E-x!

El veus i quan ho fas saps que t'agrada. Des del primer moment. És una connexió mutua, forta, innegable.
El mires una vegada i una altra i saps que és per tu. El busques, com si ja fos quelcom teu.
No saps si ho hauries de fer, no saps si faràs bé, si més tard t'arrepentiràs d'haver renunciat a la resta per ell. No saps si serà alguna cosa duradera i vols plantejar-t'ho seriament, sense errades, sense possibles errors futurs.
Finalment, l'agafes. El fas teu. El sents ben aprop de la pell i saps que tot va bé. Davant el mirall veus que formeu la parella perfecta. I al final, després d'una trista trucada del teu ex li expliques que t'acaves de comprar aquell jersei que tant t'agradava. Il·lús.

Ja es pensava que parlaves d'ell mateix.

fotografiant vida

Visc la vida com si cada instat fos una fotografia.

Els veig, els palpo i els vull fer meus. Tots i cadascún dels instants. I jugo a decir, cada dia, cada momento. Perquè si no apreto el botó de disparar, perquè si no m’atreveixo, si no sento el que veig, si no em crec capaç, si no ho provo quan toca, PERDO l’instant i segons després, res és el mateix.

La realitat és fugaç així com molts instants també ho són. Però m’encanta la fotografia i no deixaré d’apostar pel meu afany de captar moments, pel meu afany de buscar-me vida. La meva vida.

Temps al temps.

el meu àlbum de fotografies ahir semblava la guia d'ofertes vacacionals de temporada alta. Ple de destinacions on no es vol anar: cares, fosques, insípides... o simplement, poc adient per dur-se a terme amb la companyia que hem escollit. D'altres, amb sol, desertes, properes i assequibles.
No m'ho he pensat més. En mig de tota aquesta gran oferta he decidit anar-me'n un temps.
M'he demanat vacances de mi mateixa. I viatjaré sense equipatge, només jo.
No necessito tenir temps per pensar sinó que el temps que tinc no em faci pensar.

jocs de mi

Sembla ahir però quan miro per la finestra veig que ja s’ha fet avui…

Fa un sol esplèndit fora el carrer i avui he esmorzat somriures de xocolata.

Imatges. Allò d’abans. Coses. Ens agradava jugar al joc de les estàtues. Si. Jo de cara a la paret, tu, darrere meu. Sempre comptava fins a deu, potser era poc prudent però em semblava just. Et donava temps per preparar-te, per veure’m capaç de mirar-te i sentir que estaves preparat, que jugaves, si més no, bé. O, com calia. Però jugaves tard, poc i malament. Fins i tot, quan em tocaves l’esquena i corria a atrapar-te erets tan veloç que em perdia, lluny de les regles del joc. Lluny d’una [ v i c t ò r i a ] lúdica de tu i de mi. Deixo de contar fins a deu. Deixo de contar fins i tot fins a tres. (Deixo de comptar amb tu...)

I ...Compto els dies de sol. Les cançons que em posen la pell de gallina. Els petons càlids. Els somriures que em menjo. Les paraules que em bec. Els consells que m’abriguen. Compto amb vosaltres. I amb elles. Amb la felicitat. Compto les lliçons de vida que veig en els ulls de la gent.

Compto; no amb tu ni tampoc d’esquena...

Ara, [compto] amb mi i de cara a la vida :)

s e c r e t s vius*

Tothom té secrets. Alguns es callen en veu baixa i d’altres en veu més alta, gairebé capaços de propagar-se en el medi i revelar-se contra la resta de gent que no en sap res. Secrets amorosos que fan que, en ocasions, amaguem sota els llençols aquella persona que justament és l’única que volem restar inmóvil en aquell indret. Secrets d’amistats prohibides, de mentides imperdonables, de racons de “nosaltres” que ja no son nostres i que mai potser ho han estat. Secrets propis, que ens callem a nosaltres mateixos quan no ens llegim per dins, quan tenim por a mirar-nos i dir devant el mirall: soc jo. Secrets que els nostres ulls diuen en veu alta i guarden en veu baixa. Secrets que ens enpresonen quan intentem ser lliures. Secrets que ens fan lliures quan ens empresonen. Petons secrets dels que no s’obliden. Secrets que son secrets, invisibles.
No em fa por tenir secrets, son tant meus que sé que m’acompanyaran tota la vida. Secretament meus.

Tempesta de sentits.

Aquella nit em posava a dormir dintre uns llençols misteriosos, diferents. Era una nit fosca, calurosa e intrigant, sabia que hi havia quelcom més enllà d’un desig només meu… tu, el misteri d’una moneda de dues cares que volia asaborir, impacient.
Jo restava inmóvil, esperan-te. En tenia moltes. Moltes ganes de tu.
Hores més tard vas trucar a la porta. Jo em trobava somiant els teus dits recorrent totes les estacions del meu cos, les teves cames entrellaçades amb les meves i les nostres mans buscant els millors racons, aquells on sabiem ben bé que hi feia menys fred. S’iniciava la guerra de petons i el temps es va parar, intensament i de cop. Ens buscavem d’una forma incansable en aquella habitació amb número 303.
Però de cop, vaig sentir un tro i vaig despertar-me sobresaltada enmig de la nit. Lluna plena; rodona com el meu somni. Magia, misteri. Ja no hi erets però els nostress cossos seguien en contacte, plens de física, de química, de probabilitats entre tu i jo.
Vaig despertar-me nua, exhaltada, teva… i en adonar-me que era un somni… no vaig fer més que somriure.
Per fi estava plovent.

imprescindible =)

Es tancaven les portes d'aquell tren, els meus pensaments anaven de conjunt amb aquell abric d'hivern; blanc pur. Era un dia gris fins que aquella trobada el pintà de colors. Estava cansada. Vaig sentar-me i vaig mirar endavant com sempre faig a la vida. Somric. Somrius. Abaixem el cap. Ho tornem a fer una vegada més. Ens preguntem amb els ulls si ets tu, si sóc jo, si som nosaltres. Ho erem i encara ho som.

Hi ha persones que pujen i baixen del teu tren, d'altres hi son sempre, les trobes, no se'n van, com tu. Disposades a compartir, rebre, donar i fer-te la vida un poquet més bonica. Amistats que et diuen bona nit. T'aconcellen. Et fan riure. Et protegeixen. Et mimen. Et fan sentir tu. T'estimen i fan que t'estimis.

Gràcies pels records. Gràcies per acompanyar-me en aquest trajecte... el de la meva vida. Gràcies per fer crèixer aquesta amistat que va nèixer de dos petites mentides i ara s'alimenta de grans veritats! :)

saber perdonar

Et perdono....

Per trepitjar camins que no et portaven enlloc, per estimar persones que no s’ho mereixien, per donar massa sense rebre, per la teva bondat i de vegades la teva maldat, per mentir, per dir massa veritats. Per la teva maduresa. Per la teva inocència. Per encaprixar-te tantes vegades d’algú que ja ho està i no pas de tu. Et perdono per haver-te fet mal i també per tenir les coses tant clares. Et perdono cada dia, cada minut i cada segon de la teva vida… també totes les coses que has vist tant blanques o tant negres. Et perdono que arrisquis tant tot i no aconseguir molts èxits. Et perdono tot això i estic satisfeta de la teva felicitat...

Et perdono, Marta.

¿?

La vida està plena de "per què". Preguntes sense respostes i respostes sense preguntes. Com quan busques alguna cosa desesperadament i no la trobes fins que ja no la necessites. Com quan per fi la galeta no cau pel costat que té mermelada, fàcilment i com sempre havies desitjat... i segueixes preguntan-te per què. Com quan veus el got mig ple però hi necessites una altra meitat.
Com quan algú et jura que no et necessita i et dibuixa i menja amb els ulls quan et veu. De dalt a baix. D'esquerra a dreta...
És hora de deixar les preguntes i viure de respostes.

Re-sa-ca d'un estiu

Els llums de la festa major s'han apagat. Els inflables han perdut l'aire, la forma i els colors. La música de l'orquestra resta en silenci en una plaça que dorm. Tothom torna a casa seva, les vacances s'han acavat i avui tot són despedides i “adeus”.
Tanco els ulls i els dies d'estiu passen ràpidament per davant els meus ulls. Mostrant-me tot el que volia fer i no he fet. Mostrant-me el que no esperava viure i he viscut. Passat. Ara és això. I jo? Aquí estic, començant a amagar-me del fred d'un hivernque camina cap a mi. Amb resaca d'una inmillorable festa major, amb resaca d'un millorable i inexistent tu.

de cap a peus

NO sóc capaç de fer un recompte de les vegades que vaig menjar-me'l amb la mirada. Ni puc comptar la velocitat a la qual anaven les emocions, a quantes pulsacions per sensació corriem dins aquell cotxe. Va dir-me que li agradava la velocitat i jo vaig posar el motor al màxim i em vaig subordinar al seu control, sent seva, completament seva. De dalt a baix.
Em vaig viciar d'ell aquella nit. Viciada perdudament de la calor dels nostres cossos que estaven en guerra de petons, dels ulls que canviaven de color com en una festa ja hi passa. Viciada seduint i deixant-me seduir. Deixant-li el control de mi mateixa sense ni tant sols pensar-ho. Em sobrava el pensar, la roba i el rellotge que deixava el temps enrere. Em moria de set i de gana. D'ell.
Em revoluciones. Em perds. Em desconcertes. Em ruboritzes. No marxis. Almenys aquest cop m'he equivocat en una petita cosa. Has trucat.

Genial.

Tenia les mans de seda. I l’olor… quina olor! de mar, un aroma transparent, com ell. Recordo que els seus ulls eren d’un verd brillant, com l’herba fresca que neix en els millors jardins. I les paraules, en la mesura i el volum just. Allò que deia semblava la música que necessitava sentir, com quan vols caure o aixecar-te i saps que necessites sentir. I feia senzill el que era senzill. Els seus llabis, amb sabor a maduixes d’hivern. I la nit, negra, però plena de llums, d’estrelles que vam tocar amb els dits de les mans. D’una lluna plena, rodona com va ser aquella nit. L’adeu va sortir de les nostres boques igual que va fer-ho la primera salutació. No ens va fer mal que sortis el sol, i quan així va ser, aquell camí es va bifurcar en dos i vam seguir els nostres “destins”. Vàrem donar-nos els telèfons, les mirades, els cossos, la sensualitat i els somriures. Un intercanvi de tu, jo i nosaltres, del que no hem estat i no serem, però hem compartit una nit. L’últim que vas dir-me va ser: et trucaré. I no ho faràs. Però no t’odiaré. Aquella nit va haver-hi tanta llum que possiblement, no hauré d’obrir els ulls per poder veure llum, durant molt temps… i això és més que una primera trucada, o una segona cita.

en solitari

Agafats de la ma. Tots. Tothom. Cadascun.
Semblava que aquell carrer no estava fet per aquells que hi passejavem sols. Semblava que els imparells no estessim de moda. Que fossim diferents. Semblava que ser un: no era ser, que aquells que eren feliços realment nomes eren els que anaven donats de la ma, caminant cap un futur, i no en solitari, mirant-se als ulls els uns als altres. I a mi, no em preocupava. Jo també mirava endavant, veia totes les tonalitats dels rajos dels sol reflectits al mar i em veia a mi mateixa caminant cap a certes sorpresas que estic segura que la vida em tirarà a la cara ben aviat. Aquell dia, entremig de mil parelles donades de la ma, no vaig notar ni el pes ni l’olor de la solitud a la pell, ni a la ment.

Un nou lloc

Vaig tancar les finestres dels meus ulls i vaig estirar-me en aquell llit d’una forma que no recordo haver fet mai abans. Després vaig respirar profundament, gairebé com si l’aire s’acaves i hagues d’agafar-ne petites miques i fer-les meves. Tant meves com per tenir-les dins. Vaig obrir els ulls. L’últim record. El soroll que feien els mobles. L’olor dels llençols. El gust dels petons i les nits amb bona o no tant bona companyia. Un any que es resguardava en cada racó. Ara, jo, havia de fer una fotografia amb els ulls per guardar-la just al album dels records, dels bons records. He trobat a faltar amics, familiars, fins i tot algun conegut… però per primer cop a la meva vida, trobaré a faltar aquelles Quatre parets. Aquell petit món meu que m’ha fet tant gran. Aquell llit que m’ha fet somir. Els calaixos on guardava peçes del puzzle de la meva vida. Les parets que contenien trossets de mi. En un segon, viure, sentir, recordar, ancorar i despedir. Ara, somriure, recordar, i adonar-me que aquest ha estat el millor any de la meva vida.
En aquesta habitació, en aquest pis, en aquest indret de Tarragona i en aquest any, he fet una cosa molt important: m’he trobat, i aquest ha estat el repte. Ara, tot i que sigui entre unes diferents parets, en tinc un altre. No perde’m.

ADeU tu. Hola JO.

Quan prenen a un nen petit la seva joguina preferida, aquella que el fa somriure fins a més no poder, està trist, plora, la troba a faltar.
I els humans, tots, ja siguem grans o ben bé petits, en seguim els mateixos passos amb tot el que ens passa. Quan perdem quelcom prenem dos camins, ens lamentem o plorem. El camí d’afrontar la realitat apareéis més tard.
La quesito és: què passa quan no es troba a faltar quelcom que ens han pres, o millor dit, quelcom que se n’ha anat per propi peu?
Sembla una pregunta fácil i sencillament, ho és. Volem no sentir-nos bé quan oblidem a algú, creiem que hem deixat de donar importància a aquella persona. I no és així. A vegades oblidem per necessitat. Oblidem perquè no tindrem oportunitat de poder estimar aquella persona. Oblidem perquè hi ha amors destructius. Oblidem perquè ens fa falta tenir-nos a nosaltres mateixos com en temps anteriors, com quan abans de ser com l’altra persona volia, erem nosaltres mateixos: transparents i nítids. Oblidem, perquè ens volem donar l’oportunitat que l’altre no ens ha donat!

la sort, dorm!

El sol fa que els meus ulls brillin.
La suau brisa mou els meus cabells, en direcció nord, sempre endavant.
Les bones amistats i jo, ens donem de la ma i somriem. No falten els bons records ni els somriures.
La meva casa té les parets pintades del color d’amor.
Fora el carrer les flors m’ensenyen les mil tonalitats de la vida i els ocells, els mil sons dins de l’escala de les mil notes possibles.
Tot va a una velocitat perfecta. Sóc capaç d’acomiadar els que se’n van i de donar la benvinguda als que arriben.
Dins la motxilla que duc a l’esquena, tinc una gran varietat de sentiments: amor, tendresa, confiança, alegria… és més, en tinc excedents i per tant, puc compartir-los amb la gent que m’envolta.
L’aigua de la piscina és una mica freda però jo, he deixat de ser-ho.
El mirall de la vida és completament net i la meva imatge és nítida.
El meu coixí és molt acollidor i hi ha dies en els quals vaig a dormir i no em fan falta els somnis.
El cel em queda lluny, però encara m’hi queda més l’infern.
He deixat de creure en sorts, però ara crec en mi.
He tirat una moneda enlaire, ben amun (cap al nord del cel) i aquesta m’ha dit que avui, igual que ja em passa molt últimament, és un bon dia.

A volar!

Quan vaig veure aquells ulls verds pensava que estava completament boja per deixar-lo de veure simplment perquè sabia que un dia marxaria, i a més, aquest dia podia ser més aviat del que jo creia i més aviat del que fins i tot ell, dubtava.

Avui, quan s’allunyava d’esquena a mi cap el que era la seva vida, he notat un fred que amb ell mai havia sentit.MAI. Aquesta història acaba aquí, no ho he entès per les teves paraules sinó pels teus silencis.

Ens hem somrigut tot mirant-nos als ulls i sense ni tant sols saber-ho, ens hem dit adeu, sense caler que les paraules entressin dins les nostres orelles. Nosaltres no som els mateixos que abans i tampoc ho és tot això que ja no té ni nom, ara.

Els nostres camins ja no es creuen però la habitació dels meus pensaments està ordenada completament i per fi, AVUI.

I només puc repetir-me: som-hi Marta, vola.

Pàgines.

Tot queda una mica enrere. Avui, ben bé no sé què escric. No se si vull callar o dir-te moltes coses. No sé si el destinatari d'aquestes paraules ets tu, si sóc jo, si és la vida mateixa...

Fora el carrer fa una calor espantosa, no pas més de la que em proporcionaves les nits de guerres de petons i d'abraçades abans i després que surtis el sol.En aquell llit hi dormiem tres, però dissimulava el fet de saber que ella hi era. tu m'abraçaves tant fort, amb els dos braços.. que creia ben bé que erets meu. Sóc feliç i quan em falten els somriures.. sé on trobar-los, tot i això, hi ha moments en els quals tanko els ulls i no et veig, i tinc por. Por perquè per primer cop, la realitat que ens incloïa als dos m'agradava i no em feia gens de por...
M'agrada escriure i em vaig adelantar als fets... vaig escriure un futur on hi apareixies tu, i ara, l'únic que puc fer és borrar aquelles pàgines i viure-les i escriure-les de nou, sense tu ni aquella història d'amor que per tu sempre serà un secret, i per mi...
sóc feliç però no em costa gens reconèixer que avui volia dormir entrellaçada entre llençols amb olor de tu.

Fantasia i realitat

Els humans sóm perfectament imperfectes. Expresem els sentiments inexactament. Ens posem límits i acavem navegant fora d'ells. Ens trobem dins quatre parets i ens ofeguem. Ens tirem a la piscina i creiem que hi ha massa poca aigua, mai ens sobra res. Demanem, volem, malgastem, evitem no pensar. Vivim com a reis, i com a tals, evitem els problemes. Jo, no vull vestits de princesa, ni princeps perfectes, ni palaus amb passadissos inacavables.
Sóc com sóc i això és més que suficient... Les fantasies, millor a l'hora de dormir, GRÀCIES :)

Homes.

El primer, el segon, el tercer... tots ells són diferents però tenen una característica en comú: sé que amb cap d'ells hi comparteixo un futur. Potser el problema és que m'he de dedicar a saber el que NO vull i deixar de banda el que vull! I dic això amb positivisme, encara que sembli estrany.

olor de mar

Davant aquella platja, escoltant el soroll de l’olor a mar. Olorant el moviment de les ones. Tastant la brisa del mar. Tocant la tranquilitat d’aquella evasió momentanea meva. Allà estava jo, intentant veure on s’acabava el mar i on començava la meva vida. Investigant si tu erets part del meu nord o del meu sud. Intenant trobar el significat d’un lloc tant bonic, “sense” tu. Preguntant-me perquè no tindré la sort de poder passejar de la ma amb tu per aquella freda sorra, penedint-me de no haver-te afafat de la ma i haver-te arrastrat fins alli, de no haver contat estrelles mentre ens barallavem per qui n’havia contat més, de fondre’ns igual que es fon un gelat sota un sol esplendit i inquiet. Miro el mar sentada sobre un termometre de 30 graus de calor, i sense tu tinc una mica de fred. Necessito cridar-te i que em sentis, encara que tu ja siguis en una altra platja i ja juguis amb una altra a contar estrelles...

el vent bufa els somnis

Ens passem mitja vida esperant: esperant un moment, esperant un somriure, esperant una notícia, esperant algú que potser mai arriba.. i de sobte, l'únic que esperem és no haver de esperar més. No vull ser una d'aquelles persones que espera trobar alguna cosa, vull buscar-la, i vull tenir-la. Vull no esperar, i si espero, almenys vull tenir el que esperava.

ja en són 19.

Una espelma de bon matí. La bufo i demano un desitg. Avui en faig 19 i és el meu dia. Més tard, abraçades, trucades, missatges i petons. Vosaltres, nosaltres i tu. Ho tinc tot. La segona espelma del dia. La bufo, demano un desitg i em costa. EM costa superar un dia genial.Trobar unes amigues millors de les que tinc. Trobar-me en un lloc que m'agradi més. Tenir una familia que m'estimi més. Somriure més del que ja ho faig.
Em costa demanar un desitg perquè ara, tinc tot el que necessito per ser feliç.

avui, brindo per la felicitat i us dono mil gràcies a tots/es!

trossets.

No entenc res. Ni a tu. Ni a mi. I potser això és el que em perd... em perd haver-me trobat. Em perd haver-te trobat a tu. Em perd saber on sóc i no conèrixer el que m'envolta. Em perd aquesta olor que tant m'agrada i no sé d'on prové. Em perd aquesta sensació que tu em provoques involuntariament.

Sé moltes coses i alhora no sé res. ´Faig el que vull però no sé si també vull el que faig. Necessito el que tinc i tinc el que necessito. Tu i jo. Blanc i negre, en ocasions fins i tot gris.

I m'encanta. Perquè tens els ulls verds i somrius quan em dius adeu.Perquè m'odies però no deixes de necessitar-me, així.. com jo.

TU, EDU.

girar la fulla del calendari i adonar-me que és dia 5 de maig, només em recorda que ja fa dos anys. DOS anys que no hi ets, que te'n vas anar, amunt, molt amunt, i lluny, molt lluny d'aquell poblet on ens vam coneixer fa uns... 15 anys. Quasibé res, només 15... suposo que això és el que menys importa.

saps? tanco els ulls i puc sentir encara aquella veu, puc recordar aquell somriure.. puc tancar els ulls i viatjo encara a l'últim dia que et vaig tocar la mà, i sense saber-ho, et vaig dir adeu.. I no ho sabia.
Tot i això, et recordo amb un somriure.. perque tu erets això, un SOMRIURE i una ALEGRIA. Però et trobo a faltar panxulina, tant..
però cada dia miro ben amunt, entre els núvols, esperant que siguis on siguis, notis que estic amb tu tot i que no et pugui agafar la ma.

25hores.

No m'importa, ni m'enganyo, ni em menteixo, ni em traeixo. No ho faig ni estic perduda. Estic on he d'estar, sóc el que he de ser, tinc el que vull tenir...
i si ara pogues canviar una cosa de la meva vida.. simplement, faria que el dia tingues 25 hores...

Arrugues a les mans

- Tengo las manos arrugadas... que rapido pasan los años.
- A mi me han gustado y me seguiran gustando hasta que me muera cariño..

Una conversa en un autobús, la parella debia tenir uns 75 anys. Segur que no han tingut una vida fàcil, segur que han hagut de lluitar per moltes coses, però el temps ha passat i només amb aquestes paraules he pogut comprovar que hi han coses que ni el temps esborra ni fa desaparèixer...
M'han fet somriure. Frases com aquestes són les que enseñen quina és la definició de la paraula AMOR.

l'únic que es pot fer, és INTENTAR.

10.30
A l'esquerra tu i un somriure. A la dreta jo i un altre somriure. Al centre, l'aire que amaga el que ens diem amb els ulls al saludar-nos.
Les parets avui estan plenes de cartells, plenes de senyals; sembla ser que la ciutat s'ha vestit de color per tu i per mi. Sembla ser que avui és i ha de ser un dia feliç. Entre el soroll dels carrers s'amaga un silenci que ens envolta, un silenci que ens protegeix i que em permet sentir i apreciar el soroll que fan les teves passes, una després de l'altra, continuament..
Ens preguntem mutuament on anem i seguim caminant. De vegades en silenci, de vegades cridant molt fort, però caminem, i ens mirem als ulls... I alhora, no deixem de parlar. No ens adonem que no ens importa on estem anant, no ens adonem que l'únic que valorem de tot allò és que anem a un lloc, però hi anem junts. Hi anem. Hi arribarem junts. Hi estarem junts.
Després que l'agulla del rellotge passi un cop i un altre per damunt el número 12, l'1, el 2.. i així simultaneament, ens diem adeu. Amb una mirada, amb un petó, amb una carícia o amb una abrassada. No importa com, però ens diem adeu amb un somriure..
I com sempre he dit, cada dia aprenc alguna cosa nova. Ultimament aprenc que 5 minuts de somriures d'un dia.. em són més que suficients per dir que sóc feliç.
Res és fàcil, els sentiments, l'amor i la vida en són gran exemple, tot i això, la felicitat es troba en aquests conceptes, en algunes sensacions. Entre elles, el fet que algú sàpiga que t'agrada el yogur de coco o que dorms amb un pijama de la Kitty.

L'únic que es pot fer, és INTENTAR.

Les meves joies.

sovint el meu cap és un album de fotografies. Us recordo a totes vosaltres i recordo cada paraula, cada convversa, cada sensació, cada dia...
De vegades la vida ens destina un camí que no coincideix amb el de les persones que estimem, que no coincideix en aquest cas, amb vosaltres... però per sort, sempre trobem un punt, ja sigui al sud o al nord, per trobar-nos i seguir sent el que erem i som quan estem juntes. Un punt on podem donar-nos aquelles càlides abraçades, un lloc on sé qui sóc, un lloc on em trobo. Un lloc que no vull deixar de visitar...

Em van dir un dia que la distancia i el temps separa les amistats. En canvi en aquest cas, el temps no ha envellit la nostra connexió...
M'agraden els nostres moments.

bufant els moments

tenia els teus ulls clavats en els meus. Et miraba i alhora intentava esquivar aquella connexió, aquest cop però, tenir-te aprop no em feia mal, tota la confusió no em movia del meu lloc: Jo sabia on era, i per primer cop, tu estaves ben perdut. T'acostes, em toques el cabell i em recordes algunes de les coses que els dos vam viure, algunes de les coses que no han parat de rondar pel meu cap des d'aquell moment... coses que tu penses que no he recordat ni un moment.. moments que creus que només m'han fet bé, i saps que? no tot ha estat tant bonic, almenys per a mi.
i jo, perplexa, em miro el braç, com smpre ho feia, i veig que aquells pels de punta s'han adormit... i fins i tot, al despedir-nos.. no tinc ganes d'un d'aquells petons de bona nit amb gust de maduixa.
no sé que ha passat però el temps ha bufat els moments. Vaig admirar aquella sensació, realment, la vaig admirar molt després de tani tant temps..
Realment, estic bé, estic molt bé!

Pensant en mi

Totes les persones estem ben plens de virtuds, això ho he après amb el temps: el món està envoltat de persones meravelloses, que esporàdicament o totalment, apareixen, venen, tornen o se'n van de la nostra vida i pinten d'aquesta manera: els nostres dies. Malauradament, també estem formats de defectes: alguns dels quals ens fan somriure,o alguns dels quals, ens posen els pels i fins i tot els nervis de punta.

Ultimament estic sentint que m'estan posant a prova, que estic en una etapa "d'aprenentatge". Estic aprenent molt dels altres, de la vida en si, i sobretot, i més important: estic aprenent qui sóc, com sóc, què vull i per suposat: que no vull. Estic aprenent a dir si quan toca, i no quan no toca. Estic trobant un equilibri en mi que havia perdut, ja sigui per culpa meva, o per situacions que havia viscut i m'havien pintat del color que no sóc.
Començava a estar acostumada a que "juguessin amb mi", si, pot sonar "tetric, exagerat, obscur.." però és real i és el que pensava, és el que m'havien fet viure, era el que havia respirat molts dies: i si miro enrere, veig aquella noia que es resignava al mal creient que ella fins i tot mereixia allò, una noia negativa, una noia que no sabia dir no, que no sabia lluitar per el que voia... Una noia que es tanncava en 4 partes i no sabia on era i com sortir d'aquell "caos".

Però tinc els ulls tan oberts.. és tant de dia avui! hi ha tanta llum: hi ha persones que segueixen entrant a la meva vidda amb l'intenció de sortir-ne algun dia, algun dia que a ells els vagi be! i no, no és això del que es tracta... no es tracta de que algu es senti més que jo,perquè ningú és millor que jo, i per suposat, jo no sóc superior a ningú altre. Però actuo amb consequencia amb el que penso. Actuo sense fer mal a les persones. Actuo desinteressadament. Actuo amb el cap, i amb el cor. Actuo per buscar i trobar la meva felicitat alhora que aquesta impliqui la felicitat dels altres.

Odio els egoismes, les falsetats, les hipocreies, les "xuleries", les superioritats.. i per tant, renuncïo a aquests adjectius dins la meva vida...

i qui sap si des de la meva finestra no puc veure uns altres ulls que em mirin com jo sé que vull i poden mirar-me...? si. Estic segura que aquests ulls estan més aprop de mi, del que puc arribar a pensar..
i com dic molt sovint: somric.

raonaments.

La racionalitat sempre ocupa bona part de l'equilibri de les nostres vides. Pensar i després actuar....o potser millor actuar i després pensar? quants cops ens hem fet esta pregunta..? jo diria que,de vegades, ni parem a analitzar a quin grup pertanyem. Sempre he tingut una confusió vers això:
si primer penso i després actuo, faig tard però el risc "d'equivocar-me" acaba sent menor.. a més, quina importància hauria de donar a algú que no és capaç de esperar per mi?
si actuo i després penso.. m'enduc, em deixo portar per la corrent i aquesta, no sempre té la meta que buscava, o potser les persones i situacions amb les quals em creuo.. no són les "somiades".
I què n'extrec d'aquest raonament? doncs allò que un bon amic un dia em va dir:
-MARTA, ara mateix, ets feliç?
-mmmm.. sI!
-doncs això és degut a que en cada moment has fet " el que calia", i ara, ets on has de ser.

Potser si que tenia i té raó. Potser si que jo tinc sovint raó.
Pensar, actuar...Actuar, pensar... ? millor deixar-se guiar pel moment.. :)

i sé que no sóc perfecta, però m'agrada ser com sóc.

[BEyonce- If I were a boy]

em desoriento de nou.

Observes al teu voltant. Tanques els ulls i respires ben profundament. Veus caos. Trobes caos. T'envolta el caos. I el pitjor no és aquest caos que ara veus sinó el fet de saber que fa bastant, que fa molt, que fa ja massa temps que hi és.
I de sobte, de cop i volta, on menys t'esperes, de la manera que menys t'esperes, al lloc que menys creies... apareix aquell algú, sorgeix aquella xispa, neix aquella afinitat, es relacionen aquelles dos ments. I el caos se'n va, s'esfuma.. o si més no, pots sentir que les coses es començen a posar al seu lloc. No pots donar-te les gràcies a tu mateix però si que pots donar-les a l'altra persona, a aquella personeta que t'ha donat una empenteta, que t'ha adelantat en el camí de la serenitat. Confies que aquest cop tot anirà bé, veus el cel blau, cantes quan t'aixeques, suavitzes la problemàtica de les coses, evites discusions, necessites abraçades.. tot és més senzill i més bonic i penses que per fi i que sens dubte, aquesta vegada no et poden fallar... - Marta, aquest cop ja et toca una mica de "sort" (em dic a mi mateixa).
I caus, caus més avall del que havies caigut abans.
I no, no vull despertar-me ni vull pas obrir els ulls.
No vull tornar a creure com sempre que la culpa és meva.
No vull creure que sóc menys que tots ells.
No vull sentir que sempre hi haurà una altra noia que em passarà per devant tant fisica com psicologicament.
no vull sentir que em tornen a mentir.
No vull fer ús de l'adjectiu "fantàstic" perquè al final, tot acaba sent el que sempre és... una fantasia!
Un cúmul d'il·lusions que només són això, el que jo voldira que fos algun dia una relació perfecta... I tinc ganes d'esborrar moltes coses. Esborrar-les i tirar una mica enrere.. perquè vas aconseguir que anés a dormir pensant que per fi m'havia trobat, i ara, sense entendre perquè, permets que vagi al llit a dormir havent-me perdut un altre cop...

Punts de vida

Tot i que sempre he estat bona amb la puntuació, no l'he aplicada mai a la meva vida. Les meves històries estan plenes de comes, les quals em permeten avançar i retrocedir endavant i endarrera simultàneament, però sense poder trobar d'aquesta manera un punt fix. Poso algun que altre punt que "separa" l'avui de l'ahir, i per suposat, del demà..Però dins tot aquest conjunt de tipografies fa temps que necesito un tipus especial; un punt i a part.Aquell que em permetrà respirar profundament i així, poder dir: ara prou!
i bé, què millor que poder finalitzar aquest post amb uns punts suspensius... ?

El tren dels moments.

Ja tot és fosc. Miro el rellotge i són les 3 en punt. Ara que me n'adono, feia temps que no mirava quina hora era, suposo que no volia donar-me conte que el temps passava ràpid i tot seguia al seu lloc. Ara les coses són diferents, estic a l'estació i ja no espero a que l'agulla del rellotge ocupi el seu lloc, ara ja és hora i no trobo millor moment que aquest per pujar al tren. A un tren nou que em porta a un lloc que desconec però que no és fosc, i per fi, és real i m'hi sento bé, realment molt bé.
La satisfacció d'aquest viatge és que al final d'ell hi ha un algú que m'està esperant, una persona que m'està ensenyat que el premi d'aquest viatge no és més que una dosi de somriures, una persona que m'ha fet entendre que en aquest viatge l'únic que necessito posar a la maleta és AMOR, totes les lletres de la paraula AMOR, i que quan em falti alguna d'aquestes cuatre, ell estarà amb mi, en aquest o en un altre tren per donarme'n una mica del seu.
Ja és hora. Pujo al tren i em despedeixo d'aquesta freda estació que s'allunya amb el nom de PASSAT.
I començo el viatge cap al meu futur..
SOmrient un dia més mentres dues vies del tren es creuen i es fan una..

posicionant somriures *

Tot comença amb una paraula bonica que desencadena un somriure.
Dins la complexitat de la nostra ment s'amaga la senzillesa d'algunes idees. Naixem, creixem i ens fem grans tot pensant que tot allò que ens fa somriure és bo, i cometem un gran error. Sabem ben bé el que volem sentir, i si, ho tenim molt clar..
De cop veus que et plantejen una realitat teva que et fa somriure. I si, per primer cop veus que el millor que has sentit no és allò que esperaves sentir.
Potser aquest és un error de tots. Ens amaguem en les bones crítiques i sabem dir : si, jo sóc bona en això, si, jo tinc aquesta qualitat, i n'estic orgullosa.
Però alhora de comentar alguna mancança nostra..perquè col·loquem erroniament aquest ideal al sac d'idees negatives? en primer lloc, perquè sóm humans i sóm sensibles front a les coses dolentes, en segon lloc, pq moltes persones es dediquen a comentar-nos les nostres virtuds i no els nostres defectes. En aquest moment es quan pensem que certes persones no ens convenen al nostre costat.. però estic aprenent que sempre pot haver-hi un algú que no sempre et dirà el que vols sentir però que podrà provocar-te inclús un gran i major somriure que quan sents el que ja esperes..

[vaig VIvint i respirant la meva vida]

Tardor de calor

Els dies passen i vaig girant un dia més el full del calendari, alguns dies arrencant la pàgina amb resignació, d'altres, intentant allargar les hores per no haver de "`passar pàgina".
és increible com puc trobar el meu reflex en aquests ulls, com puc trobar aquella màgia en aquests moments, com puc trobar la pau que busco en una història..
Ja no es tracta de confiar en algú, es tracta de que puc confiar en mi, es tracta de que en això la paraula felicitat està pintada per totes les parets. Es tracta de que aquesta vegada, jo, sé que puc ser important per algú tant com aquest pot ser-ho per mi.
Somric, respiro, sento, penso... i desitjo.
Fa fred? no ho sé, deu ser aquesta tardor! però...!! se'm començen a escalfar les mans...

REgles del joc

M'agradaria que el meu passat ara fos el meu present per poder permetre que gràcies al passat el meu present ara no fos com és...
m'agradaria no haver sentit moltes de les coses que he sentit per no haver-ne viscut d'altres ara. Per no negar-me res com faig sempre, per no haver de prohibir-me sentir, per no perdre algunes de les persones a qui faig vent perquè volin..
M'agradaria de vegades oblidar-me de tot el que he après i tenir la mentalitat d'una nena que creu que l'amor és un joc. PErò ara no és abans... i l'amor per mi no és un joc, sinó que són unes regles. I les tinc ben apreses..

Estrelles incompletes

El silenci de la nit avui em fa de manta. M'assento, observo i obro bé els ulls, veig la magnitud amb que brillen les estrelles. Sento la magnitud amb la qual el meu cor batega. Noto el color vermell que està cobrin les meves mans, fa fret i s'atansa l'hivern. I tinc por. Miro aquestes estrelles com sempre.Des d'aqui. Una nit més en aquesta roca, deixant tota la multitud ben avall, i intentant dominar-ho tot, intentant no deixar que allà baix em facin sentir petita. Aquestes són les meves nits i m'agrada buscar-me i trobar-me aqui. És el meu lloc.
fa fret i l'hivern s'atansa, i tinc por. Por d'estar-me esperant aqui, esperant a que aquell algú que espero cada nit em cobreixi la fredor del temps en les meves mans.
Les puntes dels meus dits estan gelades. Si, fa fret. I tinc Por de que arribi un altre nadal, i que hagi d'obrir regals que no porten cap nom, por a que sonin les campanes i el 2009 començi sense un t'estimo, por a que em falti un ombro de tants i tants que s'esfumen amb el temps...de tants que s'estan desmoronant avui. I no m'agrada que al sentir això em tatxin d'impacient, de possessiva, de somiadora. L'amor és un regal, l'amor és un cúmul de coses que vull descobrir amb algú especial que sé que un dia arribarà, m'agafarà de la mà i disfrutarà mirant les mateixes estrelles que m'iluminen els ulls.

Tot i això, l'aire fresc que corre pel meu cap em fa dir-me a mi mateixa:
Marta, no et preocupis, no et fa falta ningú, perquè tu ja et tens a tu mateixa.
Però t'espero, vine.

Harmonia.

Camino intentant fer-ho en silenci, intentant no despertar instants de passat, intentant no descol·locar-me la vida, provant de continuar amb la claredat de les idees, la bona col·locació dels meus pensaments i la netedat i transparència.
Camino intentant fer-ho en silenci i somric al controlar-ho tot. Si, petites bufades de vent descol·loquen certes parts del meu món. Però respiro serenitat. Respiro vitalitat i feliçitat.

CaNviS!

És estranyíssim. Mirat des de qualsevols ulls, la meva vida ha canviat molt. No sóc on era. No faig el que feia. No visc on vivia. No camino com caminava.. i important, no penso com pensava abans.
Tot és diferent, però... tot és millor. Sento que he de crear la meva nova i propia vida.. i se'm fa gran, tan gran.. tinc tot el que demanava feia temps, llibertat, allunyar-me d'aquell petit món, i per fi, sóc jo. Molt jo! però necesito temps per com vaig dir, situar-me.

Obro la finestra, i respiro aire ben fort.. aire de felicitat. De la meva feliç felicitat.
i ho sento.. però tinc el cap en blanc, i les meves paraules ultimament no brillen molt..

més cops..

22:00 hores. Sona el telèfon i com sempre vaig corrents a agafar-lo. No sé d'on m'ha sortit aquesta afició a parlar i parlar tant... Sento una veu apagada i faig broma tot dient: ei, no has de anar tan seria per la vidaa dona... I em gelo. Em gelo perque amb un moment torno al 5 de maig,a fa dos anys. Un altre noi de 18 anys mort, un altre accident, un altre cop tot allò... no, aquest cop per sort no era el meu millor amic.. però si l'amic de la meva amiga, si aquell noi que vaig coneixer fa 7 o 8 anys, si el millor amic del meu cosí, si... era moltes coses... Però estic bé.Estrany, però estic bé. La vida t'ensenya a ser forta, i m'alegro de poder ser-ho, o almenys poder intentar-ho semblar.

Tot i que fa molts dies que no passo per aqui, ESTIC BÉ! i tornaré a escriure ara que ja estic situada.

reflexions positives.

m'aturo, m'escolto i penso una micona amb mi... Reconec que feia molt temps que no em dedicava temps. El rellotge i les passes que he fet m'han conduit a un lloc on mai abans havia volgut anar, i m'han muntat com un puzle que té una imatge difosa, una imatge diferent i per fi, sento que amb els dits puc tornar enrere i fer d'aquest puzle una bona i correcta imatge, una imatge que sóc jo i que he vist que havia de reconstruir en certs aspectes. En primer lloc aquell amor que tant m'ha marcat i tot i que ha fet que passes alguns mals dies, m'ha obert molt els ulls i m'ha fet beure que vull i que no vull. En segon cop alguna que altra crítica acomulada... jo ja deia que era dèbil, però ara gràcies a tot això he vist que no és així, que sóc i puc ser tant forta com vulgui. Alguna que atra amistat que se n'ha anat, i alguna que m'ha fallat.. quan som petits ens inculquen el valor de que sempre hem de ser amics per sempre.. però : i perquè alguns se m'escapen? doncs perquè la vida és així, i en ocasions s'ha de saber dir adeu amb un bon somriure.
M'alegro de saber que sé tot això, i que si, tot i els meu 18 anys ( que tant i tant em recorden que tinc..), tinc clar on vull posar les coses blanques i les negres, almneys, en aquests moments.
Avui m'he aixecat amb ganes de reflexionar, a la tauleta de nit he vist la meva nova vida, canvi de ciutat, viure en un pis d'estudiants, l'universitat, les moltes persones que coneixeré.. i una mica de llibertat per ser qui sóc. No em fa por res, perque en aquests moments l'únic que em fa por és tenir por.. aizí que m'allunyo d'ella.
COm ja havia dit anteriorment, viure la vida, això i nomès això, i per afegir el meu toc de sempre.. viure la vida :AMB UN SOMRIURE.

ja sabeu una mica més de mi.

viure la vida.

tens la vida al teu davant... per això et dic que VIU-LA

camins de seny.

Caminant entre els deserts carrers d'aquest indret vaig parar una especial atenció als infants que trepitjaven aquell mateix asfalt que jo..Vaig poder veure com pocs anys de diferència entre ells i jo posaven un gran mur entremig dels nostres ideals. Potser l'importància que tenia per a ells guanyar els jocs ja no era la meva meta, potser el posseir més que la resta no era el que em feia més gran, ja no valorava més uns ulls blaus que uns de marrons.. i alhora de anar a dormir, ja veig que prefereixo somiar amb un noi imperfecte que creure en princeps blaus, perquè he après que les imperfeccions ens fan persones també.

I vaig caminant, i vaig aprenent, i si, m'agrada fer-me gran... m'agrada que els altres m'ensenyin coses, i m'agrada ensenyar-me coses a mi mateixa, perquè sóc molt conscient que sóc capaç d'aportar-me molt.

ocupació.

No tinc temps per perdre el temps...

no tinc temps de plorar perque estic ocupada, molt ocupada somrient... i m'agrda, nono, no m'agrada, m'encanta poder-ho fer... i que sigui per mèrit propi, no perquè hagi de donar les gràcies a algú pel fet que em faci somriure. Si primer no ens cuidem a nosaltres mateixos, qui ho farà desprès?

DUbtes d'un joc

Quan dos persones ja no s'entenen... qui pot dir-me ara: qui juga amb qui? potser jo també sóc com tu. Potser jo també he estat jugant des de que vaig vore que tu jugaves amb mi.

Jocs del també.

I sense voler perseguir-te corria darrere teu.. i tu tambe.

i sense voler un petó te'l vaig robar.. i tu també.

i sense tenir fret buscava la teva calor... i tu també-

i sense voler, vaig viatjar enrere.. quan tocaava viatjar endavant. I TU, TAMBé.

Però no puc definir això com a error, sinó com a anhel d'allò que no es té i es vol...

tu

Estones de nit.

I recordo aquella última nit.
Mentres jo mirava les estrelles... tu estaves a la lluna.
Però enmig de tot allò hi havia tanta llum..

somriures de temps.

Arrenco pàgines del calendari sense parar... com si aquestes mateixes passessin volant igual que ho fa el temps. L'agulla del rellotge gira tan ràpid que em perdo en ella.

I nomès sé que he d'aprofitar els moments i els dies com si fóssin els primers... i no parar de descobrir tot allò que em guarda i m'amaga la vida....

i somric al saber tot el que sé.

Etapes

De petitons solucionàvem les coses ploran: era fàcil.

Ara en canvi quan plorem és perquè alguna cosa ens resulta difícil.

Així ens adonem de que TOT canvia. La vida, i nosaltres.

Trossos de vidA. *

De vegades em fa nomès falta mirar una foto com aquesta i recordar-me que no estic sola, i que tampoc puc sentir-m'hi... i m'encanta saber que cada persona em dóna un trosset del seu temps i que alhora deixen que jo també ho faci.

No és el mateix poder dir que has passat un bon moment en companyia que un bon moment sol.

Jocs de presó.

No m'agrada la foscor ni les tempestes, odio els jocs bruts i sóc contrària a les mentides i a les trampes, tot i això tu ara tu jugaràs amb el paper de poli i jo amb el de lladre, et robaré un petó i nomès et demano que m'atrapis i que otorgis als teus braços la categoria de presons.

Hi han condemnes dolçes... molt dolçes.. no creieu?

Questió de pes.

sóc conscient que la vida és bastant com ens la prenem. Tinc ben clar que hi han coses bones i coses dolentes però que les dues tenen la seva importància, aprenem de somriures i aprenem de llàgrimes. Sóc conscient que podem triar els dos camins: podem pensar en allò que ens falta o podem pensar en el que tenim.

La vida és una balança en la qual sovint sóm nosaltres els que decidim quin costat pesa més.

Una mica de TOT.

M'a g r a d a q u e t i n g u e m c o n v e r s a c i o n s a m b e l s u lls **

Ulls, no deixeu de parlar, que les paraules encara estan adormidetes,Però espereu una micona, aviat despertaré les paraules i tot i que pdreu seguir jugant, hi haurà un joc millor, el joc dels petons.

ENCARA, no és demà.

Ets aquells ulls que em miren i no em donen un missatge clar, ets aquells tants i tants moments que volem compartir però deixem per demà, ets aquella mà que agafa la meva mentres el que roda per dins es calla, ets aquell matí silenciós, aquella tarda bromista i aquella nit de mirades, ets aquella indirecta que mai havia entès, ets aquella excepció que mostra originalitat i autenticitat. Pero encara ets un secret i un somni...

He dit ""encara"".

Jocs de titelles.

Sóc aquella joguina vella que tu vàres guardar al darrer calaix de l'armari en el moment d'estrenar una nova nina, t'adones que jo tinc un tret que t'enganxa, una característica que el mercat no ha imposat a cap altra joguina, alguna cosa que actúa d' imant, i m'agafes, m'agafes i m'introdueixes les piles per tal de donar-me vida, responc i et faig feliç: JUGA AMB MI, et dic tot volent fer el mateix amb tu.Seguidament t'adones que el que toca és jugar amb la nova conquesta, amb la nova nina i jo sense decepció ni alegria me'n torno cap al meu lloc a seguir dormint, però tornes, no pots deixar que la pols em caigui a sobre, et fa mal perquè saps que l'armari no és el meu lloc, saps que no ho vols! Però és hora de dormir i ja no m'agraden els teus jocs, ja no ets el meu amo.
EL bon final en tot això és que la nina se'n va anar sabent que va aconseguir per una vegada que l'única titella en tot això esdevinguèssis ell.

la felicitat de ser feliços

Feia dies que caminava envoltada de miralls, però no veia res més que una imatge, no sabia ben bé on era la MArta. Feia dies que nomès creia en sorts i casualitats, no en premis.. Feia dies que no sabia què era el que no em feia ser del tot, feia dies que estava una micona perduda, i no sé perquè feia dies que estava així, tampoc sé ben bé perquè ara somric pels ocells que xiulen, no sé perquè arribo a tantes metes si no corro sinó que tan sols camino.. no sé ben bé perquè la sort em somriu si no crec en sorts! però m'encanta aquesta bona etapa i els mesos també perfectes que la segueixen... suposo que tots ens mereixem una mica de sol a la vida! ara bufo els núvols: no vull que tornin!

La felicitat de ser feliços.

SEnsacions d'estiu..

Sento les agulles del rellotge com es persegueixen, darrera meu hi ha un grupet de nens jugan amb les pistoles d'aigua, si miro endavant puc veure aquella piscina meravellosa que tant em relaxa, a la meva esquerra algunes de les persones amb qui compareixo la meva vida desde petitona,i algun que altre amor secret entre un d'ells.... Em tombo a la tovallola i respiro profund, aquí no es senten els cotxes ni es respia ambient de problemes.. tot sembla fàcil en aquestes tardes d'estiu i hi han senscions que no canviaria per res del món!!

a disfrutar del solet =) Bon estiu! la foto es de la piscina del meu poble!

Valoracions....

Em sembla que valoro les coses dolentes quan veig que n'hi han moltissimes cose més que em van bé!

Les coses dolentes et fan crèixer i aprendre però les bones et fan disfrutar d'haver crescut i haver après!

Ja he tornat de les vacances... una setmana perfecta!

Tancat per vacances =)

ArA poso el cartellet de tancat per vacances durant uns dies perque ddema dia 18 men vaig una setmaneta a Mallorca.... a desconectar del mon junt amb dues de les meves millors amguess =)

un petonet! i passeu bon Sant joan!!!!

La sort de poder*

El temps passa i sento que em faig gran, ara ja deixo de mirar-me l'edat i comprovo que la maduresa si la tinc es troba en els meus pensaments, no en un simple data.Tot i que potser no sóc la persona amb més sort del món ara sé que és allò que vull o allò que he de fer per a arribar a ser el que vull, i ara em toca treballar en això, treballar en mi, en la meva vida... i per a mi això és la sort, poder-ho fer. I tot i que sempre tenim dies alts i dies baixos, i tot i que tenim millor qualitats o pitjor qualitats.. i tot i que .. moltes coses... m'alegro de poder dir que m'estimo, i sé que si ho faig, els atres o podran fer desprès...

Jugant a les paraules.

Hi ha dies que les meves orelles desperten a l'obrir els ulls a causa del raig de sol, tot i això les meves orelles hi ha instants que em demanen que tenen ganes d'anar a dormir doncs escolten escolten i escolten paraules i pensaments d'altres... però els meus llabis no em diuen que les orelles d'altres facin el mateix amb mi, i de vegades vull , desitgo i anhelo una bona orella que m'escolti igual de bé que sé que jo ho sé fer, i igual de bé que ho faig.

Com ja dic moltes vegades , hi ha dies que m'agradaria deixar d'interpretar el paper de psicòloga i poder ser la pacient, i parlar, parlar, parlar.. fins que la set m'hagi fet aturat perquè ja ho he dit tot..... Tot i això, m'alegro de saber escoltar!