4 de octubre de 2008

més cops..

22:00 hores. Sona el telèfon i com sempre vaig corrents a agafar-lo. No sé d'on m'ha sortit aquesta afició a parlar i parlar tant... Sento una veu apagada i faig broma tot dient: ei, no has de anar tan seria per la vidaa dona... I em gelo. Em gelo perque amb un moment torno al 5 de maig,a fa dos anys. Un altre noi de 18 anys mort, un altre accident, un altre cop tot allò... no, aquest cop per sort no era el meu millor amic.. però si l'amic de la meva amiga, si aquell noi que vaig coneixer fa 7 o 8 anys, si el millor amic del meu cosí, si... era moltes coses... Però estic bé.Estrany, però estic bé. La vida t'ensenya a ser forta, i m'alegro de poder ser-ho, o almenys poder intentar-ho semblar.

Tot i que fa molts dies que no passo per aqui, ESTIC BÉ! i tornaré a escriure ara que ja estic situada.

9 comentarios:

yuna dijo...

Sempre fan mal aquests cops... coneguis o no coneguis a la persona... 18 anys...

Un petonàs ple de tendresa, guapa! i a somriure encara que la llum s'apagui :)

Cesc dijo...

De vegades per situar-se cal deixar passar un temps, espero veure't per aquí ben aviat :)

Striper dijo...

Noia t'esperem volem tornar a llegirte.

LlunA dijo...

Jo vaig passar per un copa així..18 anys, el meu company de classe de tota la vida...ara en tindria 27 i sempre el recordo...
Però s´ha de ser fort, ja ho dius tu. Hem de viure!
Un petonet

Soler dijo...

El temps no s'atura, i nosaltres no podem aturar-lo ni tirar enrera, aixi doncs tan sols ens queda seguir endavant.

El tacte de les paraules dijo...

No agrada que es repeteixi segons què, però el que sí que és positiu és la fortalesa que emana de les teves paraules.

juan rafael dijo...

Situarse es lo más importante. De ese núcleo, a desprender tus hilos por todas partes.

Somiant la lluna... dijo...

La meva pardina sempre em deia que les patacades que anem rebent al llarg de la vida ens feien més forts per assumir les següents. Ànims!

Moni dijo...

Un abrazo muy fuerte y no dejes de escribir...