2 de julio de 2009

Pàgines.


Tot queda una mica enrere. Avui, ben bé no sé què escric. No se si vull callar o dir-te moltes coses. No sé si el destinatari d'aquestes paraules ets tu, si sóc jo, si és la vida mateixa...

Fora el carrer fa una calor espantosa, no pas més de la que em proporcionaves les nits de guerres de petons i d'abraçades abans i després que surtis el sol.En aquell llit hi dormiem tres, però dissimulava el fet de saber que ella hi era. tu m'abraçaves tant fort, amb els dos braços.. que creia ben bé que erets meu. Sóc feliç i quan em falten els somriures.. sé on trobar-los, tot i això, hi ha moments en els quals tanko els ulls i no et veig, i tinc por. Por perquè per primer cop, la realitat que ens incloïa als dos m'agradava i no em feia gens de por...
M'agrada escriure i em vaig adelantar als fets... vaig escriure un futur on hi apareixies tu, i ara, l'únic que puc fer és borrar aquelles pàgines i viure-les i escriure-les de nou, sense tu ni aquella història d'amor que per tu sempre serà un secret, i per mi...
sóc feliç però no em costa gens reconèixer que avui volia dormir entrellaçada entre llençols amb olor de tu.

3 comentarios:

Josep B. dijo...

Les històries a tres bandes sempre acaben amb un perdedor excepte quan acaben perdent tots.

Si permets una el consell d'una veu ja madurada pel temps, queda't amb els bons records, queda't amb els somnis com a bons records.

annna dijo...

Q ho fa que ha vegades les paraules explicades per altres són tan clares, entenedores i reveladores, enlloc d quan ho fas tu...que, almenys jo acabo embolicant-me x dir una veriat tant maca com la que has explikt en aquest post!

annna:)

Unknown dijo...

molt maco