Les ulleres dels instants

Vaig decidir fa dies i dies de posar-me les ulleres de colors, amb elles els carrers eren més vitals, el sol em somreia més que mai i veia els records i la nostalgia més lluny de mi... les portava cada dia i em fabricaven una dosi de somiures cosa que és més que suficient.
Avui endreçan els calaixos del meu pensament he tobat les antigues ulleres, aquelles de color gris, que portaven alguna que altra inicial marcada, alguna que altra lletra que era part del teu nom.... Encara no les he pogut llançar doncs tot i que són velles i no em serveixen... tenen alguna cosa que em fan més fàcil els dies de sol. Nomès me les he posdes una estoneta.. uns minutets per no deixar de recordar les coses bones, però desprès d'aquests minutets em poso les ulleres de colors, que són les que necesito de veritat.
Les de color gris,
ben guardades.. donant-els-hi nomès vida per instants.

La ma de l'experiència

En aquells anys de l'infància tots voliem sentir-nos segurs, tots teniem por a creuar el carrer, tots temiem l'hora de dormiir i la foscor que aquesta comportava, tots creiem que donant la mà al company del costat l'excursió de la vida era més fàcil, menys feixuga: tots voliem una mà que ens guies, però els anys passen així com ho fa el temps i l'aprenentatge de la vida consisteix en aprendre que de vegades aquesta mà no hi és i que això no ens ha de preocupar, al contrari, de vegades la millor mà: és la nostra ( sense oblidar que l'ajuda d'una altra és necesaria a la vida)

Una nit de tempesta!

La pluja havia inundat cadascún dels racons d'aquella ciutat però a l'arribar-hi els núvols del cel i també els del meu cap se'n van anar. La música sonava i jo et perseguia, però aquest cop nomès ho feia amb la mirada la qual va aconseguir posar-te nerviós, i em buscaves de forma voluntaria. Vas fer-me recordar lo capaç que sóc de ficar-te nerviós, en aquells moments tu no saps ser fort, no saps dir que no.
Tu vas estirar-me de la mà mentres els llampecs seguien fent la seva llum. Nosaltres erem els trons d'aquella tempesta. Em pujaves al coll i m'apretaves contra tu, ja no recordava lo valiosa que em puc arribar a sentir... una bojeria.
Les bojeries no sempre són dolentes però.

Ganes d'un "tu"

Hi ha dies que m'agradaria despertar-me al costat d'algú que hagues passat la nit entre els meus llençols i els meus braços, hi ha dies que m'agradaria rebre un missatge amb un simple t'estimo que em provoques un somriure imediat, hi ha dies que no trobo cap més recolzament que el de les amistats, hi ha dies que necesito un petó càlid, una mà calenta que em protegeixi del fred, algú que passegi amb mi per la platja que tant i tant m'agrada, algú que em deixi ser la seva lluna, algú que vulgui ser el meu sol.. Jo sé que és estimar, vull saber què és això de que m'estimin.
Deixeu de banda això de l'edat, ser jove no implica apartar-me de la necesitat o les ganes d'enamorar-me...

Em vaig fent gran!

Sonen les campanes que indiquen que ja són les 12 de la nit, ja som dia 20: avui és el meu aniversari. Involuntàriament agafo el mòbil i miro com un darrere l'altre van aribant missatges de les persones que estimo, i que per sort, elles també m'estimen a mi. Molt poden pensar que els aniversaris són importants per la quantitat de regals que rebs, bé, jo sempre he tinut molts rgals i això m'ha fet somriure, però valoro més trobar-me envoltada de les persones que estimo i poder dir que un any més:
estic contenta de ser qui sóc, estir contenta de ser com sóc, estiic feliç dels somriures que em fan fer, estic contenta pels somriures que causo en altres persones.

Avui és un dia important, no hi faltaran somriures :) gràcies a tots/es els/ les que em feu ser una mikona més feliç!

Una petita reflexió

"" SI NO ACTUES COM PENSES, ACAVARÀS PENSANT COM ACTUES""

Aquesta frase m'ha fet reflexionar en molts moments. De vegades les pors, els caracters d'altres persones o simplement les situacions ens frenen, no ens deixen ser com sóm i ens falsejem a nosaltres mateixos. Hi ha èpoques en que la rutina ens fa ser com no sóm, i ens acostumem tot creient que així és la nostra vida: doncs no.
Hem de ser el que fem, hem de pensar el que sóm. Jo mateixa m'he adonat que actuant d'acord amb els meus principis he aconseguit els millors resultats en molts objectius de la meva curta però intensa vida. Cada cop que he fet quelcom en desacord amb la meva forma de ser.. no m'he sentit bé. És important saber com sóm realment, nomès així sabrem com fer-nos feliços!

Veig papallones, i les deixo enrere..

He descobert que nomès fa falta obrir els ulls per oblidar a algú, en aquest cas, a algú que no em correspon. Ens enganyem dient-nos que el temps ho cura tot, i no és pas així, el temps no cura res, el temps simplement ens ajuda a recapacitar bé sobre quelcom, i en aquest cas: així ho he fet he recapacitat com mai!
L'amor ens fa confondre paraules que poden ser malinterpretades, ens fa confondre aquelles mirades d'aquell a qui haviem desitjat tant i tant : mirades que nomès busquen recordar, no reviure: i ens equivoquem. I un cop trobat el nostre error cal buscaR solucions, jo : ""Veig papallones, i les deixo enrere...""
M'he adonat que no et buscava a tu, buscava aquell record que ni tan sols podria ser bo, en aquella història nomès vaig jugar a conformar-me i llastimosament jo no sóc així i encara que soni estrany , em mereixo molt més aquella espurna de sentiment.
I jo quan dic adèu, ho faig per sempre!

somriure. avui!

Feia dies i dies que obria la finestra com a costum, pero avui l`he oberta i he vist el sol, feia un dia molt maco! m`he posat davant el mirall, també com cada matì, i he vist que els ulls em brillaven, i d`alguna manera he vist que aquell matí estava mes bonica que molts altres dies. M´he vestit amb tots els colors que he volgut, m´he permès oblidar els jerseis negres al fons de larmari. Avui el color negre no existeix. HE seguit amb el meu dia, avui m'oblido de la rutina i trenco totes les normes del meu dia a dia, avui seré per fi, jo mateixa!
Reconec que feia dies que pensava massa i aquest pensar em feia oblidar-me a mi mateixa, així que mai més! prou cadenes i prous passats.. perquè no és aixó el que em fa feliç.. així que li dic adeu, i ara, guardo aquests somriure's i m'en prenc una dosi, per la nit, i pelmati.. tal i com aquells que m'estimen em recomanen.

HE tingut un dia
racionalment
molt bo!

una questió més!

L'amistat és una característica tant important en la meva vida com ho és la felicitat, l'amor o la realització personal.
En certs moments que no he estat bé animicament: necesitava una amiga!
en certs moments que he estat molt bé animicament: també necesitaba una amiga, bé, o un amic en tots dos casos... tot i això, crec que l'amistat és una cosa tant complexa que podem arribar a contar les persones que ens la regalen amb una sola ma, unicamnt amb una. Reconec que no sóc l'amiga perfecta, doncs com tota persona tinc els meus defectes, però opino que potser en aquest aspecte dono més del que rebo.
I no sé a que és degut: em preocup excesivament per cuidar els que estimo, o és que la societat d'avui en dia té altres punts més important a les seves videS?

Suposo que és una questió més en la que reflexionar...

No jutjar amb els ulls.

Totes les persones tenen una història, nomès cal mirar-les per descobrir-la, i parlar-hi per entendre-la!

Aquesta és la meva idea de les persones. Sovint anem mirant a la gent amb prejudicis i no sabem res de aquell a qui mirem als ulls. De vegades jutgem un físic, una paraula o un moviment però no a la persona, mai a la persona. PEr això dic que amb la mirda podem captar algú, però nomes conversant-hi podem arribar a saber què és realment.

Fàcil? no pas sempre..

Opino que tots algun cop a la nostra vida hem dit un "" no trobaré ningú com ell/a"" . "" no podré viure sense ell/a"" desprès d'un acomiadament..

És injust fer-nos creure aquestes coses a nosalres mateixos, els adeus són difícils, però SUPERABLES si nosaltres mateixos ens ho proposem, de vegades cal veure que si aquella persona ens ha deixat, és perquè no era adequada en la nostra vida.. era incapaç de deixar-ho TOT per amor, com alguns fan..

Ningú ha dit que això d'estimar sigui fàcil, i igual que ens equivoquem en diversos aspectes de la vida : podem també equivocar-nos a l'hora d'estimar. Fa mal si, però val la pena seguir sentint, seguir vivint, seguir somiant.... perquè considero que l'amor és un tret més que alimenta els nostres somriures i la nostra felicitat...

Ens fem grans..

Si avui parlo del temps és perquè encara que sugui estrany, avui m'he recordat que d'aqui 14 dies és el meu aniversari. En faig 18, si, com diuen algunes de les persones que em coneixen, els anys han passat més lents del que jo he crescut per dins! Però estic contenta perquè sóc feliç aquí on estic, perquè m'omplen les persones que tinc al voltant, perquè m'esforço i aconsegeuixo molts dels pròposits que em plantejo, perquè he arribat a aprendre moltes coses en aquest temps.. i perquè si: tot i que les persones acostumem a demanar més i més... sóc feliç ara mateix!

L'important no seran els anys que tindré, sinó els somriures que faré aquell dia.. no sóc de les que espera els aniversaris materialisticament.. prefereixo unes bones paraules i una bona abraçada!

365 dies sense tu.

Seria injust que avui que fa just un any d'aquell terrible accident no dediques unes línies per tu.
Ha estat avui que m'he adonat que el temps passa molt i molt ràpid. I si, jo no vaig negar en cap moment que tot seguiria rodant.. però et trobo a faltar!
com he dit sempre: de cada persona s'apren una cosa diferent. De tu vaig aprendre com una vida que ha estat ben curta, pot ser ahora ben feliç, mai vaig veuret trist panxulina..
365 dies passats...
365 recordante....

L'esforç d'esforçar-se!

A mesura que passen els anys t'adones que res es regala. La típica frase de quan som petits "" si vols això, t'hauràs de portar bé..."", si, semblava un xantatge emocional si ens ho mirem des del nostre punt de vista actual.. però aquells que pronunciaven aqestes paraules no ens enganyaven pas.
Veus com els dies passen i et proposes noves metes, algunes fàcils i altres que pots arribar a considerar inabastables! però és questió de lluita i d'esforç, si...
Un esforç que de vegades causa la renuncia a possibles plaers, a possibles perdues de bons moments...
però tot esforç té la seva recompensa, i això ho aprenem amb els anys, i amb la nostra propia lluita i experiència,
o no és cert?

La cita dels sentits

Era una nit d'estiu, tu i jo rodejats d'un ambient lluminós a causa de les espelmes i de la lllum de la lluna, una taula parada amb la millor cuberteria i amb el champany més car que tu havies trobat. Les hores passaven i la conversació era cada vegada més interessant tot i que la causa d'aquests fets fou la gran dosi de cava que haviem begut tant tu com jo.

El rellotge seguia corrent i els dos amics que suposadament erem i ens haviem reunit aquella nit per forjaar la nostra amistat, inesperadament esdeveniem els protagonistes d'una possible nit "" amb resultats"". Jo no havia dubtat en guarnir l'ambient per fer alló un xic més elegant i diferent, tu no havies dubtat en posar-te la millor vestimenta i la teva milor colonia, aquella colonia... I si, tot semblava màgic guiats sota el perfum de la seducció, però confonent aquesta atracció amb amor, fet que vaig entndre quan desprès d'aquell brindis vas fer-me un petó que tot i que va ser maravellós: NO VAIG SENIR RES!

De vegades la perfecció s'amaga en els sentiments..

PROU!

Tot alló que saps que és veritat però no vols sentir és alló que et fa reaccionar.

De vegades callo per no sentir certs comentaris que em puguin fer mal, però de vegades això és inevitable, no tothom és capaç d'entendre'm, i és normal.. cadascú viu lo seu! Potser si que m'estic equivocant lluitant per algú que no ho fa per mi, però un cop acostumada a no oblidar, no sé fer altra cosa, i ho sé, he de dir: PROU!

pero sóc de les que considero que "" un clau es treu amb un altre clau""... ( amb el bon senit de la paraula) per això, com que no trobo aquest altre algú, m'aferro al passat, i a alló que no oblido... doncs, algú té algun remei per oblidaR?

Cançons i històries.

Sona la cançó, i recordo uns certs moments: que són passat i són música...
Aquesta cançó parla d'una noia, que sent un cert apreci per un noi.. i que aquest ha marxat. Es lamenta per haver-lo perdut, però s'adona que ella és qui decideix com ha d'anar la seva vida ( així com ho fem tots nosaltres...), i lluita, parla, i l'aconsegueix re-conquistar... És sent forta i per això guanya, no creieu que si ens sentim capaços de quelcom, podem arribar a aconseguir-ho? el pessimisme no ajuda: COMPROVAT!!!

aquesta és la cançó : http://es.youtube.com/watch?v=B0K7xgqwi-I

fa temps..

Fa temps que no sento què és l'amor..

fa dies que penso, pero no tinc!

recordo... pero no visc..

anyoro però no revisc,

busco però no trobo,

estimo però no sento un t'estimo!

per això:

he decidit PARLAR, DIR, EXPLICAR, DEMANAR.... ara nomès cal esperar el rellotge.