et fas gran, preciós.

Molts dies m'aixeco amb els ulls clucs, poso el peu dret a terra i sento com el fred del subsol s'enfila per les meves cames. Hi ha dies en els quals se m'enganxen els llençols, el despertador es precipita i només desitjo uns minuts més. Encara que siguin 5. Només uns minuts, com si fossin qualsevol tresor preciat, com si la vida depengués per moments d'aquells 5 minuts més.


Avui m'he llevat de color gris, he observat el calendari i he vist que fora el carrer desenes de persones protestaven i recolzaven la vaga, es queixaven, es manifestaven. I jo, avui no m'he conformat amb els 5 minuts més. Avui, 29 de setembre del 2010, em manques tu, amic. Tu, panxulina. Tu, que te'n vas anar ja fa uns anys... tu, que erets el meu millor amic i una de les peçes claus del meu dia a dia. Tu, que vas morir i estàs privat d'aquests 5 minuts que a mi em donen tanta vida i a tu te la van treure. 
Saps? segueixo estiman-te enormement, segueixo pensan-te i dien-te bona nit, cada dia, sens falta. 
I et recordo molt, saps? i tot i que no tornis pel teu cumpleanys, tot i que no hi siguis, t'escric des d'aqui, miran-te a la fotografia de davant meu, sentin-te i somrien-te com si hi fossis... perquè no puc tocar-te, però et sento tantíssim que gairebé es com si bufessis les espelmes al meu costat. 


Felicitats petit, felicitats Edu, siguis on siguis... t'estimo.

Ho sento més, i així.

Sempre he estat més de nit que de dia. Ara, que miro els seus ulls negres, encara ho sento més així. Mai m'han agradat les persones fredes i, després de recorrer els camins de la seva esquena, encara ho sento més així.

Mentides de nit

Aquesta nit he passejat tants kilometres per la teva suau esquena com per la meva vida. Mentre dormies et vaig veure tan bulnerable que et vaig subestimar i no em vaig adonar que en aquell llit hi dormiem tres. En aquell matalàs hi faltava espai i hi sobraven mentides, hi sobraves tu. De fet, no crec haver expulsat amb tant convenciment algú de la meva vida. Si em menteixes una vegada l'error serà teu... si me'n menteixes dues: llavors, serà meu. 

De colors

Quan et vaig conèixer vaig saber que series camaleònic, que donaries voltes sobre les meves raons i que em capgiraries el món, i, certament, has posat tants colors en el meu jo...

Tu,
BLAU com el cel fins on m'has fet arribar...
GROC com el sol que ha il·luminat els dies que estaves amb mi...
ROSA com la vida que he après a apreciar d'una altra manera...
VERD com l'estat en el que em trobo abans d'arribar a un estat madur...
VERMELL com les roses que em regalaves amb la mirada...
NEGRE com les nits de secrets buscant i arribant a les estrelles...
BLANC com l'estat en què es trobava la meva ment al ser-hi tu...
MARRÓ com el gust immillorable d'una bona xocolata...
LILA com les violetes que em recorden l'aroma dels teus mots..
GRIS com tot allò que no m'has sabut dir, o que no has volgut dir-me

Realment ets un tot, però en part, no sé què és el que jo pinto.. per i en tu.

trobar-te

Sempre he tingut clar que hi ha un amor per tothom. En ocasions aquesta persona arriba sense fer soroll i d'altres, ens fa tapar-nos les orelles pel ressó que causa en la nostra vida. Si, de vegades no ens ho posa fàcil, en ocasions aquest amor ens fa lluitar. Si, hi ha un amor per tohom, hi és de moltes maneres i de vegades ni tant sols sabem que ja hi hem tingut un primer contacte. Hi ha amors que ens miren als ulls i d'altres amors tímids que ens toquen la mà i se'n van, però són allí. Hi ha dies que hi ha amors efímers, d'aquells que duren instants i sovint es produeixen a peu de carrer. Si, també hi ha amors que ens fan plorar, aquests sovint són rebutjats... però no deixen de ser amors. 

Hi ha amors per tothom, però cal saber-los cuidar. Hi ha amors que acaben en odi, i odis que començen amb amors.

Hi ha amor per tot arreu, però, 

on sóc jo?

Una via entre tu i jo

Ja gairebé és l'hora i arribo corrent a l'estació. Sempre intento ser previsora però avui he fallat; ho tenia tot menys el temps, el meu propi temps. És curiós però em trobo sola en una estació que moltes vegades he freqüentat però que, avui, sento molt llunyana, molt aliena a mi. Espero un tren que em portarà a un nou destí; sento il·lusió, ganes, empenta... però no m'he endut gaire equipatge perquè reconec tenir por, tot i que l'equipatge és lleuger, düent-lo a les mans sento un gran pes, no sé si és el que hi porto o és la meva pròpia conciència...
Dins la maleta hi duc un passat que no té lloc en aquest tren amb parada a un futur. Jo, em trobo enmig de tant present i si, ho reconec, em perdo. Si, em desoriento i se'm congelen els pensaments més íntims, més importants, més depenents de mi que cap altra cosa. 
Just en aquest moment passa el tren i avanço fent la primera passa, aixeco un peu rere l'altre però, just quan sóc davant la porta, la meva ment s'atura i el tren se'n va. Jo, que encara conservo instants de por, torno a casa perquè no vull seguir sentint-me desorientada com ho he estat, encara que instantàniament. He comès un error deixant escapar aquell tren però hi ha quelcom que no m'ha deixat tirar endavant, cap a ell, amb ell, per estar amb ell. Torno a casa i ho faig si més no segura, perquè potser aquell no és el millor lloc però sé com arribar-hi i no tinc por. Les parets pesen i dia rere dia penso amb saltar-ne els murs i arribar en aquella estació on no només vaig perdre aquell tren sinó que vaig perdre una porció de mi mateixa que podria haver estat molt important i que necessito canviar i recuperar, ben aviat.


Vull aprendre a estimar.
Necessito aprendre a estimar 

allò que sóc

Sóc una noia normal i porto una vida corrent; simple però no simplista. La gent que m'envolta no és peculiar, és senzilla, transparent, sincera. Potser no són res de l'altre món, però ho són tot en el meu món. Visc en un petit poble i en ell he viscut molts bons moments, tant bons que crec que són immillorables. Tinc un bon passat. De vegades, aquests moments han estat bons sense ni tant sols necessitar res, ni tant sols, a mi mateixa. Potser alguna companyia, però no la meva. 

De petita jugava a construir cabanyes amb el que jo i els companys trobàvem al carrer... i si, els sopars al carrer, menjant un enrepà al costat de la fresca que corre en alguns simples columpis,  sempre m'han semblat un privileji. Estudio publicitat però no sé, ni vull saber, que em depara el futur, avui sóc aquí, així, tinc el que tinc, visc com visc. Si fracasso en la meva vocació, serà perquè triunfaré en alguna altra cosa. No em preocupa aquesta qüestió. 

Sóc sensible, sovint ploro i ho confesso. Penso que, tant com cal saber somriure bé, així com cal saber abraçar, saber parlar o saber fer un petó, cal saber com plorar i cal fer-ho sempre que es desitji. Em considero una persona transparent, suficientment com per no deixar entreveure els meus secrets i, també, suficientment com per deixar que em coneguin bé. M'he equivocat molts cops a la vida en aquests 20 anys i espero poder seguir equivocant-me per molt temps més, perquè el que no mata ens fa forts i, la meva maduresa, potser no acaba amb els meus errors però si que hi comença. 

Tinc por i no només una simple por, tinc una por si més no complexa, por a coses que no sé o a coses que sé, por als extrems, por a la foscor… però em llanço. M'agrada saber que, a banda de perdre puc guanyar molt. M'agrada el risc i per això, el corro. Sé reconèixer el millor i el pitjor de mi. Sóc tossuda, orgullosa, caparruda, d'estil lliure, egoista. Però saps? quan es tracta d'estimar, quan es tracta dels meus, dels que em fan somriure i ser feliç… sóc, o intento ser, la millor Marta que hi ha entre les moltes que sóc. 

La fruita prohibida

Sabia que la teva era una mirada prohibida, que erets com la poma que Adan i Eva van probar. La temptativa fruita de la prohibició, del plaer. Però ho vaig fer, enmig de la luxúria, la passió i els petits i nous sentiments, vaig arrencar la poma de l’arbre i vaig menjar-me-la sense deixar-ne una engruna. Mossegant-la intrèpidament, però en silenci. Assaborint-la com si mai n’hagués menjat una semblant, com si aquella poma fos insustituible i, just llavors, quan vaig saber que estaba pecants, aquell gust de novetat em va ruboritzar. Aquell gust tant dolç i tant picant alhora, aquella frescor de la fruita, com si fos jove, com si m’hi fes a mi més del que ja ho era. Un menjar deliciós, que sens dubte, m’ha donat i em dóna molta vida, molta felicitat.

No esperar res

Sempre esperem que succeeixi quelcom que ens canviï la vida o, si més no, que ens canviï una mica a nosaltres mateixos, ja sigui per fora, o per dins. Esperem i ho fem de moltes formes, sentats, acompanyats, en solitari, en silenci... de la manera que volem, com si fóssim completa i totalment lliures d’esperar de totes les maneres en les quals és possible fer-ho.

I enmig de la vida, mentre anem fent camí seguim esperant que passin fets tant inimaginaris que ni tant sols podem presuposar. Sense imaginar-nos-ho, sense esperar-ho com sempre, deixem d’esperar alguna cosa encara que sigui instantàniament i observem que, mentre el terreny està pla i en calma, no succeeix res i som molt feliços. 

De cop i volta, hem deixat de canviar l’espera per el “sentir”, pel “viure”. De cop i volta, hem deixat de buscar motius que ens permetin esperar i somiar i vivim amb plena satisfacció tots i cadascún dels instants que ens passen per davant els ulls. 

Perquè com ja va dir un sabi, “la vida és allò que succeeix mentre nosaltres fem altres plans”

D'aquí i d'allà

Veig passar el paissatge a través de la finestra. Observo com es canvia el vestuari a mesura que passen els minuts.

Gairbé cada diumenge, gairebé cada divendres, passo pels mateixos pobles, el tren sempre efectúa les mateixes parades però, jo, sempre ho veig tot diferent. Hi ha indrets que, fins i tot, crec no haver vist abans tot i no ser així.

Com si cada setmana portes unes ulleres noves que em col·loquen o em descol·loquen, que em fan d'aquí o d'allà.  Sovint, quan sóc a punt d'arribar a lestació del meu poble, descobreixo que no sóc d'aquí, que potser no hauria d'haver pujat al tren, que el tren podria haver passat abans que jo arribés a l'estació. Que ell, el tren, m'ho podria haver posat fàcil, sense necessitat que jo decidís, no tant d'on vull ser sinó què vull ser, i si vull ser igual en totes les parades.

Sovint, quan recorro aquests númerosos quilòmetres carregats d'energia verda, em perdo entre els arbres, com si fos tant fràgil com ells, com si el vent em pogués derrumbar, fer caure. Però, en canvi, hi ha altres dies en els quals, jo, des de la finestra, veig indrets plens de possibilitat, carregats d'oportunitats i habitats per persones que encara no conec, o que potser, sense assabentar-me'n, conec més del que crec. Ja ho té la vida, ens sorpren, ens ve a trobar justament en els moments que, possiblement, estem més absents. 

És cert, també, que quan pujo al tren s'activa la meva ment, justament com ara, que m'escric a mi mateixa. Em pregunto coses que mai m'havia qüestionat i em plantejo ser una persona diferent de la que sóc. Amb molta freqüència confonc les finestres d'aquest tren amb els miralls de la meva llar, em veig, em busco… i si no em trobo, em remeno els pensaments per a poder configurar-me. 

Quan m'assento observo les persones del voltant, busco les mirades que em busquen a mi i també busco les que m'eviten i, just en el moment de la trobada, em pregunto  qui són i cap on van. Observo els petits detalls com si fóssin les seves millors riqueses; aquell ris dorat que es repenja sobre el seu hombro, aquells ulls blaus que em recorden tant al mar  on estiuejava de petita, aquelles mans cansades per els anys, que amaguen mil històries. I, també, hi ha aquells dies en els quals pujo al tren perduda, preguntant-me qui sóc jo, i, just en aquell moment, quan vull jugar, m'adono que sense conèixe'm a mi mateixa, no puc entendre els altres.

La meva maleta sempre m'acompanya, hi ha dies que hi amago la meitat de la meva vida i la transporto amunt i avall, intentant no descuidar-me res per tal de poder ser jo mateixa, sigui on sigui, vagi on vagi. Però també hi ha dies grisos, en els quals, incomprensiblement, la maleta també hi és, ben bé, no sé per quin motiu. La maleta buida? mai. Sempre hi porto alguna cosa per no deixar de ser una mica jo mateixa. Encara que sigui un petit mirall, per mirar-me entre els possibles dubtes que dibaguen entremig d'un punt de sortida i un d'arribada.

Però últimament, ja sé quin és el meu destí preferit: el meu poble. Allà d'on vinc i allà on vull anar. Allà on hi ha les meves arrels i, possiblement, on hi broten els fruits del que sóc jo. 

Encara que sovint el meu tren para a Tarragona, jo sento que aquella ciutat mai ha esdevingut del tot meva, mai seré jo al complet i, justament quan hi arribo, quan hi poso el primer peu, descobreixo, entenc i sé que allò no és el final de trajecte sinó un dels destins més on necessito baixar de tant en tant. 

M'estimo, i per això, viatgo per la meva pròpia vida, per no oblidar-me del què sóc, i conseqüentment, per no oblidar (mai) cap on vull anar.

flames que no cremen

Em va sorprendre que no tingués les mans fredes, a mi sempre m'havien agradat els homes així. Però, el tacte que m'ofereixen els seus dits, és inmillorable. Viatja pel mapa del meu cos com si en conegués les estacions, els destins i els horaris de parada. Com si el viatge fos lleuger i l'arribada magestuosa.

Ruboritza, no només els meus sentits, sinó el que està més guardat a la meva ment. Em permet sentir la petitesa de ser gran i la grandesa de ser petita, l'escalfor del fret i el fret de l'escalfor, em porta a un extrem i em retorna, somrient, viva, latent, atrevida com mai ho he estat. Mai m'havia vist tant Marta fins que ell em va plantar aquell mirall davant meu, just en el moment en el qual ens vam fusionar en un. Encara no era la nit de Sant Joan però, nosaltres, ens vam capbussar en la foguera, en les flames, en el que és inevitable.

Els V I C I S!

El meu món perfecte és un món plé de vicis. Vicis que jo trïo. 

L'altre dia, entremig de pensaments embolicats en els meus llençols d'estiu, vaig adonar-me de la gran quantitat de coses a les quals sento dependència. Coses que em fan "jo". Aquella olor de cafè de bon matí, aquell quadradet de xocolata que em regalo després dun bon dia, aquelles mans que m'acaricien com jo espero i vull (i que les busco), aquelles paraules que em diuen a cau d'orella i em ruboritzen (i també les busco). Viciada de mi mateixa, en ocasions. D'aquells dies que em regalo vida, que em cuido, que em faig feliç. Viciada dels vicis. Viciada, dependent i necessitada de somriures que provenen més dels altres que de mi mateixa.

I sobre aquests vicis, que no són dolents, només puc dir que he sabut que són vicis justament quan m'he deixat de viciar d'ells. Quan els he perdut... i per això, els he recuperat, els tinc i espero tenir-ne, en un futur molt pròxim, encara més.

Cosa de molts

Sovint quan em miro al mirall em fragmento. Veig, en cada petit racó de l'espill, un diminut espai del rostre de moltes persones: properes i no tant properes a mi. Quan em miro, i sobretot, quan em veig, no puc justificar el que observo si no és a través de moltes altres cares que no són pas meves, sinó dels altres. Hi ha dies que vols menjar-te el món en solitàri i d'altres dies, com el d'avui, vols compartir l'àpat de la vida amb la resta, amb la gent que estimes tant i possiblement, tant t'estima a tu.
Sóc, també, el que em fan i permeten ser.

Obsessió

He après a aprendre. He caigut tornant a caure i he estimat de tant estimar. Però el que va ser allò, si, aquella atracció de sentir-se atret: mai. Aquella obsesió d’estar obsessionat, mai. Aquella manera tant radical amb la qual em vas dir que no me’n anés…mai. Jo, que vaig marxar sense pensar-m’ho, m’he quedat tota la setmana en aquell indret: com si no pogués escapar d’aquell tu d’ulls marrons. Com si m'agafessis amb aquella força que ho vas fer però aquesta vegada només amb la mirada.

I no deixo de pensar-te ...

pensant.

éres, ets, seràs

Acabo d’arribar a casa amb tres flors a la mà, una per cada any que no te l’he poguda donar. Ets lluny. Aquest any t’he comprat un clavell de color blanc, perquè siguis on siguis, puguis veure les coses amb més puresa i claredat. Aquí tot segueix igual, res ha canviat: ni tant sols la meva manera d’anyorar-te. Saps? Aquí parlem sovint de tu, de les coses boniques i d’aquelles frases tant teves que em (i ens) fan riure i somriure al mateix temps. 

Jo i ella recordem les pessigolles que et feiem, i les que tu ens feies a la ment, amb les teves dolçes paraules. Ja n’erets de feliç, ja.. i encara, quan miro les fotografies de la nostra infància, t’hi veig molt, de feliç. I et vull demanar perdó... hi ha dies que encara m’enfado perquè te’n vas anar lluny… i no em vas avisar. No hi hagués pogut fer res... però t'hagués pogut dir adéu. Ara, però, ja no hi ha culpes ni culpables sinó bons records.. i et somric esperant que tot i que estiguis en un paradís molt llunyà, et recordis molt de mí i em diguis bona nit en silenci, com jo ho faig sempre.

3 anys sense tu… i amb tú.

cafè

En aquell bar vaig tastar-hi el millor cafè que he provat mai. El vaig assaborir com mai ho havia fet amb cap altra cosa. L'obserbava i no volia pas que s'acabés. Era deliciós en el gust i en la forma, de dalt a baix, i mantenia la forma per motius tant simples com que jo l'estava mirant.             Aquell dia, en aquell racó, amb el meu cafè, vaig sentir una buidor en finalitzar-lo. Normalment prenia cafè acompanyada però aquella tarda, sola donada de la ma d'una espuma rebel, em vaig adonar que volia tornar en aquell lloc. Ja no era només el cafè... necessitava aquella pau, aquella forma de conversar amb mi mateixa. Aquella forma d'enfrontar-me amb el fet que la vida ens porta a prendre desicions i cal posar-nos a fer feina, a no deixar-ho per demà.

Trucades sense so

El meu telèfon va sonar a les 5 hores del matí, tot era fosc i jo dormia plàcidament. En veure el meu telèfon il·luminar-se vaig observar el teu nom a la pantalla i vaig tenir la sensació que aquelles lletres que s'hi mostraven eren com la teva mirada davant meu, miran't-me. Dient-me "és de nit i penso amb tu". He donat la volta al coixí i he posat el costat fred adjunt al meu rostre, justament per refrescar les meves idees, per no agafar el telèfon amb ganes de fer viatgar les teves intencions ben lluny de les meves. Et recordo en l'última trobada, amb aquelles mans tant fredes i aquella mirada que parlava més amunt de la meva oida. Si, si, amic, aquella trobada en la qual tu només vas parlar i jo només vaig escoltar; aquella en la qual jo portava els pantalons i vaig pagar el compte; si, aquella en la qual quan et vaig estrenyer ben fort cap a mi abraçan-te, et vaig dir adéu invisiblement. I tu, segueixes marcant el meu número de telèfon. No saps qui sóc.

KAOS

... aquell dia vaig observar encuriosida l'exterior. Els atmetllers florits compartien el terreny amb les blanques teulades cobertes de neu. El temporal de març es trobava en KAOS així com hi restava mínimament jo, que també teniua neu als pensaments i flors a la mirada. Que anhelava la calor i tenia fred. Que estimava el temps però parava el rellotge.
El KAOS també té vida, i també, com tot, more.. i se'n va, ens deixa.
Només cal voler-ho: endreçar-nos la vida.

al "s-e-v-e-r"

Respiro el teu aroma dels instants de perfum que descansen al meu canell. Aquesta matinada he deixat de resignar-me a no donar vida als meus pensaments i m'he revelat contra el meu jo. 

Avui les meves cames es senten feixugues i em pesen, els òssos xiuxiuejen l'aire fret del carre i el meu cor té fam, ves a saber de que, ves a saber de qui. 

Però tot i que el meu món avui gira a contrarellotge, tot és diferent. 

Avui escric els meus textos en present. Ho he aconseguit.

Limits

Sembla ser que en ocasions l'aprenentatge de la vida pot aturar-se i revelar-se, pot anar a la inversa. Vivim regits per pautes, conductes i actuacions disciplinades que són les adeqüades però no sempre són adients. El que em pregunto és: què som tots en un conjunt? Éssers lliures? Som el que volem ser? és impensable. Com podem ser nosaltres si ja des d'infants ens obliguen a vestir de blau o de rosa, ens forçen a tenir unes "aficions" determinades, ens fan dir si quan toca i no quan no toca. 

On són els límits del que som, doncs? On s'amaguen les desicions lliures sense influències alienes? On s'ha escapat la llibertat d'expressió? 

El que em pregunto jo és quan vam deixar d'escollir. I sobretot, per sobre de totes les coses, el que em pregunto es: quan vàrem perdre les respostes a totes aquestes qüestions?

Els meus dits es van despertant inquiets, fent moviments giratoris d’esquerra a dreta, com si ballessin una dansa, com si aquests haguessin restat dormits mitja eternitat.No sé quantes llunes han passat des que els meus dits van lliscar en conjunt als meus ulls endormiscats per darrera vegada. No puc assegurar quin és el motiu de la meva absència com a “escriptora” perquè no m’he n’he anat, no he fugit de res i encara menys de mi.

Però el rellotge juga i sé que, si no faig nèixer paraules de dins el meu jo, és perquè quan escric sento gairebé més que quan visc… i temo trobar coses en el meu interior amb les quals no m’hagi ja topat cada matí quan surt el sol.

Avui he tornat al poble després de dues setmanes i m’he sentit extranya. Els ametllers han florit i la gent del poble em saluda d’una manera diferent; sembla que res els preocupa, sembla que tot i que faci un hivern que no em veuen els ulls, em coneixen més per dins que per fora. És curiós.

Avui, que ja és març, sembla ser que les llars incomoden els vilatans i tots volen gaudir del raig de sol que penetra els parcs. Jo, que no em perdo en les inmenistats d’una gran ciutat, ara em sento si més no diminuta en aquesta petita vila. I no és perquè m’hi faltin els motius per somriure sinó perquè he vist un indret que feia temps que no obserbava i tant he trobat a faltar.

Tot és com abans i la primavera em fa ser més lliure, menys esclava dels somnis i més d’aquesta realitat que tant m’agrada.

Sóc el que vull ser.

Vaig dormir amb tu

Estimada,

T’escric perquè vull confessar-te moltes coses, algunes que m’has ensenyat tu i algunes que, a hores d’ara, ja he après jo.

Ens haviem trobat casualment en alguns indrets, en els rostres d’altres persones i fins i tot, en instants de pensaments de la meva vida on vaig fluixejar d’optimisme.

Mai vaig saber si al teu costat vaig fer-me gran o m’anava empetitint... perquè no et conexia en profunditat. Bé, tampoc volia fer-ho però em preguntava moltes coses sobre tu, perquè la gent et nombrava molt sovint. Saps? Et conexia tothom i sense entendre per quin motiu, les persones que havien conversat amb tu, aquelles que se t’havien apropat, m’havien assegurat que tenies la capacitat de fer veure les coses d’una altra manera, a tothom. Aleshores era innocent i gairebé no creia en mi, tampoc vaig creure les paraules de boques alienes a la meva.

Sense saber gaire de tu, causaves en mi certa por a la que mai m’havia volgut enfrontar després d’alguns passats adeus.

Era un 5 de maig, quan em vaig despertar et vaig mirar i tenies els ulls foscos i el teu vestit era del color de la tempesta, fosc i gairebé negre. Recordo que no sabia res de tu i que en aquell moment ni tant sols em parlaves. T’havies posat dins la meva vida i dins els meus llençols però estava completament perdut, no entenia res, aquella mirada teva no em deia res i m’anava perdent. Tenia fred i fora el carrer ja feia sol, eren les 11 del matí i vaig sentir la melodia del meu telèfon mòbil. Em vas abraçar molt fort per l’esquena i aquell va ser el moment més important de la meva vida.

Vas ser l’única que va saber fer-me madurar en un moment, vas ensenyar-me a rebovinar instants de la meva vida en pocs segons, vas posar les cartes sobre la taula i vas mostrar-me que hi ha partides que es perden sense haver guanyat.

Tu, que tenies les mans fredes, vas ser l’única capaç de parar el temps dels meus pensaments, l’única capaç de gelar-me el cor, l’única capaç de transformar les tres fotografies d’aquell calaix desert en el meu únic record.

Tu, m’abraçaves tant fort que va ser com entrar dins meu ; els dos dins meu. Er auna sensació tant nova que quan vaig sentir-la no hi havia por, no hi havia errors, no hi havia culpables ni culpes, no hi havia amor ni desamor. Ni lògiques ni explicacions. Només tu i jo.

De cop i volta vaig tornar a obrir els ulls. Tenia el telèfon a la mà i tu ja no hi erets. Estava sol i tenia fred. Em trobava en una realitat nova i en una vida nova.

Quan vaig deixar el mòvil sobre els llençols vaig mirar al voltant i les partes de la meva habitación havien passat del blau al blanc. El pitjor ja no era que te n’haguèssis anat, ni tant sols em va fer mal la trucada.

Vaig aixecar-me. El peu dret, després d’esquerre. Vaig obrir la porta i el llum. Davant meu i havia un mirall i vaig acostarm-hi. No em trobava e cap dels racons d’aquell mirall. Aquella trucada va trencar-me els esquemes, el dia i la meitat del meu reflex.

Tu, el meu millor amic, acabaves de perdre la teva vida i prenies un tros de la meva. Em feia gran en un moment i alhora petita de per vida.  I jo, quan vaig mirar els meus llençols, vaig adonar-me que la que havia dormit amb mi havies estat tu,   la mort.

Ja fa temps

Ara em promets la lluna sense saber que ja hi ets i que mai has tocat de peus a terra. 
Avui em dius que m'estimaràs i no t'adones que hauries de començar per abraçar el reflex que surt del teu mirall cada matí. Em dius que mirarem junts les estrelles després d'haver-nos estrellat consecutivament. Vols que sigui la teva droga però no sóc jo el tipus de droga a qui veus molts dissabtes a la nit. Et veus capaç de donar-me tot el que sé que no tens i dius que em privaràs del que no tens i saps. Promets no mentir-me més però el semàfor està en vermell. 
Avui han passat molts hiverns i encara no saps que anys més tard em repetiràs les mateixes promeses sense cumplir i jo només sabré dir-te que ja sóc feliç, en uns altres braços.
I després de molt temps, dormiré tranquila tot i saber que et perdràs per haver-me perdut. 

És l'única cosa que m'has sabut ensenyar, no cal que ningú t'enfonsi. Ho fas tu sol.

Properament lluny

Mentre contemplava l'amor de les teves mans i la música que d'aquestes es desprenia, desviava instantàneament la mirada cap als teus llabis... allò no era un somriure, era quelcom tant gran que encara hores després busco la paraula que expliqui millor aquella sensació que va viatjar de tu a mi.

I lluny de tu i de tot, vaig adonar-me que en ocasions pots sentir una persona amb major  o igual grau quan està lluny, quan no l'acaricies... que quan està a 0 metres del teu cos.

I ara, a 50 KM del so d'un càlid somriure, sento i també somric!

películ·liarment feliç

Totes les pel·lícules s'escriuen sota el mateix guió.  Sembla ser que els espectadors de les butaques del saló resten atents des d'un inici, esperant l'èxit del film. Sembla ser que els arguments han de ser bons i els protagonistes han d'injectar-nos dosis de versemblança. Sembla ser que l'èxit es deriva d'uns pèls de punta en el propi i en el braç veï, volem que ens desmontin els ideals, que ens sorprenguin.
Però sempre acabem enfadant-nos, perquè quan tornem a la nostra realitat ens manquen aquests moments tant extremadament fantàstics. És llavors quan ens preguntem què d'irreal té la realitat i com de real és el que considerem irreal.

Però quan ho vius, quan et sents dins la pel·lícula tot i no portar el millor dels vestits, tot i que la música no sona i tot i trobar-te en l'indret més inesperat... t'adones que un T' estimo és la paraula més real que pots trobar enmig d'un món irreal, i que aquesta irrealitat del nostre món és realment preciosa.


I en aquesta pel·lícula no vull un final feliç perquè simplement, no vull cap final.

365 somriures

Mentre sonaven les campanes anava pensant que amb cada mossegada de raïm em guanyava un trosset de mi mateixa. Era com si cada so m'obsequiïes amb una dosi de fortalesa per aquest nou any.
Era com si de sobte, després de les campanades, dintre la copa de cava m'hagués begut una poció repleta d'instants de felicitat.
Com si no només entres en un nou any sinó en un nou món. Una oportunitat de 365 que acabaré valorant el pròxim 31 de desembre i que no em sembla un repte siñó una oportunitat.

Ahir, mentre s'acabava aquell any, sentia que començava quelcom important i avui, que ja hi he entrat de peus, encara no sé be bé de què es tracta.

Simplemet sé que sento una felicitat molt nova i molt necessària per a mi mateixa. Com si volessin pels meus ulls les papallones que sento dins l'estòmac. Sento quelcom semblant a la sortida del sol després d'un dia de pluja. Una sensació molt propera al centre del laberint de la felicitat.

Avui, 1 de gener de 2010; somric per una barbaritat de motius que s'engloben en un.

M'agrada la meva vida.

ets la meva festa

En aquells llençols no vaig tenir fret.

N' havia tastat d'altres però reconec que cap coixí m'havia acariciat amb aquella tendresa.
Jo, al costat d'aquells ulls verds tintats també d'un suau marró, vaig viure totes les festes en una sola nit. El carnaval dels seus llabis, el nadal de les seves mans, els millors brindis encaixant les mans, vàrem jugar el millor partit i vam regalar-nos les mirades, la nit i les paraules. Em sembla que fins i tot junts vam ser la festa de Tots Sants....
però a la nostra manera, hi érem tots, però potser no érem tant sants.

et veig =)

se'n va...

S'ha fet tard, giro els meus ulls cap un paissatge si més no llunyà i ja no hi ets. Te n'has anat tant ràpid que gairebé no m'he n'he donat compte. Ara, penso amb tot el que em compartit i m'aturo a mi mateixa tot mirant un calendari que s'arrenca i canvia el 9 pel 10, un número tant rodó com la lluna que il·lumina aquesta gran nit. 
Te n'has anat i deixes darrere juntament amb mi, molts inovidables moments. Però no és només això, també hem compartit secrets, amors, errors, amistats, trossos de vida que tanta força em donen al matí quan els recordo.


Has marxat tant ràpid que no he pogut dedicar-te el meu millor somriure... però ara hi és ell i això és el millor dels brindis que faré aquesta nit. Te n'has anat 2009, però hi és ell, el 2010...
i el vull viure tant intensament, que ho faré a partir de la última campanada que posa fi a tot i inici a tota la resta.


Bonanynouatothomifelicitatpertots!

Ho tinc

Estimats Reis Mags,
les festes Nadalenques ja estan aquí i em suposo que és el moment de demanar-vos mil coses en recompensa per haver-me portat tant i tant bé aquest any.
No he mentit, i si ho he fet només ha estat a mi mateixa i ja m'he perdonat, he parlat moltes nits amb el coixí i m'ha promés que la pròxima vegada ho faré millor!

He estimat molt, bé i a tothom, potser més a mi mateixa que als altres... ho confesso però també vull dir-vos que no me n'arrepenteixo del tot, es comença per aquí.

He pecat, he robat molt de l'amor que debia als altres i me l'he guardat per a mi, per quan em fes falta, per quan començés el fred però no he deixat a ningú sense el meu afecte, ni sense el seu propi.

He apostat sense perdre la totalitat de les fitxes. He jugat bé i net.

He somrigut fins a cargolar-me de mal de panxa i he intentat que aquest "mal" s'encomanés als més pròxims, als meus trossos de vida. També he tingut por i m'he amagat de mi mateixa, porteu-me una mica de seguretat però no em lleveu la que ja tinc, que considero que m'és molt suficient i necessaria.

Aquest any, des de la llar de foc de casa meva, us demano que em deixeu posar a prova 365 dies més. La pròxima vegada que us escrigui prometo mantenir-me com cada any: fent una valoració positiva de les 365 llunes anteriors.

Us adjunto a la carta un xic de felicitat per vosaltres,

extreta dels petits excedents de la meva.

Poques coses han canviat des de l'última vegada que vaig escriure-us, simplement,

ja no somio realitats.

Ara les visc =)

és Nadal.

Ahir em volia menjar el món però ell fou més ràpid, més intrèpid, se'm va menjar a mi i a trossets.

Quan em vaig llevar i vaig observar el fred paissatge, vaig adonar-me que l'hivern també havia arribat a mi, molt dins meu. Com qui canta sense saber-se la lletra, com qui estima sense saber què és l'amor, com aquell que aposta sense fitxes.

Tinc les mans fredes, el cap calent i el cor en repòs. Sé quin és el meu regal de reis però no vull desembolicar-lo... confesso, molt fluixet, que la complexitat dels meus sentiments en ocasions em fan tenir por.

I encara em fa més por haver de fer-me confessions a mi mateixa,

és Nadal.

Cosa de dos

En pocs segons puc tornar-me adicta a les abraçades que em fas amb els ulls

En tant sols dos minuts puc perdre'm quan es saludin els nostres rostres.

Puc apostar totes les fitxes si em promets que no deixaràs de fer música amb l'acceleració del ritme de la meva forma de sentir.

JUGUEM-NOS.

miralls de mi

Els infants temen perdre's en indrets desconeguts, és quelcom que acaba sent obssessiu i que, amb el pas del temps, pot vestir-se d'una por amb una esperança de vida elevada. Podem córrer el risc de ser covards mitja vida, podem arribar a ser capaços d'omplir innumerables llistes de situacions i coses que temem, que volem evitar, que esquivem.

Quan era petita temia els laberints, entrava i mai en sortia. Pensava que mai seria capaç de tornar en aquell indret, no volia jugar a perdre'm, no anhelava haver-ho de fer sola.

Però armada de valor, he retornat al laberint. He enredat els meus dits amb els teus cabells rebels i he sortit d'aquest joc amb valentia. He fet diana just al vell mig del centre d'aquell desconcertant país de passadíssos i he trobat una valiosa recompensa.

Un mirall de dues cares on m'he vist i m'he pogut veure.

Un adéu

Mentre les proporcionades i fredes bolbes de neu lliscaven en una atmòsfera d'equilibri, jo restava ubicada a l'extrem nord de la meva habitació, just al costat de la finestra.
Observava la formació de les petites partícules de neu mentre jo també em fonia en cada mateix instant; però lluny de mi mateixa. El terreny quedà plà però la nevada fou considerable, les conseqüències del temporal es van servir amb la sopa freda de dies posteriors.

Vaig escriure't una postal de Nadal, vaig col·locar la imatge del teu rostre just al costat d'un despampanant arbre verd plé dels llums de la felicitat que aquests dies es troben al primer plat del menú. En arribar els postres vaig percatar-me que el rostre d'angelet de la postal s'havia fos com la neu i que tu erets lluny d'aquí, dotat d'un bitllet de primera classe en destinació a  un món on no em trobaràs mai; miro la nostra fotografia mentre per les meves venes circula una sang de color negre-fum, hi ha persones que no s'obliden... però coses que no es perdonen.

Aigua de tardor

Faltava menys d'un quart de vida perquè la lluna és vestís de plenitud. El cel era d'un to rosat, paral·lelament al vi que no vàrem necessitar per guarnir l'àpat dels sentits. 

Ens assentàrem en aquell calendari de desembre tot posant-nos-hi de peus, en un aigua gelada i delirant. Pintant en rotulador negre els extrems del què viviem.

Tenia els pensaments en cada diumenge i el cos dins la casella dels dilluns. La festa s'inicià quan vaig topar amb el número en roig d'aquell calendari. Vaig vestir les sensacions de cel·lebració i vaig fer, juntament amb la teva pell, un brindis per allò que trobariem a l'altra banda de l'horitzó que s'escenificava davant els nostres ulls. Aquella troballa que s'amagava per a ser descoberta qui sap si en un desembre o un gener.

L'aire efectuava una cursa intrèpida; rival amb sí mateix... i jo mentre restava quieta i pensativa, m'adonava que el cel rosat es projectava en l'hivern de les meves mans. Però les teves estaven calentes i vas acollir-me a la teva llar, els teus dits estimaven els meus, la casa de les carícies resultà ser el millor capríci d'un inici d'hivern. Una dolça mort de la tardor.

Hores de menys

El despertador no sona i ens adormim.
L'autobús passa dos minuts abans i arribem tard.
El supermercat ja és tancat, el dilluns no obren les portes.
Volem inscriure'ns però s'ha acabat el plaç.
Volem estrenar la nova bufanda però ja fa calor.
Volem neu i les portes de la piscina ja estan a vessar de gent que espera.

Fem tard i ja ha passat mitja vida. Hem esperat. Ens hem limitat per horaris, per dates, per llocs i camins. Ens hem prohibit, ens hem comportat. Em seguit les normes.
Però quan hem avaluat tot això ens adonem que no sabem si hem viscut.

Fem-ho ara,bé i molt. Les piles dels rellotges algún dia s'acaven, comptem ara.

Sentint

Les parets eren fosques i tenien instants de tela, d'un color tarronja-mandarina. Quan el vent movia el meu cabell sentia olor a pluja i quan recordo com somreia en aquell indret... construeixo poc a poc un petit racó per quedARm'hi,
Els acords de les guitarres tocaven suaument a la porta dels meus timpans i el meu cor anava al compàs dels cops d'aquella bateria.
I ara, hores després de la pluja; componc un trosset més de melodia i me'l menjo tot senser.

Tinc ganes de menjar-me la música de la meva vida.
Els sons dels meus somiures.
De menjar-me el temps, el món... i això que sento.

em llenço

Els dies que m’enfado amb mi mateixa són els millors. M’escridasso després que m’hagin escridassat des de fora. Avui n’és un d’ells, per sort.

Fa pocs dies vaig aprendre una nova lliçó: Les persones que ens estimen ens protegeixen. Comencen fent-ho quan ens donen de la mà abans de les primeres passes. Després ens acompanyen a l’escola, ens toquen la mà per donar-nos sort i fins i tot, quan algun ésser preciat per a nosaltres se’n va; ens donem la mà, fins l’últim moment gaudim d’una vida de protecció, d’encaixades de ments i de mans. Un afecte extrem que necessitem per anar poc a poc endavant.

Recordo quantes vegades vaig caure abans d’anar amb la bicicleta de dues rodes, també vaig caure quan aprenia a caminar i fins i tot, vaig relliscar quan em deien que no corrés al voltant de la piscina perquè estava mullat. Jo, incessantment, hi tornava.

Tots aquells que m’envoltaven ja ho sabien; jo era així, lliure però dependent.

He estat molt temps pensant que necessitava una segona opinió, en tot i sempre . Però ara, que ja no puc obrir més els ulls, em sembla que moltes de les segones opinions m’han perdut més que situat. Quan comprovava que ambdues no coincidien em perdia i deixava de tenir-ho tot clar. Potser mai vaig ser tant madura com proclamava. L’altre dia, vers una seguretat exemplar pròpia, vaig participar sola en un joc de decisions que em van fa sentir immensament segura.

Si aquesta vegada caic de la bicicleta, si rellisco, si m’erro en les meves passes; almenys estaré satisfeta de poder culpar-me a mi mateixa.  

yellow

...escolteu-la!

Vaig tancar els ulls... i no recordo res més. Només aquell somriure tonto que gairebé em viatjava d'orella a orella, sense punt de parada. No sé on van endinsar-se els meus sentits ni l'equipatge que vàren emportar-se. Quan hi penso revisc la pluja lleugera que feia una besada suau a un terra il·luminat i brillant, on em vaig mantenir en peu, sense relliscar.

Recordo aquella sensació de tenir les mans minimament fredes però molt plenes, i de ser capaç de tancar tant fort els punys, que em sentia inmensament segura del món que m'envoltava. Per uns instants vaig creure haver-me perdut feliçment en un món on només jo i els meus pensaments, ens abraçavem i no necessitavem obrir la porta de l'habitació on ens trovavem. 

Sabia que no havia de dir res però em moria ganes de parlar... i ho vaig fer amb els ulls.

Pluja de pensaments

No sé ben bé d'on sorgeix aquest incansable fred que arrossega la cua pels racons del meu palau. No entenc perquè aquest corrent d'aire m'embolcalla si he tancat les portes, si fa temps que estic aquí dins, si els meus pensaments estan justificats per les radiacions més fortes d'un sol que podria haver nascut un agost. No entenc perquè no vaig a dormir sola quan això és el més fàcil, si es que no fa fred, però reconec que tampoc em sobren les mantes.
Fora el carrer plou. Les gotes que resten inmòvils a la superfície fan que hagi d'apretar molt fort els meus peus sobre el terra, justament per no tenir la sensació de caiguda quan miro endavant i me n'hi vaig. Perquè si fracasso, si rellisco sent ja conscient que el terra estava mullat, la caiguda podria fer mal. Quan vegi que el terreny es segur em posaré les botes, obriré la porta poc a poc, mirant de no esquitxar-me de pluja i tot i que agafaré el paraigues, caminaré endavant.

Somriures estrellats*

Mentre els teus dits lliscaven suaument sobre les cordes d'aquella negra guitarra, jo escoltava l'entonació dels teus cinc sentits, aquells que ballaven al compàs de la brisa d'un mar que estava lleugerament revolucionat. 

L' armonia d'aquella tarda estava afinada i el pentagrama es trobava replé de silencis, així com de notes envoltades d'acords secreta i lleugerament genials.  

El rellotge va escapar-se del meu món per deixar de tenir 60 minuts i tenir-ne 30; així doncs, la sortida del sol fou especialment tardana. 

Tot i que volia caçar estrelles com qui caça papallones al vol, no vaig trobar-ne en cap racó de cel però sortosament, al observar-me al mirall just abans d'embolicar-me entre els meus llençols, vaig parar atenció als meus ulls. Tot i la absència d'estrelles, vaig donar-me per satisfeta al veure que els meus ulls estaven brillant com si estèssin disfrassats d'una màgica nit estrellada. 

Una nit amb molta música..

 i molta lletra.

apretant el play

No sé qui ets ni què és aquest rebombori de pensaments. Quan vaig a dormir, ultimament, em desconcerto. No sé quina substància corre per les teves venes ni quin és el perfum dels teus pensaments però les teves paraules hi ha dies que em ruboritzen, perquè et trobo en molts instants del meu dia i perquè no et conec de res i em sento segura... perquè això és el que menys em preocupa. Ara que sé ben bé qui sóc, ara que estic a dieta de valentia, m'enfronto a un nou repte de guerra de somriures, de guerra d'un tu i de mi que s'escapen a volar, a viure. D'un nosaltres que no té vida en cap dels 5 sentits però em fa escriure'ns. Un joc que ni comença, ni acaba, ni recompesa però em permet escriure en un dia en que el full en blanc ocupa gran part de la meva taula.

No t'amaguis.

Quan vaig veure aquella noia amb el burca em vaig preguntar qui era. O més ben dit, si ella sabria dir-me qui és. Possiblement sabia moltes coses de la vida però no pas el que és més important, no havia triat com ni què ser.

Tapada de dalt a baix però mostrant els ulls, que com ja diuen, són el reflexe de l'ànima. Però jo no en vaig tenir prou, aquells ulls callaven molt i anunciaven poc... Aquells ulls que tenien un color tant potent em van deixar en blanc.

Estava sentada a tant sols dos metres de mi i percebia que les nostres vides tenien quilòmetres de diferències. Que jo podia explicar-me amb hores i ella tant sols amb segons.
I jo, que em trobo en una societat que sembla ser no tant restrictiva com la seva però plena de prohibicions, sóc feliç per poder mostrar al món el tacte de les meves mans, el color dels meus llabis, el moviment dels meus malucs o la tonalitat del meu cabell. Somric al saber que si més no, res em prohibeix mostrar el que sóc i alhora, somric perquè sé que si aluna força externa intenta fer-me ensenyar només els ulls, jo,em destaparé tota. De cap a peus.

paraules de vida

Sóc adicta a les paraules. És quelcom real, em fa sentir.

Mantinc una confessada relació estretament important i autèntica amb cada mot, amb cada cosa que expresso; escrivint i traient tot el que ronda dins el meu interior em sento més plena, menys buida, més humana. La pantalla de l'ordenador s'ha convertit amb el temps amb la meva entrada al paradís, el meu moment d'evasió.

Tinc la sort de poder conèixer moltes persones, i diferents. Algunes de les quals necessiten una llàgrima per tirar endavant. Jo necessito agafar la tinta i donar-li forma, donar vida a les paraules, jugar a jocs de lletres.

Avui, 14 de Novembre confesso que sóc adicta a les paraules, que sense escriure i sense expressar-me no puc ni vull viure. Que aquelles persones que no saben res de tot això; no saben qui sóc. Escric per viure, visc per escriure. I no ho puc fer si no crec en mi, si algú tampoc ho fa per mi...

(Gràcies especialment a tu, Carme)

E-x!

El veus i quan ho fas saps que t'agrada. Des del primer moment. És una connexió mutua, forta, innegable.
El mires una vegada i una altra i saps que és per tu. El busques, com si ja fos quelcom teu.
No saps si ho hauries de fer, no saps si faràs bé, si més tard t'arrepentiràs d'haver renunciat a la resta per ell. No saps si serà alguna cosa duradera i vols plantejar-t'ho seriament, sense errades, sense possibles errors futurs.
Finalment, l'agafes. El fas teu. El sents ben aprop de la pell i saps que tot va bé. Davant el mirall veus que formeu la parella perfecta. I al final, després d'una trista trucada del teu ex li expliques que t'acaves de comprar aquell jersei que tant t'agradava. Il·lús.

Ja es pensava que parlaves d'ell mateix.

fotografiant vida

Visc la vida com si cada instat fos una fotografia.

Els veig, els palpo i els vull fer meus. Tots i cadascún dels instants. I jugo a decir, cada dia, cada momento. Perquè si no apreto el botó de disparar, perquè si no m’atreveixo, si no sento el que veig, si no em crec capaç, si no ho provo quan toca, PERDO l’instant i segons després, res és el mateix.

La realitat és fugaç així com molts instants també ho són. Però m’encanta la fotografia i no deixaré d’apostar pel meu afany de captar moments, pel meu afany de buscar-me vida. La meva vida.

Temps al temps.

el meu àlbum de fotografies ahir semblava la guia d'ofertes vacacionals de temporada alta. Ple de destinacions on no es vol anar: cares, fosques, insípides... o simplement, poc adient per dur-se a terme amb la companyia que hem escollit. D'altres, amb sol, desertes, properes i assequibles.
No m'ho he pensat més. En mig de tota aquesta gran oferta he decidit anar-me'n un temps.
M'he demanat vacances de mi mateixa. I viatjaré sense equipatge, només jo.
No necessito tenir temps per pensar sinó que el temps que tinc no em faci pensar.

jocs de mi

Sembla ahir però quan miro per la finestra veig que ja s’ha fet avui…

Fa un sol esplèndit fora el carrer i avui he esmorzat somriures de xocolata.

Imatges. Allò d’abans. Coses. Ens agradava jugar al joc de les estàtues. Si. Jo de cara a la paret, tu, darrere meu. Sempre comptava fins a deu, potser era poc prudent però em semblava just. Et donava temps per preparar-te, per veure’m capaç de mirar-te i sentir que estaves preparat, que jugaves, si més no, bé. O, com calia. Però jugaves tard, poc i malament. Fins i tot, quan em tocaves l’esquena i corria a atrapar-te erets tan veloç que em perdia, lluny de les regles del joc. Lluny d’una [ v i c t ò r i a ] lúdica de tu i de mi. Deixo de contar fins a deu. Deixo de contar fins i tot fins a tres. (Deixo de comptar amb tu...)

I ...Compto els dies de sol. Les cançons que em posen la pell de gallina. Els petons càlids. Els somriures que em menjo. Les paraules que em bec. Els consells que m’abriguen. Compto amb vosaltres. I amb elles. Amb la felicitat. Compto les lliçons de vida que veig en els ulls de la gent.

Compto; no amb tu ni tampoc d’esquena...

Ara, [compto] amb mi i de cara a la vida :)

s e c r e t s vius*

Tothom té secrets. Alguns es callen en veu baixa i d’altres en veu més alta, gairebé capaços de propagar-se en el medi i revelar-se contra la resta de gent que no en sap res. Secrets amorosos que fan que, en ocasions, amaguem sota els llençols aquella persona que justament és l’única que volem restar inmóvil en aquell indret. Secrets d’amistats prohibides, de mentides imperdonables, de racons de “nosaltres” que ja no son nostres i que mai potser ho han estat. Secrets propis, que ens callem a nosaltres mateixos quan no ens llegim per dins, quan tenim por a mirar-nos i dir devant el mirall: soc jo. Secrets que els nostres ulls diuen en veu alta i guarden en veu baixa. Secrets que ens enpresonen quan intentem ser lliures. Secrets que ens fan lliures quan ens empresonen. Petons secrets dels que no s’obliden. Secrets que son secrets, invisibles.
No em fa por tenir secrets, son tant meus que sé que m’acompanyaran tota la vida. Secretament meus.

Tempesta de sentits.

Aquella nit em posava a dormir dintre uns llençols misteriosos, diferents. Era una nit fosca, calurosa e intrigant, sabia que hi havia quelcom més enllà d’un desig només meu… tu, el misteri d’una moneda de dues cares que volia asaborir, impacient.
Jo restava inmóvil, esperan-te. En tenia moltes. Moltes ganes de tu.
Hores més tard vas trucar a la porta. Jo em trobava somiant els teus dits recorrent totes les estacions del meu cos, les teves cames entrellaçades amb les meves i les nostres mans buscant els millors racons, aquells on sabiem ben bé que hi feia menys fred. S’iniciava la guerra de petons i el temps es va parar, intensament i de cop. Ens buscavem d’una forma incansable en aquella habitació amb número 303.
Però de cop, vaig sentir un tro i vaig despertar-me sobresaltada enmig de la nit. Lluna plena; rodona com el meu somni. Magia, misteri. Ja no hi erets però els nostress cossos seguien en contacte, plens de física, de química, de probabilitats entre tu i jo.
Vaig despertar-me nua, exhaltada, teva… i en adonar-me que era un somni… no vaig fer més que somriure.
Per fi estava plovent.