No t'amaguis.

Quan vaig veure aquella noia amb el burca em vaig preguntar qui era. O més ben dit, si ella sabria dir-me qui és. Possiblement sabia moltes coses de la vida però no pas el que és més important, no havia triat com ni què ser.

Tapada de dalt a baix però mostrant els ulls, que com ja diuen, són el reflexe de l'ànima. Però jo no en vaig tenir prou, aquells ulls callaven molt i anunciaven poc... Aquells ulls que tenien un color tant potent em van deixar en blanc.

Estava sentada a tant sols dos metres de mi i percebia que les nostres vides tenien quilòmetres de diferències. Que jo podia explicar-me amb hores i ella tant sols amb segons.
I jo, que em trobo en una societat que sembla ser no tant restrictiva com la seva però plena de prohibicions, sóc feliç per poder mostrar al món el tacte de les meves mans, el color dels meus llabis, el moviment dels meus malucs o la tonalitat del meu cabell. Somric al saber que si més no, res em prohibeix mostrar el que sóc i alhora, somric perquè sé que si aluna força externa intenta fer-me ensenyar només els ulls, jo,em destaparé tota. De cap a peus.