quantes paraules, quantes taules a dos i quantes espelmes que ja s'han fos, quantes oportunitats de triar, de quedar-se, d'anar-se'n. Tantes coses en tant poc espai. 
Jo solc visitar aquell local per parlar amb mi mateixa però avui espero algú.El vestit que duc no es el de les ocasions especials però m'he vestit del millor dels meus somriures i hi m'he emportat les meves mirades sinceres, per si em feien falta, per si necessitava parlar a través d'elles. Avui no tinc ganes de jugar cap paper, avui em jugaré les cartes. Avui no he demanat una copa per sentir-me més segura sinó que, la seguretat que m'envolta, em permetrà gaudir d'una bona copa. Avui no espero, ni imagino, ni demano. Tampoc sobreentenc. 
Quants amors, quantes cites preparades, quantes expectatives posades dins cada glop d'alchol. Quantes paraules que es consumeixen amb cada segon, quantes pors. Quantes mans que no es toquen, quants petons que no neixen mai. 
I jo aquí, observant i esperan-te. Fent simple el meu món i esperant que les úniques paraules que em diguis quan arribis siguin tant simples com un "estic aquí". Perquè si has vingut per estar-hi, jo em quedaré aquesta nit per ser-hi. I això és tot el que necessito: VIURE!

viure-ho tot

Per QUÈ vivim o per QUÈ morim? 

Ens regalen la vida, ens donen salut i la mantenim si ens estimem suficientment, aconseguim diners per anar tirant i l'amor entra i surt de la nostra vida. Tot passa ràpid, però succeeix.

Després hi ha la sort, la qual alguns tenen i de la qual depenen i altres, en canvi, prescindeixen. En aquesta vida ens donen i ens treuen. És important jugar.

Però, per QUÈ vivim? que és allò que ens fa sentir i seguir de peu, aquí, dia rere dia? Vivim i ho fem d'una forma molt intensa just quan sabem per quines coses morim. Quan ens mirem al mirall i sabem que volem, estem vivint. També ho fem quan ens donen la mà o ens diuen bona nit, quan ens fan un petó, quan hi ha un inici o un final necessari. Som tot allò que ens fa sentir, i fem allò que fa sentir-nos vius. I jo, amb el pas del temps, observo com n'és de necessari viure-ho tot per tal que, si algun dia morim, sigui d'amor, de passió, d'entrega, de felicitat, o colgats de somriures. La mort no és un final, sinó que també pot ser un excés de vida. Avui, ara, aquests dies, em moro de ganes de viure. Em moro de ganes de sentir. Em moro de ganes de somriure.

Suficiències

Mentre dormia he fet les maletes, com si l'avió s'enlairés, ja, demà. Encara falta temps però, quan temps falta? la quantitat suficient com per fer les abraçades suficients a les persones que els les dec? el temps suficient per enamorar-me o potser per no fer-ho? quant temps? no sé si el suficient com per no deixar de ser jo i de somriure com fins ara. Després, en pocs mesos, faré les maletes de veritat i seré fora 9 mesos i em pregunto el mateix. Serà suficient temps per començar aquesta nova vida que fa temps que cerco? És suficient haver-ho aconseguit, si, és suficient. Suficientment vàlid perquè em fa somriure i ho desitjo... perquè em fa feliç.

10 segons per un nosaltres

No em miris així. Avui estàs especialment atractiu, mai m'havies mirat així i, ni tant sols, havies estat a tants pocs metres de mí mateixa. No, no m'agafis el braç d'aquesta manera ni em demanis que em quedi. No ho faré, creu-me, no et conec. No ho facis perquè després d'això, no tornaré a mirar-te com abans, com si no hi hagués algun vincle important entre tu i jo. Estic sentint sensacions extranyes, deixa de mirar-me. Escolta'm, fes-ho, em sents? Que no! No, no em demanis que em quedi perquè si ho fas, no me n'aniré i no deixaré que tampoc tu ho facis. M'agrades, ho sento així.. què em passa? no et conec. No em sedueixis més, perquè sóc de sucre i entre les poques paraules que ens estem dient, em vaig desfent i vaig despullan-te amb la mirada. No em diguis més coses, no m'agafis, no em miris... m'agrades, et començo a sentir.

Van ser 10 segons, els dos primers eren novetat. El tercer i el quart van ser somriures. Els dos següents van ser seducció i, just el següents segons, el número 7 em vas demanar que em quedés i el vuité segon vaig dubtar. Però els dos segons últims van ser els millors, hi va haver complicitat i tendresa, sexe i converses, tensió i admiració. El segon número deu va ser decisiu. Me'n vaig anar sense tu i, tot i que et vaig dir adéu, el dia següent vaig tornar. Vaig tornar i em vas tornar a agafar del braç... et vaig tornar a somriure i a sentir. I em vaig quedar.

somriures i llàgrimes

Ahir a la nit, després d'embolicar-me entre els llençols, vaig sentir fret. He acceptat que te'n vas anar i que, abans que ho fessis, havies estat i ens havies fet a tots unes persones feliçes. Però ahir, quan vaig notar el pes d'aquests 4 anys sense tu, vaig tenir por. Vaig acobardir-me pel ràpid pas del temps, perquè fer-me gran sovint m'espanta i temo no poder acomiadar-me d'altres persones, com ho he fet amb tu. Però saps? n'he après molt; de tu, del temps, de les coses que s'han de dir avui i de tot allò que no hem de deixr per demà. És estrany que, després de moltes llàgrimes quan te'n vas anar... hagi après la importància dels somriures. També m'ho vas saber ensenyar tu. Gràcies, preciós.

De viatge

Sóc a poques hores de tu i el temps adopta l’olor d’aquella xocolata amb regust de diumenge. 

Saps? He estat fora un temps i sé que, quan ens vejem, em miraràs amb aquells ulls de capvespre tot preguntant-me perquè no vaig tancar la porta a l’anar-me’n. Tota aquesta temporada he viatjat molt; he vist llocs fantàstics i he anat de la mà de moltes sensacions diferents. Però avui, torno. No he tingut valor d’escriure’t des que vaig fugir, perquè no em vaig escapar de tu, vaig fugir de mi i de l’ahir; però això és el que menys importa, ara. 

Jo sempre ho he sabut i ara, vull que tu ho sàpigues. Aquell dia vaig pujar al tren i em vaig deixar molt equipatge a casa teva, tant que, tot i que he necessitat temps, l’he vingut a buscar. A ell, i a tu. He tornat nova del meu viatge i encara que sé que la teva llar està mancada d’algunes coses per mi i de mi, trucaré la porta i entraré sense fer soroll, si m’ho permets. T’esperaré al saló i t’acariciaré l’esquena fins que els porus de la teva pell em sentin. Et miraré i no caldrà dir res... i només així, si aconseguim dir-nos moltes coses en silenci, serà tot com abans. 

Estar fora m’ha fet descobrir que els errors no s’equivoquen... però darrera seu hi ha molts encerts que vull cometre. T’espero, si m'ho permets.

Parets lliures

Els meus dits s’entrellaçen amb la melodia que sona en aquest racó de l’estància de dormir. Els pensaments s’escapen de les escletxes del calefactor que calma el fred que ens obsequia aquest hivern. Pujo el volum de la cançó però la meva ment crida més fort i no puc ignorar-me. Tinc fred, és innegable i com més fresc és l’ambient, més miro la teva fotografia. L’observo i t’observo, com si d’aquesta manera pogués allunyar-te de la llunyania que ja fa temps va nèixer entre el nostre “nosaltres”. En un tu que no sóc jo, ni arribem a ser nosaltres. Després, agafo l’espill i busco el meu reflex fins trobar-lo, si és que em veig capaç, si és que tinc força. Hi ha dies que em pesen les mans i els pensaments i, per això, no em veig capaç de cercar-me. Hi ha dies que tinc por d’escriure perquè no sóc capaç de pensar-me i entendre’m per dins, ni tant sols per fora. Sóc tempestuosa, no tinc calma i els meus rajos elèctrics tenen dies perjudicials.

Miro el rellotge, és tard. Observo les persianes; estan baixades, dormen, tenen els ulls clucs. Miro l’armari i és plé de roba que fa temps que he deixat de posar sobre la meva pell. Aquest indret és curiós i no deixo d’observar els rectes angles de les quatre parets que m’inclouen aquí, que m’acorralen d’alguna manera... que em protegeixen, també. Però que alhora, a la seva manera, em fan lliure.

Un adéu coincident

Té la pell molt suau i els ulls molt verds, tot i que no sempre és així, sovint són de color groc. Li agrada menys la xocolata que a mi però té les mans més fredes que les meves. A ell li sobren les paraules i a mi, em sobren les mirades. Jo sóc tant bona en el joc com ho és ell però sóc més dèbil i necessito ser premiada amb sentiments. Jo corro ràpid cap a la meta, ell gaudeix corrent. Ell calla, jo parlo. Ell no diu adéu, l'interpreta en les paraules que no diu. Jo no vull dir adéu però si, també l'interpreto en les paraules que ell no vol sentir.Entre les moltes semblançes i diferències, hi ha el fet que als dos no ens agrada dir t'estimo... però jo el sento, ell no.

Relat de Nadal

                                                                        Estimat, 

T'escric perquè aquí a la vila ja han caigut les primeres bolbes de neu. A casa ja hem encès la llar de foc i els més petits ja ronden per la casa esperant obrir els regals de Nadal que s'amaguen sobre el nostre voluminós i verd arbre, el recordes? Ells t'esperen, bé, tots ho fem d'alguna manera... però jo m'he acostumat a fer-ho en silenci. L'àvia cada dia està més feble, no creiem pas que se'n surti i, cada nit, ens n'anem a dormir amb la por que no hi hagi un demà per ella. El passat diumenge em preguntà per tu; mentre jo cuinava el teu plat preferit, aquell que no necessitaba cuberteria, saps? Em va preguntar si vindries per Nadal i, tot i que me'n sento culpable, mentre em relliscaba una freda llàgrima dels ulls, vaig contestar-li un sí: tu vindries, "com cada any. L'àvia em va somriure, va tapar-se amb la manta i va submergir-se en el son. No n'era conscient però ella et veuria abans que nosaltres, aquella matinada posterior... La miro i sovint, tot i poder semblar estrafolari, veig tanta vida en ella... tant temps, tantes forçes, tant amor... que no crec que la vida tingui res dolent preparat per ella. Saps, estimat meu? Aquest serà un hivern dur, difícil, molt fred. Jo et trobo molt a faltar i, tot i que no en parlem gaire, les petites també. Saps, amor? Estem més aprop del Nadal en cada segon que em ressona a les orelles i per això t'escric com cada any, però la tinta no deixa de ser negra i la resposta no arriba. T'estimo, si, per això t'escric. T'estimo i sento la calor de les teves mans sobre les meves, cada nit; com si mai haguéssis mort. Perquè, saps? Te'n vas anar però un amor tant vital com ho és el nostre, mantindrà sempre les flames de la vida, les flames de l'hivern, del Nadal.


Bon Nadal a tothom!

Sons amb sentiment

Avui sento que l'amor és Billie Holiday amb la cançó I must have that man.

L'amor

L'amor és allò que es sent un dimarts a la tarda, enmig de res, enmig de ningú. L'amor són els silencis i els punts i apart en una conversa. L'amor, el de veritat, és l'espera, el temps.
L'amor, és immens, fort.. però ens fa febles; petits.

De cop i volta, estimes

La meva cambra estava en silenci, fora el carrer la temperatura tocava els graus baix zero i jo, em cobria les mans amb la manta per no sentir tant aquell hivern que trucava a la meva porta, que volia entrar. De cop i volta, tenia ganes de fumar, ganes d’empassar-me els meus pensaments i convertir-ho tot en boira, en un fum fonedís... Era realment un desitg estúpid, jo, xuclant un cigarret? si mai havia estat així. Si, era una estupidesa però la vida és així... des d’aquell primer tot, des d’aquell primer t’estimo no dit però tant sentit, et promets coses. Et dius a tu mateixa que no hi tornaràs a caure si no és per bé. Et promets que a la pròxima t’enamoraràs d’alguna altra persona amb el cap. I el cor guanya, sempre, i fins i tot a l’hivern, que ens agafa en fred i no en calent. T’esforçes i et promets mil coses, et dius que tens una voluntat enorme i que ets genial, que ho estàs fent bé i després, una nit freda d’hivern com la d’ahir, decideixes anar passos enrere enmig del fred per SENTIR amb majúscules, o bé, també, decideixes estimar un home, t’arriques, mates les pors i un matí d’hivern com el d’avui, t’adones que aquest home té por però et sent. I et quedes amb aquesta versió, “em sent”. I si, també, una tarda d’hivern com la que serà avui, saps que aquell home et mirarà amb aquells ulls verds, et somriurà i et ficarà els pels de punta amb les coses que diu i amb les que et fa entreveure entre línies. Ell és així: prou fort per retenir-me i prou intel·ligent per estobar-me... però em sent, m’ho va dir amb aquella mirada quan em va demanar que em quedés amb ell i jo encara no havia arribat, ni havia marxat.

Ja arriba el fred

No m'has mentit mai, ni t'has mentit mai a tu mateix... el que no m'has dit ho he sobre-entès, el que no t'has dit ho has demostrat sense adonarte'n.M'ho has posat més fàcil del que t'has proposat sempre, però mai t'he confessat que la teva fortalesa i la teva no-implicació s'esmicola quan sóc davant teu...Em sents.

Potser doncs, no és tant terrible el fet que dissimulis sentir-me com ho fas, potser és terriblement bo que, simplement, sentis les coses, em sentis a mi. Que els teus silencis tinguin el volum tant alt com perquè els pugui sentir i entendre, que les teves carícies siguin tant profundes que es quedin grabades durant dies, que el temps s'hagi sabut parar quan estem a prop i també quan hem estat lluny... Que passin més coses de les que pensem i, sobretot, que ja hagi passat una primavera, un estiu, una tardor... i ara, començi el fred.

La música i les paraules es complementen

Tanco la música, escolto els ulls, sento els records i recordo la melodia. 

Quan parlo de tu m'adono que res del que dic té sentit, però ho sento molt a dins meu. Em vaig fusionar molt amb tu, les nostres ments es van complementar molt bé, tenim un passat excel·lent, recordes?amb tu vaig tocar en el meu primer concert, vaig fer la migdiada més llarga i vaig aprendre coses tan simples com que les petjades de la platja no les esborren ni les aigues més turbulentes del mar. Vas fer que jo mateixa descobrís la meva millor part. Gràcies.

Un adéu a les fosques

M’estàs mirant amb aquests ulls negres i estàs transformant la “nostra” nit en un desert sense continguts ni continents. Tu, que sempre t’has vestit les mans de fred, em mires i em cubreixes de gel, crees en instants un glaciar entre tu i jo i el paratge on creiem que aniriem.

Tu, que tens aquest somriure que barreja l’inocència i la valentia, construeixes una barrera entre les meves intencions cap a tu. Mentre em parles, m’adono que he marxat, ja no t’escolto. De fet, no sé quantes vegades he sentit aquesta sensació de marxar d’una conversa abans de dir adéu. Mentre recites el llistat de les coses que disten entre tu i jo, m’adono que el sentiment de culpa només recau a la meva espatlla. Saps que? el color fosc dels teus ulls només és un reflex de la buidor que tens a dins i jo, no vull sentir-me culpable pel que em reclames. No vull sentir-me presonera per ser capaç de donar-te més del que necessites. 

Les persones haurien d’aprendre a dir adéu.. i a demanar-se més a elles mateixes, menys als altres.

canviar (me

Sempre he estat una persona capaç d’esperar i és més, reconec que m’he dedicat gairebé tota la meva vida a fer-ho. He esperat tantíssimes coses que, en tan sols un petit moment de baixar la guàrdia, m’he adonat que he comés un gran error. Bé, molts grans errors. Entremig dels meus minuts he perdut moltes coses; tantes oportunitats que he esperat i no he buscat, tantes coses que no he demanat i he desitjat, tantes paraules que he volgut sentir i no he pronunciat, tans petons que he tastat i no he assaborejat. Jo, tant valenta i sincera, i tant amant de l’espera. Sempre confiant que els moments arriben, sempre pensant que les persones canvien, sempre creient que el temps posa les coses al seu lloc. Mentides que escrivia al meu quadern dels moments. Si, mentides d’aquelles amb gust amarg. No vull ser més el que he estat, enmig de pensaments, m’he donat compte que per aconseguir totes les coses que vull a la vida, la primera que he de fer és deixar d’actuar com ho he fet sempre. Penso en nou, penso en mi.

et fas gran, preciós.

Molts dies m'aixeco amb els ulls clucs, poso el peu dret a terra i sento com el fred del subsol s'enfila per les meves cames. Hi ha dies en els quals se m'enganxen els llençols, el despertador es precipita i només desitjo uns minuts més. Encara que siguin 5. Només uns minuts, com si fossin qualsevol tresor preciat, com si la vida depengués per moments d'aquells 5 minuts més.


Avui m'he llevat de color gris, he observat el calendari i he vist que fora el carrer desenes de persones protestaven i recolzaven la vaga, es queixaven, es manifestaven. I jo, avui no m'he conformat amb els 5 minuts més. Avui, 29 de setembre del 2010, em manques tu, amic. Tu, panxulina. Tu, que te'n vas anar ja fa uns anys... tu, que erets el meu millor amic i una de les peçes claus del meu dia a dia. Tu, que vas morir i estàs privat d'aquests 5 minuts que a mi em donen tanta vida i a tu te la van treure. 
Saps? segueixo estiman-te enormement, segueixo pensan-te i dien-te bona nit, cada dia, sens falta. 
I et recordo molt, saps? i tot i que no tornis pel teu cumpleanys, tot i que no hi siguis, t'escric des d'aqui, miran-te a la fotografia de davant meu, sentin-te i somrien-te com si hi fossis... perquè no puc tocar-te, però et sento tantíssim que gairebé es com si bufessis les espelmes al meu costat. 


Felicitats petit, felicitats Edu, siguis on siguis... t'estimo.

Ho sento més, i així.

Sempre he estat més de nit que de dia. Ara, que miro els seus ulls negres, encara ho sento més així. Mai m'han agradat les persones fredes i, després de recorrer els camins de la seva esquena, encara ho sento més així.

Mentides de nit

Aquesta nit he passejat tants kilometres per la teva suau esquena com per la meva vida. Mentre dormies et vaig veure tan bulnerable que et vaig subestimar i no em vaig adonar que en aquell llit hi dormiem tres. En aquell matalàs hi faltava espai i hi sobraven mentides, hi sobraves tu. De fet, no crec haver expulsat amb tant convenciment algú de la meva vida. Si em menteixes una vegada l'error serà teu... si me'n menteixes dues: llavors, serà meu. 

De colors

Quan et vaig conèixer vaig saber que series camaleònic, que donaries voltes sobre les meves raons i que em capgiraries el món, i, certament, has posat tants colors en el meu jo...

Tu,
BLAU com el cel fins on m'has fet arribar...
GROC com el sol que ha il·luminat els dies que estaves amb mi...
ROSA com la vida que he après a apreciar d'una altra manera...
VERD com l'estat en el que em trobo abans d'arribar a un estat madur...
VERMELL com les roses que em regalaves amb la mirada...
NEGRE com les nits de secrets buscant i arribant a les estrelles...
BLANC com l'estat en què es trobava la meva ment al ser-hi tu...
MARRÓ com el gust immillorable d'una bona xocolata...
LILA com les violetes que em recorden l'aroma dels teus mots..
GRIS com tot allò que no m'has sabut dir, o que no has volgut dir-me

Realment ets un tot, però en part, no sé què és el que jo pinto.. per i en tu.